Els professors d’FP denuncien la «desatenció» de la salut mental del seu alumnat

Una dada: aquest curs 22-23 hi ha 35 orientadors per als 400 centres públics d’FP de Catalunya. D’aquests, 6 corresponen a Barcelona. L’Escola del Treball té el privilegi de comptar amb un d’aquests professionals. El problema és que és una persona per a 3.000 alumnes. La ràtio recomanada per la Unesco és d’un orientador per cada 250 alumnes. S’ha de tenir en compte que l’orientador, tot i que tingui formació de psicòleg o psicopedagog, té una àmplia gamma de funcions: des d’orientar des del punt de vista educatiu, fins atendre casos diagnosticats, passant per atendre les famílies i acompanyar alumnes que puguin tenir problemes emocionals o d’aprenentatge. Massa fronts per a una sola persona.

Hi ha centres que no tenen aquesta figura. És el cas de l’Institut Tecnològic de Barcelona (ITB), amb 700 alumnes. El Consorci d’Educació de Barcelona, de manera extraordinària, ha contractat un servei privat per atendre els centres d’FP que no tenen cap orientador. L’ITB es beneficia d’aquest servei que, a la pràctica, suposa que un cop al mes reben la visita d’un psicòleg. Una cosa que els experts consideren insuficient. A l’ITB, la primera i última visita d’aquest professional ha sigut aquest novembre. Ha atès quatre estudiants.

«Ni orientadors ni psicopedagogs»

«Ens arriba una tipologia d’alumnat més complicat que el de batxillerat. I no tenim ni orientadors ni psicopedagogs», es lamenta el director de l’ITB, Alberto Vila, resumint el panorama dels centres d’FP. Els equips d’assessorament i atenció psicopedagògica (EAP) que atenen els centres de secundària i que estan desbordats ja fa quatre anys que no atenen els centres d’FP. «No tenim cap suport», insisteix Vila. «És un greuge respecte a l’educació obligatòria», incideix Plaza. «Bona part del nostre alumnat arriba amb càrrega emocional: són repetidors de l’ESO, o s’han reenganxat al sistema educatiu, i en determinades famílies professionals la tipologia és més complexa», afegeix aquest docent, actualment a CCOO. «Hi ha un gruix de població amb risc de tenir problemes de salut mental que està desatesa», insisteix.

¿Què fan els centres quan detecten un alumne amb algun problema emocional o mental? «Truquem a l’EAP extraoficialment i si poden ens assessoren. Informem la família i aquí ja se’ns acaben els recursos», explica Vila. En casos urgents, com que un alumne s’autolesioni al centre, criden a l’ambulància. A l’ITB ho han fet fa només uns dies amb una alumna que es va autolesionar. Ja ho van viure el curs passat. «Vaig contactar amb la seva infermera i em va dir que cridéssim a l’ambulància. Així ho vam fer. Se la van emportar i l’endemà tornava a ser a classe», explica. Aquesta jove té visita amb el psicòleg de la sanitat pública un cop cada tres mesos. El professorat viu aquestes situacions amb impotència.

A això s’afegeix una altra casuística: el traspàs d’informació de l’ESO a l’FP és pràcticament inexistent, segons explica Jesús Martín. A diferència del que passa en l’etapa obligatòria, que els expedients dels alumnes passen de primària a l’ESO de manera que el professorat coneix el perfil de l’alumne, això no existeix a l’FP. Així, el professorat es troba a cegues amb el seu alumnat. «Poden passar mesos abans que el docent detecti que hi ha algun problema», apunta Martín, que considera que l’FP és «la gran oblidada» també en l’àmbit de la salut mental.

Experts a l’aula i equips de suport

Els problemes de salut mental en adolescents no agafen per sorpresa els docents. «Es veia venir des de fa anys, però la pandèmia ho ha accelerat, i cada any és pitjor. La situació és molt greu», remarca Vila, que reclama que des d’Educació es prengui la iniciativa per atendre aquesta epidèmia, en col·laboració amb Salut. ¿Com abordar-la?

Segons el parer del director de l’ITB, el problema no s’arregla destinant un psicopedagog a cada centre. Opina que una bona manera d’incidir seria introduir a l’aula experts en salut mental com a docents d’alguna altra matèria. I apressa a fer-ho en els graus mitjans. «No seria per donar salut mental, sinó que donaria una matèria i amb la seva mirada a l’aula ens ajudaria a detectar problemes, aportaria la seva visió a la resta del professorat i podria acompanyar aquests alumnes», exposa Vila. Reprèn el cas de l’alumna que s’autolesiona. «Els professors no sabem realment com està, si millora, com podem ajudar-la. Si tinguéssim aquest professional permanentment al centre, la podria acompanyar, podria detectar coses, saber si empitjora... Nosaltres no tenim elements reals, més enllà de la nostra percepció, per saber com està i poder-la ajudar», assenyala.

Plaza reclama que tots els centres d’FP tinguin departaments pluridisciplinaris d’orientació amb psicopedagogs, educadors socials i fins i tot personal sanitari, preparat per atendre casos d’autolesions, intents de suïcidi o violència. Defensa que la distribució d’aquests recursos s’hauria de fer en funció de la complexitat i necessitats de cada centre.

Consultes sobre autolesions

Notícies relacionades

El 40% de matriculats en cicles formatius de grau mitjà no els acaba

L’abandonament escolar a l’FP fa aflorar les llacunes educatives de l’ESO

Irene Alabau, de la plataforma Obertament, que treballa la visibilització i normalització dels problemes de salut mental a les escoles, destaca que els professors es troben sovint perduts a l’hora d’atendre els alumnes. «Tenim més consultes de docents. No tenen recursos per abordar la problemàtica, no tenen els coneixements», apunta Alabau, que assenyala que «encara costa parlar d’autolesions, de suïcidis, són coses encara tabú, sobre les quals hi ha estereotips. Els professors no han rebut formació per a tot això». Un dels temes sobre els quals més consulten els professors són precisament les autolesions. «Expliquen que mai havien vist tants casos. No saben què fer quan, per exemple, s’ho troben en meitat de la classe, amb l’impacte emocional que això suposa per a tot l’alumnat».

Des del sector de l’FP s’apressa el Govern a posar remei l’abans possible. «Si actuem ara, en adolescents i joves, potser estiguem a temps de solucionar els seus problemes de cara a l’etapa adulta. Si no, la cosa no millorarà. Hem d’intentar actuar ja en els graus mitjans d’FP», resumeix Vila. Martín li dona la raó: «La població adolescent és clau. Si no els ajudem, d’adults serà difícil reconduir la situació».