Viure al costat de les vies

Viure al costat de les vies

10 d’abril 2021

Obrir la porta de casa i sentir el rebuf d’aire que causa un tren en marxa, sentir cascavellejar les copes a la cuina al pas d’un comboi, parar una conversa pel grinyolar de les rodes del ferrocarril, creuar un pont per anar a la compra, veure nens com els bessons Carles i Víctor (a la foto) fer salts d’alegria quan els maquinistes corresponen a la seva salutació fent sonar el xiulet del tren, tot això passarà a la història si finalment es porta a terme el soterrament de les quatre vies de les línies de Vilanova (R2) i Vilafranca (R4) al seu pas per l’Hospitalet.

Al març es va presentar el projecte ampliat d’una de les reformes urbanístiques més esperades i ambicioses, que afecta més de 100.000 persones que viuen al voltant de sis quilòmetres de via fèrria que es convertirien en un passeig. Al repte tècnic del soterrament se suma un desafiament majúscul: evitar que les millores augmentin la desigualtat entre els barris del nord i del sud de les vies i provoquin l’expulsió de veïns en una de les zones urbanes més denses del món.

Les obres haurien d’iniciar-se aquest mateix any i estarien acabades el 2026, però entre els hospitalencs regna l’escepticisme després d’anys de promeses i anuncis vans. Manuel Domínguez, president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, una de les entitats que impulsen la plataforma ciutadana l’Hospitalet Sense Vies resumeix el sentir dels veïns en una sola frase: «Ja he sentit cinc ministres anunciar aquest projecte». Personalment, Domínguez considera que darrere del pla «no hi ha una idea de ciutat» i el relaciona «amb les brutals operacions immobiliàries que s’estan produint a tot el delta del Llobregat».

El primer tinent d’alcalde, Francesc Belver, afirma que, a falta de la redacció definitiva del projecte, Adif preveu que el soterrament afecti directament entre 10 i 20 vivendes, els habitants de les quals seran reallotjats. El consistori té previst fer un estudi de l’impacte de les obres en la mobilitat entre barris, que correrà paral·lel a un pla de substitució i rehabilitació de l’envellit parc de vivendes. «Hem de veure com conjugar aquesta renovació amb el fet que la població continuï aquí», planteja. També confirma que hi haurà un procés participatiu: «Tot i que només sigui per la paciència, la gent ha de poder dir-hi la seva».

INSERIR GRÀFIC

Juanjo i Isabel: «Trobem a faltar els trens quan no passen»

Un dels racons més sorprenents del barri de Sant Josep són les antigues casetes de ferroviaris del carrer Pintor Sorolla, situades a un parell de metres de les vies de la línia R4. Cada vegada que un tren procedent de l’estació de l’Hospitalet sorgeix de la corba en direcció a Sants sembla que s’hagi d’empassar la llar d’aquesta família.

És veritat que les copes cascavellegen al pas d’alguns combois i que, si estan parlant al llindar, han d’interrompre la conversa sovint (durant aquesta breu entrevista van circular 17 trens), però el lloc té un aire bucòlic que atrapa.

Originari de Carmona (Sevilla), el pare de Juanjo va arribar a Barcelona per treballar col·locant travesses. Els maquinistes que el coneixien paraven davant de casa seva per portar-lo a la feina, una mena de taxi sobre raïls que avui dia seria inimaginable. El paisatge ferroviari ha format sempre part de la seva vida. Fins i tot s’atreveix a cantussejar una vella cançó que va aprendre de petit:I a l’estació de la font / un maquinista plorava / perquè tenia molt fred i la màquina no caminava’.

Fa 48 anys que viu en aquesta casa i quan va conèixer la Isabel ella no podia entendre com podia viure en un lloc on estens el braç i gairebé pots tocar els trens, però aviat va sucumbir també a l’encant ferroviari i aquí s’han criat els seus dos fills: «Per a mi els trens no són cap molèstia, fins i tot els trobo a faltar quan no passen», assegura.

«El meu sogre sempre deia que des que vivia aquí sentia que soterrarien les vies i que es moriria i no les haurien soterrat, i així ha sigut», diu la Isabel. «El dia que treguin les vies serà positiu per a la ciutat perquè és una artèria que talla la ciutat en dues –afegeix Juanjo–, però esperem que puguem continuar vivint en aquesta casa».

Aquest conjunt arquitectònic, que és patrimoni d’Adif i sembla una antiga estació posteriorment reconvertida en vivendes, és un dels que poden quedar afectats pel pla de soterrament, tot i que caldrà esperar a la redacció final del projecte.


Toni Olivé: «Això és una autopista de rates»

Toni Olivé va néixer a la Ronda de la Torrassa, que discorre en paral·lel a les quatre vies de les línies R2 i R4 de Rodalies i, després d’uns anys a l’estranger, va tornar a la casa familiar. El seu dormitori dona a la Ronda de la Via, el carrer més enganxat al ferrocarril, on pengen pancartes que exigeixen ‘Prou Soroll! Cobriu les Vies!’.

No obstant, ell està acostumat al soroll i, en canvi, el que més li molesta és la brutícia: «Això és una autopista de rates», lamenta des del pont de la Torrassa, que data de 1935. Els problemes de soroll i vibracions depenen molt de la qualitat de la construcció de les vivendes. «Jo m’assabento més de la batxata dels veïns que del tren», comenta un altre veí.

Com a director d’una immobiliària familiar, Olivé ha pogut comprovar com el tren devalua les vivendes més pròximes a les vies: «Per molt que expliquis que hi ha un projecte per soterrar-les la gent és molt escèptica –explica–. És normal perquè el projecte de reurbanització d’aquesta zona data dels anys 70 i no s’ha fet res».

Tot i que té clar que el soterrament tindria un impacte «molt positiu», alhora creua els dits perquè no acabi carregant-se gaires edificis afectats urbanísticament des de fa dècades, entre els quals el de la seva oficina: «Si ho deixen bonic potser ens fan fora, però espero que no».


Marc Teixidó: «Estic enamorat de les vies»

De fet, els amors del Marc són dos: les vies i la seva companya emplomallada, un exemplar d’agapornis (popularment conegut com a ocell de l’amor) amb el qual conviu a l’últim pis de la finca que ell mateix va construir a la Ronda de la Via, davant les quatre vies de les línies R2 i R4 al seu pas pel metro de Santa Eulàlia.

«Vaig venir a viure a l’Hospitalet amb 5 anys –explica–. Soc un amant de la naturalesa, m’agraden els espais oberts i no haver de veure la roba estesa dels veïns. Si vull companyia, ja me la busco jo». A més de tenir una vista que inclou des de Montjuïc fins a gairebé el Prat, el soroll dels trens no li resulta molest: «Aquí hi ha molt silenci i quan passen trens resulta fins i tot decoratiu. Ho prefereixo a haver d’escoltar el ‘broom, uauuu, mec mec’ de motos, ambulàncies i autobusos al centre de Barcelona. Aquí tinc la sensació de ser al camp i en 10 minuts de metro em planto al centre de Barcelona».

El Marc considera que amb el soterrament de vies la ciutat guanyaria, però el tema no li fa perdre la son: «M’agradaria que es fes, però no em fa perdre la son. També estic enamorat de les vies del tren.


Luis Amaya: «Aquí vivim molt malament i els meus nets emmalaltiran»

Acaba de recollir el seu net petit del col·le i els dos avancen pel carrer Rosalía de Castro, en un tram tan estret que cal anar esquivant transeünts. El Luis viu amb la seva dona, Amparo, i els seus dos nets a la finca més desballestada d’un grup de casetes encaixades entre les vies de la línia R2 i l’incessant trànsit d’una rotonda, a pocs metres de la biblioteca i el centre d’art Tecla Sala.

«Fa més de 20 anys que som aquí i quan vam anar a denunciar com de malament que vivim ens van dir que la finca estava afectada i que havia passat a mans de l’ajuntament. ¡Li vaig estar pagant 400 euros de lloguer a la propietària durant dos anys i ja no era seva!», lamenta aquest home emparentat amb la bailaora Carmen Amaya.

Després de vèncer la seva lògica desconfiança, el Luis s’avé a mostrar l’interior de la casa. Al creuar el llindar, una pel·lícula d’humitat s’enganxa a la pell: «Està tot humit, vessa aigua –diu. Aquí es viu molt malament i els meus nets emmalaltiran. Però jo no em gasto un duro, perquè arregles una cosa i en cau una altra».

Abans de la pandèmia, una de les sales s’utilitzava per al culte evangelista, però ara l’altar està submergit sota una muntanya de roba. L’Amparo i el seu net gran s’han traslladat a dormir a aquesta habitació: «La meva dona dorm amb una ‘cachava’ [un pal] per evitar que entrin ocupes», explica.

Una vànova i un vell somier fan de parapet per evitar el pas d’estranys des del pati del darrere, on han escrit ‘Crist t’estima’ a la tanca que separa les vies. Des d’allà s’entreveu un paisatge desolador. El tren passa a l’altura del nas i la façana sembla d’una ciutat bombardejada. «Aquí les rates són tan grans que ens les mengem amb arròs», diu el Luis, que no ha perdut les ganes de fer broma.

El projecte de soterrament encara no està redactat, però el primer tinent d’alcalde avança que aquest grup de casetes probablement seran demolides. De la finca de tres pisos on viuen els Amaya afirma que «ens preocupa l’estructura» però també considera que «les vivendes estan en condicions». Per la seva banda, el Luis assegura: «No volem res regalat. Jo per un piset de protecció oficial besava el terra».


Àlex González: «Al final acabaran fent-nos fora»

Fa anys pocs veïns s’aventuraven a deambular per la zona compresa entre les vies del ferrocarril i el carrer Santa Eulàlia, on es troba l’antiga fàbrica de televisors Freixas que avui acull desenes d’artistes. Naus industrials en desús, casetes deteriorades i solars assilvestrats formaven el que els antropòlegs anomenen un no-lloc, un espai al qual se li ha arrabassat la identitat.

«Tot el que és lleig per a la indústria del maó a nosaltres ens agrada: les vies del tren, els edificis industrials en desús, les construccions populars de casetes...», enumera el pintor Àlex González, membre del col·lectiu CMR que actualment exposa a la sala TPK.

Com a part de la iniciativa l’Hospitalet Districte Cultural, Can Freixas ofereix un espai immens, llum a doll i fins fa poc una vista esplèndida fins a Montjuïc, que ara tapa un bloc de pisos en construcció que tindrà piscina, gimnàs i sala de cine. El lema de la constructora, en una ciutat amb un problema apressant de vivenda, és: ‘L’espai és un luxe’.

Fill de l’Hospitalet, l’Àlex és fan dels trens i, tot i que és conscient de la ferida urbana que suposen, afirma que els trobarà a faltar si finalment se soterren: «En principi no és una mala idea, però s’està fent a cop d’especulació. És un pretext per als interessos de la construcció, igual que el fet que molts artistes siguem aquí és un pretext per a les immobiliàries, que venen a un barri bohemi. Al final acabaran fent-nos fora, com va passar a Brooklyn i als Docklands de Londres».

Les seves paraules no són només hipòtesis. Amb el col·lectiu CMR ja ha fet dues mudances al no poder assumir la pujada de preus dels espais que abans llogaven com a taller. De moment considera que el compromís de la propietat de Can Freixas amb l’art els protegeix.


Marc García: «Venc el pis però no pel soroll»

El soroll eixordador de l’encreuament de dos trens rebentaria un mesurador de decibels i acaba de soca-rel amb la conversa al balcó del Marc García. «Cal prendre-s’ho amb alegria», fa broma aquest músic i informàtic mentre mou els braços al ritme del pas del tren com si estigués en una ‘rave’. 

Des d’aquest primer pis, que queda a l’altura del desangelat pont de la Vanguard per sobre de les vies de la R2, la vista és apocalíptica: un garbuix de vehicles triturats s’acumulen en el dipòsit judicial de la Guàrdia Urbana i, sobre un dels murs, una imatge distorsionada d’Andy Warhol acaba de donar-li un toc ‘brooklynià’. 

El Marc va néixer a l’Hospitalet però es va traslladar a viure al camp i després va tornar a la ciutat amb els seus fills: «És clar que hagués preferit una casa que no estigués enganxada a les vies però m’hagués costat 30.000 euros més –explica–. Els primers dies em costava dormir, però ara els trens ja no em desperten. El soroll per a mi no és una molèstia i això que diuen que pot arribar a provocar un ictus».

Amb els seus fills ja fora de casa, l’ha posat a la venda després d’assegurar-se que la finca no estigués afectada pel projecte de soterrament de les vies: «Em sembla bé tot el que sigui millorar els exteriors i si es redueix el soroll, fantàstic –comenta–. Però jo no venc el pis pel soroll sinó que perquè m’ha quedat gran i vull anar-me’n a viure al camp».


Ángel Murillo: «Només li veig coses positives al soterrament»

A uns 100 metres del formiguer humà del pont de la Torrassa, en direcció al barri de Sant Josep i just abans d’arribar a l’antiga fàbrica Can Trinxet, s’alcen diversos blocs de vivendes de recent construcció amb una altura de fins a 10 pisos. Aquí no hi ha aglomeracions, ni amb prou feines trànsit, sinó petites zones verdes i espais de jocs infantils, cosa que sens dubte es reflecteix en els preus dels pisos.

Ángel Murillo va néixer a l’Hospitalet i s’ho va pensar molt abans d’adquirir una vivenda de protecció oficial en un d’aquests blocs, on viu amb la seva dona i els seus tres fills: «Veníem moltes tardes per comprovar el soroll dels trens i va ser l’únic punt que va fer que ens ho penséssim bastant».

Tres anys després, assegura que encara no s’hi ha acostumat: «I crec que no m’hi acostumaré», remata. «De vegades passen fins a quatre trens alhora i, si és estiu i som a la terrassa, sabem que és el moment de callar perquè no ens sentim». En canvi, amb les finestres tancades a penes es cola el soroll.

De tots els veïns entrevistats, és el menys escèptic davant el nou anunci del soterrament. «Crec que és el pas definitiu per fer la redacció del projecte –opina–. Jo només li veig coses positives. Em sembla un pas endavant, per a mi, per a la meva família i per a la ciutat, perquè s’eliminarà la barrera que històricament l’ha dividit».

Com a propietari no li preocupa que es generi un procés de gentrificació: «L’expulsió ja s’està produint des de fa temps per la pressió de la gent que ve de Barcelona».

Ja ets usuari registrat? Inicia sessió

Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors d’El Periódico.

Per disfrutar d’aquests continguts gratis has de navegar registrat.