«Ho veiem tot negre»

«Ho veiem tot negre»

Juan Ruiz Sierra | 22 de novembre 2020

MÉS ENLLÀ DE LES IMATGES DELS 'BOTELLONS', HI HA UNA ALTRA REALITAT: LA JOVENTUT ÉS LA PRINCIPAL AFECTADA PSICOLÒGICAMENT PER LA PANDÈMIA. ELS CASOS D'ANSIETAT I DEPRESSIÓ SÓN MÉS COMUNS QUE EN ALTRES FRANGES D'EDAT. «ET TROBES ATRAPAT», ASSENYALA UN ESTUD

Els dies de Berta Castro amb prou feines tenien forats. Agafava el metro a primera hora del matí per acudir a classes de dansa al centre de Madrid, d’allà se n’anava a estudiar a la biblioteca, després feia algun encàrrec, dinava, assistia a classes a l’escola de Belles Arts i finalment, quan ja quedava poc perquè acabés la tarda, tornava a pujar al metro i arribava a casa a sopar. Tota aquesta activitat es va frenar al març en sec. «Al principi m’ho vaig prendre bé. No tinc unes condicions dolentes, visc en un xalet amb parcel·la, i vaig pensar que per fi tindria temps per a mi. Però després del primer mes em va afectar molt estar tant temps tancada, no veure ningú. Em vaig apagar. Ja havia tingut altres depressions, però aquesta vegada va ser molt més ràpida», explica.

Castro, de 21 anys, va deixar d’atendre gairebé totes les seves classes virtuals. Seguia dibuixant, però sense cap ordre. La major part del dia estava davant alguna pantalla, veient passar les hores, o parlant per telèfon. «No tenia interès. La meva rutina s’havia tallat de soca-rel», diu. Quan es va aixecar el confinament estricte, a finals d’abril, el seu estat d’ànim va millorar, però només en part. «Hi havia moltes coses que no m’atrevia a fer. Només quedava amb el meu millor amic i amb compte, perquè a casa meva també viu la meva àvia, de 93 anys, i no volia córrer cap risc. I ara, després de tots aquests mesos, encara no m’he recuperat», assenyala.

«Em vaig apagar. Havia tingut altres depressions, però aquesta va ser molt més ràpida» 

Hi ha una narrativa que retrata els joves com egoistes, vivint d’esquena al coronavirus perquè aquest amb prou feines els afecta, fent ‘botellons’ multitudinaris i festes casolanes, amb la mascareta sempre sota de la barbeta, sense preocupar-se de si contagien o són contagiats. Però hi ha un altre relat. Mostra una realitat molt diferent, oculta i al mateix temps més comuna. Els adolescents i postadolescents són els principals perjudicats psicològicament per la pandèmia, els menys preparats per al distanciament social, els més necessitats de compartir un espai físic amb els seus iguals, malgrat WhatsApp, Instagram, Facebook, TikTok o qualsevol altra xarxa social.

LA IMPORTÀNCIA DEL CONTACTE

LA IMPORTÀNCIA DEL CONTACTEElisa López, psicòloga infantil i juvenil, diu que el principal canvi a la seva consulta des que el coronavirus va arribar a Espanya és aquest: «En venen molts més adolescents». López vol ser cauta. «La meva és una mostra molt petita. No sé si aquest augment passa a tot arreu i és només atribuïble a la pandèmia», explica. Els estudis, no obstant, confirmen aquesta impressió. Al maig, la Universitat Complutense va publicar un informe que identificava els joves d’entre 18 i 24 anys com el grup que més va patir ansietat (34,6%) i depressió (42,9%) durant el confinament, en percentatges superiors als del conjunt de la població espanyola. Altres treballs, als EUA i Holanda, dibuixen un paisatge molt semblant.

«El contacte és molt més important en els joves que en altres edats. El seu grup d’iguals és el seu reflex. Necessiten estar amb els seus iguals per mesurar-se, comparar-se, adonar-se’n que que els està passant, en una època de tants canvis, també els passa als altres. Internet no supleix en cap cas aquesta carència», explica López.

«El contacte és molt més important en els joves. Necessiten estar amb els seus iguals. Internet no supleix aquesta carència»

Tot i que el confinament, almenys de moment, ha deixat d’estar en vigor a Espanya, l’anomenada «nova normalitat» també fa efecte. Continuen passant gairebé tota l'estona a casa. Poques classes són presencials i l’educació a distància és un factor més d’estrès. Les seves activitats d’oci, com veure una pel·lícula, ajuntar-se a alguna casa o sortir de festa, estan descartades. Fins i tot la manera de lligar, de fer-se petons, ha canviat. «Et fas enrere, et refrenes si t’agrada algú. Penses que de moment és millor una amistat i ja està», diu Luis Girón, de 21 d’anys. Girón, estudiant d’Enginyeria informàtica, diu que és ara, amb l’arrencada del curs, quan comença a «notar la inquietud d’estar atrapat, que la casa se t’acaba menjant».

«El pitjor no va ser la tancada –explica Carla Fornés, de 21 anys i estudiant d’Humanitats–. El pitjor va venir després, quan t’adones que això no s’ha acabat. El confinament el vaig assumir. Era el que tocava. Però ara tot és incertesa». Fornés es defineix com una «persona optimista». Fins al setembre passat no sabia què era una crisi d’ansietat. «Però tot això m’està afectant molt. He buscat ajuda perquè necessito reconduir-ho. I en realitat no sé quin és el diàleg que tinc al meu interior per estar així, però evidentment aquesta situació m’està afectant», diu.

TRUCADES DESESPERADES 

TRUCADES DESESPERADES Entre el 14 de març i el 30 d’abril, període del confinament estricte, Amalgama 7, una entitat privada dedicada als adolescents de risc, va rebre 342 trucades de pares que deien que no podien conviure amb els seus fills. L’habitual, durant un mes i mig qualssevol, és que aquestes peticions d’ajuda no siguin més de 90. «Mai ens havia passat. De manera que vam decidir fer un estudi», diu el seu director clínic, Jordi Royo. L’enquesta, a través de 1.500 entrevistes amb pares de joves d’entre 14 i 18 anys a tot Espanya, reflecteix que la incomunicació dels fills es va disparar durant la tancada. També les males respostes i els insults. «Els adolescents són la població més vulnerable. Pot sonar estrany, perquè el terme el tenim associat als avis. Però en salut mental, la pitjor part de la pandèmia l’estan suportant els adolescents», explica Royo.

«Ells són la població més vulnerable. En salut mental s’estan emportant la pitjor part de la pandèmia»

Amalgama 7 s’ocupa de casos extrems. Problemes amb les drogues, fills que peguen els seus pares. Casos com el de Mireia Fernández, de 18 anys. Consumidora habitual d’haixix, cosa que va continuar fent durant el confinament («va arribar a venir el camell a casa», diu), la relació de Fernández amb els seus pares i la seva germana gran ja era dolenta abans de la pandèmia. «Però el confinament va ser la gota que va fer vessar el got», assenyala des del centre que l’entitat té a l’Alt Camp (Tarragona), on porta interna des del juny. Espera poder sortir-ne al març.

PLANS FRUSTRATS

PLANS FRUSTRATSSer jove en l’era de la Covid també suposa deixar de traçar projectes a curt i mitjà termini, en una etapa que la vida sol semblar plena de possibilitats, perquè tots els que hi havia al món d’ahir s’han ensorrat. Carlos Fornés, de 22 anys, acaba de llicenciar en Periodisme. A començament d’any, quan ja veia el final del curs, pensava en la graduació, en estar «acompanyat» per la gent que l’havia «envoltat durant la carrera». Pensava en celebrar-ho. Però no hi va haver graduació. Després, a l’estiu, va intentar anar-se’n a treballar Anglaterra, una cosa que sempre havia volgut fer, i també ho va haver de cancel·lar. Ara ha tornat a viure amb els pares. «Cap dels meus plans ha tirat endavant», diu.

«Si et pares i mires la situació, veus el futur molt fumut. En el fons, tot això ens queda gran» 

Gloria Hernández, de 21 anys i estudiant de Psicologia, havia aconseguit una beca Erasmus per estudiar a Holanda. Li feia «moltíssima il·lusió». A principis de novembre li van comunicar que no hi podria anar en el segon quadrimestre. La frustració i la sensació de solitud l’han portat al psicòleg. «Hi havia anat altres vegades, però per algun tema concret. No m’havia passat com ara, que no sabia quin era el problema. No m’adonava que era per aquesta situació. Només sabia que estava apagada, sensible i paranoica. I molta gent del meu entorn està igual que jo. No són problemes horribles, però et van consumint», explica.

La paraula més repetida per tots, amb molta diferència, és incertesa. «Si t’atures i analitzes la situació, penses en la responsabilitat d’estudiar, en què has de fer per no contagiar-te, en els plans que no estàs podent portar a terme i en què està per venir, perquè el futur el veus fumut no, fumudíssim. Gairebé ho veus tot molt negre», assegura Carla Fornés. I després, en un to neutre, gairebé com qui aixeca una acta, afegeix: «En el fons, tot això ens queda molt gran».  

Ja ets usuari registrat? Inicia sessió

Estàs llegint un contingut especial elaborat per la redacció dEl Periódico per la seva comunitat de lectors.

Per gaudir dels continguts de +Periódico has de navegar registrat. No té cap cost, però et permet accedir a la nostra informació i serveis de qualitat.