22 d’oct 2020

Anar al contingut
La ruta de l'ONU per l'Espanya de la pobresa

La ruta de l'ONU per l'Espanya de la pobresa

FOTO: JOSÉ LUIS ROCA | 14 de febrer 2020

«He vist barris pitjors que un camp de refugiats», va sentenciar el relator de la Nacions Unides, Philip Alston, després del seu periple per diverses províncies. Aquest diari recorre alguns d'aquells barris per saber per què el van impactar tant

Vint pàgines de terrible vergonya. Aquesta podria ser la principal conclusió de l’informe que va confeccionar el relator de l’ONU sobre extrema pobresa, Philip Alston, després del seu pas per Espanya a inicis de febrer. L’australià, expert en drets humans, va recórrer aquestes terres que no surt a les guies turístiques. «Vaig visitar zones que sospito que molts espanyols no reconeixerien com a part del seu país. Barris amb condicions molt pitjors que un camp de refugiats, sense aigua corrent, electricitat o sanejament durant anys. Barris on les famílies crien nens sense serveis socials, centres de salut, oficines d’ocupació, comissaries, amb carrers sense asfaltar i cases punxades al corrent elèctric», detallava en la seva anàlisi. Una visita que ell mateix va resoldre en un titular: Espanya ha sortit de la crisi governant per als rics i oblidant-se dels pobres.

Des del 2014, el relator ha recorregut Xile, Romania, Mauritània, la Xina, l’Aràbia Saudita, els Estats Units, el Regne Unit, Ghana, Laos i Malàisia. A principis del 2019 va decidir que el seu últim viatge ocupant el càrrec el faria per un dels països més pròspers d’Europa. Ha estat un any sencer recollint estadístiques, contactant amb experts i entitats socials a Espanya, conscient que necessitava també un bany de realitat. L’expert va visitar sis comunitats autònomes: Galícia, Extremadura, Andalusia, el País Basc, Catalunya i Madrid. Va estar en barraques, aldees i barris deprimits.

                Dades de la pobresa a Espanya (1) 

I el 7 de febrer, Alston va emetre el seu veredicte. Les polítiques socials en aquest país estan «trencades» i són «ineficients», la pobresa no ha fet més que augmentar i tot això ha passat «amb el beneplàcit dels governants», seria el breu resum de la seva experiència. El text apunta directament a les polítiques del PP durant els dos mandats de Mariano Rajoy que, de moment, no han sigut revertides. Alston esperava trobar-se un país on el recolzament familiar resisteix a l’exclusió, però hi ha zones d’Espanya on això ja no existeix. «L’Espanya d’avui necessita mirar-se ben de prop al mirall. La imatge d’una societat familiar arrelada s’ha fracturat per la crisi econòmica i les polítiques neoliberals. Les xarxes familiars que havien sigut històricament importants serveixen per als acomodats, però han sigut soscavades per a la majoria. Avui, Espanya és al fons de la UE en massa indicadors socials».

Les dades que aporta l’informe són esgarrifoses: l’Espanya postcrisi registra més pobresa i exclusió, més atur i més abandonament escolar, mentre que els rics cada vegada tenen més diners i paguen menys impostos. ¿Hi ha algú al comandament? «El missatge del nou Govern de coalició és benvingut, però cal actuar i abandonar la retòrica», va exposar.

                Dades de la pobresa a Espanya (2) 

Les conclusions del relator apunten en diverses direccions. Parla d’uns serveis socials «col·lapsats per la burocràcia», uns ajuts socials insuficients, com per exemple les pensions no contributives que no arriben als 400 euros al mes. La segregació escolar acapara gran part de l’informe, en el qual relata la injustícia que hi hagi famílies que no puguin pagar els llibres de text dels seus fills. El sistema sanitari, un dels més ben valorats, també rep una plantofada quan el relator esmenta la pobresa farmacèutica, la llei que restringeix l’accés dels immigrants i la privatització de serveis públics on el mateix ministeri «no va poder dir quant s’havia privatitzat ni quin impacte havia tingut». Com a col·lectius més vulnerables, Alston assenyala les dones, especialment aquelles que han patit violència de gènere i les que es dediquen als treballs domèstics. També dedica un important espai a les persones migrants, «excloses de qualsevol ajuda», i a les d’ètnia romaní, en què les taxes de pobresa es disparen. «Els governants admeten que la situació per a molts romanís és greu, però em va cridar l’atenció la falta d’urgència i la resignació amb la que van acceptar que parts senceres de la població fossin relegades a un estat de tercera classe sense accés als drets que els corresponen».

firma editorial català

El Periódico

Un dels apartats més extensos que es dedica a l’informe és el problema de la vivenda. «A Espanya no hi ha cases barates», acaba després d’assenyalar l’especulació immobiliària, l’ingent nombre de desnonaments i l’augment espectacular del preu del lloguer en els últims anys. També denuncia el drama de la pobresa energètica, i el fet que «les famílies hagin de decidir si mengen o si posen la calefacció». Per no parlar del problema de les persones sense llar, la dificultat per empadronar-se i el fet que els governants, especialment de les comunitats autònomes, «no estan afrontant» el problema.

                Dades de la pobresa a Espanya (i 3) 

L’informe de l’ONU

Premi en aquest enllaç per llegir l’informe íntegre que va elaborar el relator de l’ONU sobre extrema pobresa i drets humans en relació amb Espanya (versió en anglès).

La gran solució que planteja el relator és acabar amb el frau fiscal, que el mateix Govern no li va saber quantificar, acabar amb les deduccions d’impostos de les rendes més altes, i abordar de manera urgent el tema de la vivenda. Més enllà del pla nacional, que preveu construir 20.000 vivendes de protecció social, el relator aposta per intervenir el mercat del lloguer i regular els preus de les vivendes de manera retroactiva. Assenyala també que la llei catalana contra la pobresa energètica és «un pas en la bona direcció», i afirma que l’Estat hauria d’establir una renda mínima per a tota la població.

 El que segueix és un recorregut per algunes de les zones que va visitar Alston per comprovar de primera mà la raó de les seves preocupacions.

Barcelona: sobreviure sense llum ni calefacció, sota amenaça de desnonament... o en barraques

Per Elisenda Colell

És de nit, els nens sopen, però no hi ha cap llum encès. Només el televisor. «A casa ens il·luminem amb la tele, així estalviem llum». Una imatge que parla per mil paraules. És la història d’Ester, una mare sola de dos bessons que, després de quedar-se a l’atur fa més de cinc anys, ha «reduït despeses al mínim» per poder continuar pagant la hipoteca. «No podia permetre’m que ens desallotgessin», exposa.

Retallar despeses també l’ha portat a deixar d’utilitzar la calefacció a casa. «Fem servir mantes, i tinc la sort que els meus fills són calorosos», diu amb un somriure nerviós. El termòstat no funciona. ¿Has pensat a arreglar-lo? ¿I com pago la hipoteca? Prefereixo que estigui espatllat; així ens estalviem diners», respon.

La Paloma, mare de dos nens i víctima de la pobresa energètica. / JORDI COTRINA

La Paloma, mare de dos nens i víctima de la pobresa energètica. / JORDI COTRINA

La Paloma, en canvi, després de quedar-se a l’atur, no va poder aguantar el preu de la vivenda i va afrontar un desnonament. «Em van apujar el lloguer, em vaig quedar a l’atur i no tenia diners per pagar». Recorda l’«agonia» de les ordres judicials. Una realitat que en els últims 13 anys han hagut d’afrontar més de 71.000 famílies a Espanya. «Tinc sort que sent mare sola vaig poder accedir a un pis de lloguer social, no ens vam quedar al carrer», exposa. Encara que la calefacció i la llum també és un ‘luxe’ per a ella. Fins i tot el menjar. «De vegades comprem salmó, però normalment els meus fills mengen peix gràcies a les llaunes de conserva», explica.

De vegades mengem salmó, però normalment els meus fills mengen peix gràcies a les llaunes de conserva

Una viu al Carmel; l’altra, a Sant Martí. Totes dues, que van coincidir en la reunió amb el relator de l’ONU per exposar-li la situació a Catalunya, viuen a dos dels barris més deprimits de Barcelona. Però, a més, comparteixen una altra realitat, la de ser mares soles. Aquest és, de fet, un dels col·lectius que registra més taxa de pobresa a Catalunya. Un de cada cinc catalans està en risc de pobresa. En les famílies amb dos adults, el risc d’exclusió afecta un de cada quatre, però en el cas de les mares soles el percentatge puja fins a la meitat.

«El problema és que no podem acceptar gaires feines», expliquen. El motiu, ¿qui es farà càrrec dels nens? ¿qui els anirà a buscar l’escola? «Jo no tinc ningú que em pugui ajudar, i amb una cangur ens arruinem», explica la Paloma. Ester ja no somia a tornar al món dels teleoperadors, però és que no ha pogut optar tampoc ni a caixera de supermercat. «Amb aquest horari era impossible», exposa. Su lucha diaria es la de poder pagar las facturas de la luz, los libros de los niños, las extraescolares o los ‘casals’ de verano para que sus hijos tengan las mismas oportunidades de los demás.

El Rafael, en canvi, no va tenir opció a massa. La seva drogoaddicció el va empènyer a 13 anys vivint al carrer, a Barcelona. «Jo hauria d’estar mort, no sé com he aguantat tants anys», assenyala. La seva llar va ser el carrer, els pàrquings i, quan va tenir sort, les cases ocupes. «La gent que està punxada al corrent s’està jugant la vida», explica. Són ja massa les vivendes que es compten a l’àrea metropolitana on els comptadors amaguen pinces de fusta que connecten cables de la llum per no haver de pagar-la. Un risc latent que, de moment, cap administració sap gaire com abordar.

Barraques al carrer de Tànger amb l’avinguda de la Meridiana. / JOAN MATEU PARRA

Una altra realitat, bastant més insalubra, és la que viuen més de 885 persones, de les quals 200 són nens, a la Barcelona barraquista. Alguns punxen la llum a les naus que ocupen. D’altres no tenen ni això. És el cas de Mohamed, un jove senegalès que des de l’estiu passat malviu en un assentament del carrer de Tànger, al barri del Poblenou. No hi ha llum, no hi ha aigua, però hi ha vida. Una vida precària, infame, plena de misèria i runa. «No l’hi desitjo ni al meu pitjor enemic», diu el senegalès. A l’hora de sopar, agafa la bicicleta i la motxilla de Glovo. «A treballar».

La Cañada Real (Madrid): més de 100 camps de futbol farcits de ferralla, droga i exclusió

Per Juan José Fernández

Entre les sis i les set de la tarda s’anima el carrer central del Sector VI de la Cañada Real Galiana com si es tractés, abans, del passeig d’una capital de província, només que, en comptes de carruatges, venen cotxes de drogoaddictes, les ‘kundes’, i en comptes de recruixir de midó porten els passejants sobre els seus cossos xandalls i anoracs suats.

Caminen, a més, a trot ràpid, pels costats i amb conflictes, perquè venen a la recerca de la seva dosi.

Cada tarda, una fuita d’aigua converteix el carrer en rambla, ocultant enormes i canviants sots capaços de frenar un furgó policial si se li acut aparèixer. Els flancs, que no voreres, es creen amb fogueres enceses sobre barrils metàl·lics, i darrere de cada foc, a cinc euros el pessic, narcos gitanos venen heroïna, cocaïna i la crua (barreja de totes dues sense refinament) per fumar.

Però aquest tram de la Cañada Real madrilenya no és el que va visitar el relator especial de l’ONU per a la pobresa i els drets humans per documentar el seu dur informe sobre Espanya. Alguns dels que viuen aquí no són pobres. Els que trafiquen aparquen audis a la porta de la barraca, cuidada pels matxaques, que fan encàrrecs per un ‘pico’ al dia.

Alston va acudir a altres sectors desoladors de la Cañada, com El Gallinero, on s’amunteguen els zíngars romanesos que al matí dispersen a Madrid els furgons de la mendicitat organitzada; i va veure les barraques sense aigua dels carrerons que donen a l’antiga via pecuària, però no aquest racó infernal d’Espanya, un turó de runa i de plàstics voladors al costat de la planta metanizadora de l’abocador de Valdemingómez.

Hi ha tres barris en una sol canal. A més de l’S-VI, un primer que es va començar a edificar en els anys 40, amb barraquistes espanyols en eterna espera de papers per a les seves parcel·les; i un altre segon en què peons, encofradors i altres paletes marroquins han plantat els seus petits cortijos, amb les seves mans i material sobrant de les obres; coneixen l’ofici.

En 14 quilòmetres de canal, 107 hectàrees de poblat, un veïnat de 7.000 espanyols i immigrants de quatre nacionalitats tracten de flotar, una bona part a base de dignitat, en un oceà de runa esquitxat d’illes d’escombraries que de tant en tant entren en combustió emetent fum negre.

«No sé quin és l’horari del centre comunitari, el que sí que sé és on hi ha coca dolenta i on coca bona», diu fent broma el Carlos, el que ven loteria de la Cañada, sense administració ni permís ni premi al seu poder, només saviesa de veterà ludòpata

"No sé cuál es el horario del centro comunitario, lo que sí sé es dónde hay coca mala y dónde coca buena", bromea Carlos

El centre –literalment renascut de les seves cendres, ja que va cremar a causa del llampec d’un connexió il·legal a un pal de la llum– és avui un complex de xapa i aglomerat de fusta on es reuneixen les dones, debaten les juntes de veïns, aconsella la Creu Roja i assaja una petita orquestra infantil.

Pels seus voltants, s’afanyen mares amb hijab pasturant escolars del proper col·legi públic Mario Benedetti, de tornada a casa per menjar una dieta de verdures de mercat ambulant, ous i pollastre; no hi ha peix o vedella al menú, i sí molts dolços industrials; «pastes» , n’hi diu Abdelaziz, veí i paleta a l’atur.

Allà hi viuen 3.000 nens. Als patis de les escoles de Rivas, Vallecas i Vicálvaro pesa l’estigma de ser de la Cañada. El 40% són gitanos, i en una petita però creixent porció futurs adults de profit, ja que la Fundació Secretariat Gitano i altres organitzacions salven el que poden de l’abandonament escolar i la baixa autoestima. 

A falta d’arbres i jardins, els veïns més optimistes han omplert de colors les tàpies, rebel·lant-se contra la tristesa. Els han ajudat els artistes grafiters de Boa Mistura. Per quilòmetres de parets hi desfilen els versos de la cançó ‘El alma no tiene color’, d’Antonio Carmona: «Jo soc de carn, no soc de ferro, soc cor...» Ara, el veïnat camina entossudit en «aconseguir que vingui Correos», explica Cristina Cañada, coordinadora de l’associació Al Shorok. Seria un triomf en un barri sense autobusos i a quilòmetres de la farmàcia més pròxima.

«Cañada Real és el fruit d’una indecència, el resultat de mirar cap a una altra banda durant dècades», afirma Agustín Rodríguez, rector de Santo Domingo de la Calzada, un temple del Sector VI envoltat de tendes de campanya on pernocten els jonquis. El capellà resumeix el contrast d’aquest barri: «Aquí es va gestar una situació irregular que té la seva part de llum, perquè tota situació irregular pot mostrar les capacitats més sorprenents de l’ésser humà».

Entre altres, l’afecte solidari amb què Mohamed, de 72 anys, 30 a la canal, va acollir el seu paisà Abdelaziz, de 34, quan aquest va perdre la casa en el terratrèmol d’Alhucemas (2004) i va haver d’anar a Madrid. «Aquí tot bé, com germans», diu l’home. Qualsevol veí dirà que «tot bé» a l’estrany, per tal de no atreure a l’excavadora que tira barraques.

La renda mínima d’inserció (RMI) –«la remi», en diuen els veïns, dels seus 400 euros– plou sobre el poblat, però de manera tan escassa que la gitana plasentina Dolores Martín, de 18 anys i mare d’un nadó de mirada enorme, relata: «Del compte de la compra per menjar vaig traient uns calerons i els fico en un pot. És per a la llet del nen ¿sap?» Divuit euros i mig li costa el pot d’Almirón per a una setmana, i no li arriba amb la pensió de l’àvia.

I, no obstant, hi ha en aquesta canal qui es conforma. Un home gran arriba fins a un munt d’escombraries amb una carret lligat a una bicicleta. És romanès. Busca entre les caixes, al costat d’una foguera. S’emporta una càmera punxada de moto. D’una bossa que porta a darrere, d’aquestes reciclables d’hipermercat, en sobresurt la peülla d’un os de pernil; pelat, per descomptat.

- ¿Com ho porta, senyor?

- Bé: aquí es menja; a Romania, no.

Aquí es menja. A la part alta del turó del Sector VI, un barracó enganxat a l’església acull un «centre de reducció de danys» de la Comunitat de Madrid per als addictes a la droga. «Allà es tracta els que ja mai la deixaran. Almenys, reduir els danys», relata la Teresa, monja carmelita vedruna, de l’ordre catalana que va néixer a Vic, i que, amb la Zulema, filla de la Caridad i la Isabel, de la Companyia de Maria (a Catalunya, Lestonnac) cada dia donen cafè, iogurt, conversa i la possibilitat d’una dutxa als drogoaddictes del voltant del temple. Totes tres els anomenen «els veïns», mai jonquis.

Amb les cames fluixes per les benzodiazepines, alguns drogodependents s’acosten a una furgoneta de la sanitat madrilenya, on uns metges i infermers els donen xeringues netes i medicació substitutiva. «La part bona d’aquesta feina és que et fas ric», diu bromejant un d’ells.

Al costat, el voluntari de l’oenagé Madrid Positivo Steven Bany ajuda en el cribatge de possibles malalts de sida i hepatitis C. Impasible, resumeix el cicle de la droga al barri: «Aquest és un lloc de passada: aquí la gent ve, s’hi estableix i mor».

Sevilla: analfabetisme i tornada a l’edat mitjana als barris més pobres d’Espanya

Per Julia Camacho

La gran avinguda que circumval·la Sevilla per l’est marca el mapa com una terrible cicatriu. A un costat, un dels barris més pròspers de la ciutat, amb moderns centres comercials, hotels i estadis de futbol de brillant purpurina vermella. A l’altre, l’atrotinada façana de modestos blocs de quatre plantes que dona pas a La Candelaria, Madre de Dios i Los Pajaritos, i Los Tres Barrios, la zona més pobra d’Espanya segons tots els índexs estadístics i que ha cridat l’atenció del relator de l’ONU, pel desemparament i la situació d’exclusió en què viuen els seus habitants. «Això és molt pitjor que el Polígono Sur (les famoses Tres Mil Vivendes) perquè allà almenys les cases són més noves i estan millor que aquí», relata Fernando Armas, membre de la plataforma cívica del barri. Alguna cosa falla quan l’aspiració és tenir les condicions d’habitabilitat d’un els barris mítics de la marginalitat.

Molts veïns miren de defugir aquesta comparació. Però les dades són tossudes i donen la sagnant realitat que acosten les dues zones, com va poder comprovar sobre el terreny Alston. Segons l’últim informe de l’INE (2017), Los Pajaritos encapçalen el rànquing dels barris més pobres d’Espanya, amb una renda mitjana per llar de 12.307 euros anuals. No se’n lliura cap indicador: l’atur supera el 59%, i la taxa d’analfabetisme i persones sense estudis ronda el 16%, amb un 80% d’estudiants de secundària que no completen els estudis. La precarietat s’atreu perquè no té cabuda en altres llocs, i el percentatge d’immigració ha augmentat en els últims anys fins a suposar el 10% del total en una zona on el 58% de les vivendes està en pèssim mal estat. Tothom qui prospera, diuen les oenagés, se’n va quan pot, i aquests pisos que queden buits són ocupats per clans de la droga que l’utilitzen per a mercadejos, afegint la tensió dels aldarulls i baralles constants.

Los Pajaritos va néixer a mitjans del segle XX com un barri obrer a la llavors perifèria de la ciutat. El primer lloc on paraven molts nouvinguts a Sevilla per fer-se un futur: pisos petits, molts de titularitat pública, de poc més de 30 metres quadrats en blocs sense ascensor, construïts sense cap tipus de planificació i infraestructures mínimes i on els serveis bàsics es trampejaven com es podia. Però després del tancament als 70 de la fàbrica dels voltants, que donava ocupació a molts dels veïns, el barri va iniciar una espiral de degradació a ritme vertiginós que encara continua, perquè les successives crisis s’han anat acarnissant amb els seus prop de 33.000 habitants.

La brutícia s’acumula al terra de la barriada de Los Pajaritos, a Sevilla. AFP / JORGE GUERRERO

La brutícia s’acumula al terra de la barriada de Los Pajaritos, a Sevilla. AFP / JORGE GUERRERO

«Fas un tomb i trobes vivendes amb aigües fecals als portals o els patis interiors, o fins i tot al carrer; hi ha punxades il·legals de llum; d’altres tenen teulades d’uralita, una cosa ja prohibida; tampoc estan preparades per a l’estiu, quan a Sevilla s’arriba a més de 40 graus», desgrana Armas sobre la falta de manteniment dels immobles. Fa uns anys hi va haver un pla per rehabilitar els blocs més afectats, 524 vivendes, «però hi va haver tants problemes al fer caure i tornar a construir els dos primers blocs, que de moment el projecte s’ha paralitzat». Un informe del Defensor del Poble andalús apuntava ja el 2003 que només quatre dels blocs de Tres Barrios disposaven d’ascensor, així que la resta eren presons en vida per a centenars d’avis que no podien sortir al carrer sense ajuda. «Podem ajudar a baixar 30 o 40 persones grans, però no a tants», lamenta Pedro Ríos, secretari general de Càritas Sevilla, una altra de les associacions que treballen a la zona.

Si sortissin, no tindrien on anar, perquè a Los Pajaritos tampoc hi ha gaire a fer. Aquest mateix informe de fa gairebé dues dècades qüestionava ja el paviment i el deteriorament dels espais públics, i des d’aleshores tampoc s’ha avançat gaire en equipament, ja que no hi ha centres cívics, biblioteques o centres de gent gran malgrat que aquests són el gruix dels veïns. I els quioscos on comprar alguna cosa de beure o unes pipes per passar l’estona al carrer, el passatemps favorit, s’improvisen de manera clandestina als baixos d’alguns blocs.

Una de les coses que més va cridar l’atenció del relator de l’ONU va ser que precisament és el tercer sector el que ha ocupat el paper protector de les administracions públiques. Són les associacions les qui supleixen la falta de polítiques, en moltes ocasions «a pulmó», amb els seus propis recursos o amb subvencions mínimes. Hi acudeixen els veïns per poder tenir tres àpats al dia, també per ficar alguna cosa al rebost, ja sigui aliment o productes de neteja, o a la recerca d’alguna ocupació. Els treballs dels veïns són precaris, amb moltes hores i poc sou, per la qual cosa el barri subsisteix bàsicament amb l’economia submergida. «És una situació de la qual no pot sortir», lamenten tots dos amargament. «Parles amb els polítics i et transmeten sensació d’impotència», afegeix Ruiz.

«El contrast és tremend amb l’altre costat del carrer; som una illa de pobresa, i per poc que et passegis per aquí, és terrible», manté Armas, que lamenta que en tot aquest temps les administracions han actuat de manera puntual, però sense estratègia i, per tant, sense resultats. "No se trata solo de actuar con las viviendas, hace falta un plan integral, con medidas sociales, urbanísticas, educativas, de empleo...", demandan.

Huelva: els camps de barraques que van commocionar el representant de les Nacions Unides

Per Julia Camacho

La pròspera indústria agrícola que tanca l’espai natural de Doñana se sosté en part des de gegants barris obrers als afores de pobles com ara Lepe, Lucena i Palos de la Frontera, on se senten accents diversos i les cadires s’acumulen a les portes de les cases esperant les estones de tertúlia cap al tard. Un paisatge habitual a les perifèries dels nuclis econòmics de qualsevol punt del país, tret del detall que, aquí, els carrers són de terra i el plàstic i el cartró prenen el lloc de les parets. «Ells són els afortunats, perquè almenys tenen un sostre; pitjor és dormir al carrer només amb un cartró i una manta», explica Lamine, malià establert des de fa anys a Lepe. «Potser pensen que estem a gust a les barraques –ironitza–, però és que no tenim una altra opció».

Els assentaments de barraques de Huelva han avergonyit el relator de l’ONU sobre la pobresa extrema, per a qui les condicions en què viuen, o malviuen, centenars d’immigrants són «simplement inhumanes», com ha plasmat en el seu informe. Menys diplomàtica es va mostrar Pilar Vizcaíno, directora de Càritas Huelva, dies abans, al no poder contenir que «viuen en condicions de veritable merda».

Lamine, que també va viure una temporada en aquestes barraques, descriu el panorama que va poder observar el representant de l’ONU, aquest que segons Alston molts espanyols no reconeixerien com a part del seu país. L’única llum ve de connexions a bateries, i l’aigua per arreglar-se o netejar és en una font a sis quilòmetres de distància. Els matalassos s’acumulen en diminuts espais sense ventilació on s’emmagatzemen les maletes amb les seves pertinences en una cantonada i un fornet de gas a l’altra. La classe privilegiada s’ubica en petites construccions, aquestes sí de maó, però a canvi per les finestres es cola el fred i l’aigua. Ni parlar de bany on netejar-se. Als seus carrers es reparteixen subsaharians i marroquins, també centreeuropeus i en els últims temps s’hi sumen alguns espanyols. Gairebé tots homes, tot i que també comencen a aparèixer dones.

Campament de barraques a Lepe. / JUAN LUIS ROD

Campament de barraques a Lepe. / JUAN LUIS ROD

«Són treballadors, no animals, i simplement volen, a l’acabar la seva jornada laboral, poder tenir un lloc on dutxar-se amb aigua calenta, sopar alguna cosa mirant la televisió i ficar-se al llit per tornar a treballar l’endemà», explica Amadou, un dels portaveus del Col·lectiu de Treballadors Africans. La asociación se gestó a finales del pasado mes de octubre, tras el devastador incendio que acabó con ‘La Urba’, el mayor asentamiento chabolista de Lepe. No en va quedar res, i el terreny va ser tancat per impedir que tornessin a instal·lar-s’hi. «Ara, quan surto amb el camió per les nits, em cauen les llàgrimes, perquè els veig a tots amagats a qualsevol racó intentant esquivar el fred», prossegueix Amadou.

Després d’aquest desastre, els immigrants van alçar la veu per posar llum sobre una incòmoda realitat: no reclamen casa gratis; estan disposats a pagar-la perquè tenen diners, alguns guanyen fins i tot el salari mínim, i sostenen la indústria agrícola. Però els mateixos als que enriqueixen no els volen llogar les vivendes. Quan detecten l’accent africà, expliquen, ja no hi ha casa disponible. I tampoc troben empara en les administracions públiques.

Interior d’una de les barraques de Lepe / JUAN LUIS ROD

Interior d’una de les barraques de Lepe / JUAN LUIS ROD

Els assentaments barraquistes d’immigrants temporers van començar a sorgir a finals del segle passat. Lepe, i tota la comarca de Huelva, va començar a prosperar gràcies al cultiu de la maduixa i, més tard, dels fruits vermells. Una feina que requereix una habilitat manual i delicadesa que no supleix la maquinària agrícola, i molts veïns no estaven disposats a jornades de sol a sol per guanyar modestos sous. Primer van arribar les dones centreeuropees, però el rumor que hi havia feina, legal o il·legal, va arribar als immigrants africans. I mentre elles s’assentaven i es casaven amb els nadius, ells eren vistos amb recel. Tant que, com alertaven els sindicats ja llavors, era impossible que aconseguissin llogar ni tan sols una habitació.

Aquesta dificultat, unida a l’escassetat de vivenda a la zona, va provocar que comencessin a viure amuntegats i, més tard, directament en barraques. «Al principi hi va haver uns mòduls, però se’ls van emportar i no ens va quedar res», rememora Amadou. Els assentaments es repeteixen per tots els nuclis agrícoles de Huelva. Les entitats socials que treballen a la zona estimen que en la trentena de campaments es reparteix una població estable pròxima a les 700 persones, tot i que les xifres es disparen en els moments àlgids de les campanyes agrícoles de la maduixa o els fruits vermells i, segons el Col·lectiu de Treballadors Africans, superarien les 6.000 persones. Càritas ho redueix a 2.000.

Juanma Breva, responsable de l’àrea d’exclusió social de Càritas, concedeix que es tracta d’un tema «amb moltes arestes» que «no és fàcil d’afrontar», i que molts acaben acceptant aquestes situacions imposades com una etapa més de la seva ruta migratòria. I, mentrestant, els empresaris se’n renten les mans. «El problema dels assentaments és de la societat de Huelva i no es pot confondre amb un mal vinculat als empresaris agrícoles i encara menys fer-los responsables d’això –van dir en un comunicat després de la visita del relator–, les solucions han de sorgir de la participació de la societat de Huelva en el seu conjunt». Els immigrants coincideixen que fa una falta voluntat política que no acaben de veure i que es plasma en la negativa a empadronar-los. «Sense aquesta voluntat no s’avança res, el problema és que tots venen i parlen bé, però després fan poc», lamenta Lamine. «Sabem que no és una cosa que es pugui resoldre en un dia, però és que estem així des de fa 20 anys», assegura Amadou.

Galícia: més desigualtat i exclusió derivades de la desertització demogràfica

Per Julio Pérez (www.farodevigo.es)

Miguel Luque ja no podrà tornar el petit préstec dels seus companys de l’associació Boa Vida per viatjar a Madrid i veure la seva filla. De tant en tant necessitava agafar un sac de dormir i desconnectar de mitja vida en escac contra l’exclusió. Tenia només 67 anys. «És el resultat final de la pobresa, una mort prematura», assegura a la sortida del cementiri Pepa Vázquez, amiga i cofundadora amb el Miguel d’aquesta oenagé de Pontevedra que fa gairebé una dècada que ofereix aquest particular sistema de microcrèdits i lluita perquè aturats, malalts, mares i pares de família, gitanos, extoxicòmans, «persones normals i corrents, anònimes» tinguin veu i esperança. Al gener van entrar 30 usuaris nous en el grup. «Hi ha una bossa molt important de treballadors pobres –detalla Vázquez–. Vivim en un moment en què tenir dos llocs de treball no dona per pagar un lloguer».

Quan Boa Vida va néixer el 2012, entre la primera i la doble recessió, l’atur a Galícia va saltar la barrera del 20%. La lenta reactivació laboral –a hores d’ara la comunitat pateix un nivell d’atur quatre punts per sobre de l’anterior fase d’expansió (11,7%) i en té 100.000 d’ocupats menys– agreuja el problema de la desqualificació professional entre els que fa més temps que estan allunyats del mercat i és un clar factor «de deteriorament de l’autoestima personal». Ho reconeix obertament la Xunta de Galícia en la revisió de l’‘Estratègia d’Inclusió Social’ que va posar en marxa el 2009 per intentar contenir l’avenç de la pobresa: «L’experiència de crisis precedents demostra com la recuperació no té efectes immediats, per la qual cosa, en un curt termini, aquests no arribaran a totes les persones en situació de vulnerabilitat».

Un captaire busca entre les escombraries d’un contenidor, a Pontevedra. / MARTA G. BREA

Una persona sense llar busca entre les escombraries d’un contenidor, a Vigo. / MARTA G. BREA

Ni tan sols en els moments més durs de l’aturada econòmica, Galícia ha estat entre els territoris més castigats per la creixent desigualtat. La taxa de risc de pobresa i exclusió social va arribar al 18,95% el 2018, segons l’Institut Galego de Estatística (IGE). Tot i així, hi ha més de 330.000 gallecs amb carències materials. Gairebé un terç de les famílies són incapaços d’afrontar despeses imprevistes, dos de cada 10 no poden permetre’s mantenir una temperatura adequada a casa i 41.000 acumulen retards en els rebuts mensuals. «L’atur i la precarietat amb itineraris cíclics que alternen períodes curts d’ocupació amb altres d’atur generen treballadors pobres i exclosos i limiten les possibilitats d’integració de molts col·lectius», adverteixen els experts en l’últim informe Foessa sobre exclusió i desenvolupament social, que alerta que un de cada 10 ocupats en la comunitat es troba en una situació d’exclusió social i el 3,6% en pobresa severa.

A l’augment disparat dels participants en plans autonòmics d’inclusió per l’escassetat de recursos i l’atur de llarga durada (39% dels beneficiaris des de 2009) se suma l’aparició de nous perfils i factors de vulnerabilitat. «És important destacar l’increment de les incorporacions que presenten l’exclusió territorial com a problemàtica principal», assenyala la Xunta. Son residentes en zonas, especialmente rurales y dispersas, donde“las dificultades de acceso a recursos y la falta de oportunidades vitales no permiten mantener unas condiciones de vida equiparables a las de aquellos que habitan en el resto del territorio". És un drama que es mossega la cua perquè aquesta exclusió territorial, segons sostenen els tècnics de Política Social de la Xunta, «s’agreuja com a conseqüència de la crisi demogràfica».

Casa rural abandonada a l’interior de la província de Pontevedra. / GUSTAVO SANTS

Casa rural abandonada a l’interior de la província de Pontevedra. / GUSTAVO SANTS

Per això la taxa global de pobresa de Galícia amaga moltíssims matisos quan s’activa el zoom. A les comarques d’O Carballiño i O Ribeiro, al sud de la província d’Ourense, el risc d’exclusió afecta a pràcticament el 30% dels habitants. Un nivell molt semblant (28,4%) al dels seus veïns d’A Limia, Celanova, Verín i Viana, tots a la frontera amb el nord de Portugal; igual com en les àrees de Paradanta, Baixo Miño i O Condado (25,7%). A moltes d’aquestes petites localitats, epicentres del dur envit de l’hivern demogràfic a Galícia, l’índex de pobresa augmenta fins i tot en l’actual etapa de creixement de l’activitat. «És impossible dur a terme una veritable política contra el declivi demogràfic sense la dinamització econòmica d’aquestes zones», afirma Xosé Cuns, director de la Rede Galega contra la Pobresa (EAPN-Galícia), que condiciona la doble batalla contra la desertització demogràfica i l’exclusió social a «establir les condicions de vida adequades i les oportunitats per al benestar social i econòmic».

Monfero (la Corunya) com a exemple de despoblació i absència d’oportunitats

Per Enrique Carballo (www.laopinioncoruna.es)

Envelliment, despoblació, absència d’oportunitats laborals i falta de serveis agreujada per la dispersió de la població. Aquests són alguns dels problemes interconnectats que detecten en el seu entorn els veïns del municipi rural de Monfero, a la Corunya, i que li van transmetre al relator sobre Extrema Pobresa i Drets Humans de l’ONU, Philip Alston, en la seva visita al municipi el 28 de gener.

El 1981, Monfero tenia 3.587 habitants. L’any passat, la xifra havia disminuït a 1.932, segons l’Instituto Galego de Estadística (IGE). El 2018 hi va haver set naixements i 46 morts. Un total de 666 veïns, el 34,5%, tenen 65 anys o més. Segons la treballadora social de l’Ajuntament de Monfero, María del Carmen Sieiro, present en la reunió amb Alston, això genera risc d’exclusió social. «Cada vegada hi ha més persones grans la família de les quals es va desplaçar a les ciutats per buscar feina –assenyala– i es queden soles».

Això genera un «aïllament social»: gent gran que amb prou feines surten de casa o veuen altres persones amb dificultats per accedir als serveis. Si tenen família, les dones assumeixen sistemàticament les tasques de cura.  El president de l’Asociación de Nais e Pais (Anpa) de l’escola Virxe da Cela, Jorge Pena, que també va acudir a la reunió, demana una millor assistència sanitària per als grans, a la qual cosa Sieiro afegeix serveis d’atenció a la dependència i dinamització rural.

Servei d’acompanyament amb autobús a nens que viuen en nuclis allunyats de l’escola, a Monfero. / VÍCTOR ECHAVE

El Virxe da Cela és l’únic centre educatiu del Monfero i dona servei a alumnes del veí municipi d’Irixoa. Ofereix educació Infantil, Primària i Secundària, però per cursar Batxillerat els joves han d’anar a altres localitats. La dispersió poblacional, segons la cap d’estudis de Secundària, Rosalía Regueiro, també present en la trobada amb Alston, és el que «més afecta» els alumnes. Monfero té 171 quilòmetres quadrats i els seus veïns es distribueixen en desenes de petits llogarrets i nuclis. Després de la jornada lectiva, a alguns alumnes els esperen 45 minuts d’autobús abans d’arribar a les seves llars.

Hi ha nuclis amb només una família amb fills menors, per la qual cosa «la sociabilitat d’aquests nens és l’escola», assenyala Regueiro. La situació s’agreuja, afirma Sieiro, per la «falta de transport públic». Des de l’escola intenten suplir la «falta d’oportunitats de lleure i d’activitats», però Pena assenyala que els nens han de desplaçar-se «10 o 15 quilòmetres per fer un curs d’informàtica o d’anglès».

Qualsevol persona que vagi a viure al món rural ha de saber que la seva renda baixarà

L’últim any amb dades del municipi, el 2016, el PIB per habitant a Monfero va ser de 16.954 euros, el 70,7% de la mitjana nacional. «Qualsevol persona que vagi a viure al món rural ha d’acceptar que la seva renda baixarà», afirma Pena. No obstant, a penes hi ha pobresa extrema. Sieiro, que té experiència treballant en ciutats, assenyala que a Monfero hi ha «molt poques persones que demanin prestacions de supervivència». Moltes famílies compten amb parents grans que tenen pensions, cases en propietat i terres on cultiven aliments.

La demanda de treball se centra en les cures, el sector forestal i els serveis, segons l’orientadora laboral de l’Ajuntament d’Irixoa, Úrsula de la Torre, que atén els veïns de Monfero i d’altres municipis sense servei propi. El 2019 hi havia 57 aturats a Monfero, i les persones amb més dificultats d’inserció són joves sense formació, aturats de llarga durada i grans de 45 anys. Sieiro considera que en aquesta franja d’edat hi ha persones amb poca formació, i amb experiència, en el cas de les dones en atenció sociosanitària, i en el dels homes, en construcció i agricultura. En general, afirma, hi ha pessimisme: no creuen que hi hagi sortides laborals en el seu entorn.

Una percepció que comparteixen els més joves, afirma Regueiro, quan els professors els orienten cap a una carrera o un cicle formatiu. «S’adonen que per a totes aquestes opcions haurien d’anar fora, i que el món laboral que els espera no és aquí». Aconseguir que es puguin quedar, assenyala Regueiro, «només es pot fer sota el paraigua de l’Administració».

Pena, economista de professió, creu que és necessari adaptar la normativa a la realitat del camp, rebaixant la quota d’autònoms o les condicions tècniques necessàries per realitzar projectes d’emprenedoria a terra rural. «No demanem ajuts com cures pal·liatives –afirma–,sinó els mateixos drets i oportunitats que té tothom: educació, sanitat i justícia».

Un altre problema és l’accés a la tecnologia. La cobertura telefònica «és nul·la», assenyala Regueiro. Actualment es precisa internet per fer tràmits administratius o buscar feina, però moltes persones tenen dificultats per accedir a un punt des d’on connectar-se, o, en el cas de persones grans, no saben com fer-ho.

Hi ha, no obstant, avantatges de viure al món rural, considera Pena, com la tranquil·litat i la seguretat. Sieiro afegeix que la qualitat de vida és alta, i que «es manté el recolzament mutu entre veïns».

Villafranca de los Barros (Extremadura): l’Espanya oblidada