La ferida de l'explosió que va colpir Barcelona

La ferida de l'explosió que va colpir Barcelona

Eva Domínguez | 29 de novembre 2020

Es compleixen 30 anys de l'enfonsament de tres edificis del barri de Sant Antoni que es va saldar amb la mort de tres persones i va canviar per sempre la vida dels supervivents.

«Aquell dolor de llavors ja no hi és, perquè era molt recent, però encara avui si escolto música d’aquella època m’emociono. I tant», confessa Lourdes Tebé. Com a totes les famílies afectades, li va canviar la vida a tres quarts de tres de la tarda del 5 de desembre de 1990. En aquest espai letàrgic després del dinar, el moment del cafè rere el taulell de les parades de Sant Antoni, es produeix una explosió de gas al número 111 del carrer del Comte Borrell.

L’edifici es desploma i els vidres de cases, locals i vehicles en un radi de més 50 metres es trenquen. Queden dempeus a penes uns metres de la part posterior del bloc. Els edificis limítrofs, el 109 i el 113, també es veuen parcialment afectats.

«Encara avui, si escolto música d’aquella època, m’emociono», explica Lourdes Tebé

Tres persones moren en l’acte, Rosa Pujol i María Martí, totes dues de 65 anys, que eren a les seves respectives vivendes, i el jove de 16 anys Sergio Andrés Ariño, que passava per la vorera. Ariño anava de camí a l’institut amb un company per fer un examen. Es va adonar que s’havia oblidat la carpeta i havia tornat sobre els seus passos per buscar-la.

Bombers treballant en el desenrunament dels edificis devastats per l’explosió. / JUAN VALGAÑÓN

Als tres minuts arriben els bombers i comencen el rescat de les persones atrapades. A la mateixa cadira on estava immobilitzada, els bombers baixen la mare de la RosaPaula Miñana, de 99 anys. La foto de l’operació omplirà portades de diaris. Molts veïns es fan fractures i ferides i són traslladats a hospitals, però també es donen petits miracles, com el nadó il·lès després de la caiguda al buit arrupit als braços del seu pare.

Set anys després, només vuit famílies del 111 i el 113 van tornar als nous edificis. El 109 va ser un solar durant molt temps

Els veïns es queden amb el que porten posat i inicialment se’ls allotja a l’Hotel Aragó. Els més grans van a la residència Francesc Layret. Si bé la tristesa no és oficialment una causa de defunció, en només unes setmanes tres víctimes moren de pena. Una d’elles és Paula Miñana, que no supera el xoc ni la mort de la seva filla Rosa. Una altra, Manuel Berna, de 86 anys.

Al xoc emocional s’hi suma la incertesa sobre el futur. En un primer moment, el desig de la majoria és tornar a Sant Antoni. Dos anys abans dels Jocs Olímpics, els preus de la vivenda havien començat a pujar de cara a la cita esportiva. La promesa de l’alcalde Pasqual Maragall d’expropiar els solars per construir vivenda pública topa amb recursos presentats pels propietaris de les finques. Es busquen altres fórmules.

Bombers i metges del SAMU evacuen una ferida. / juan valgañón

Set anys després, només vuit famílies de les finques 111 i 113 tornen al mateix lloc, als nous edificis. D’altres decideixen no retornar-hi. Els inquilins del 109 no arriben a un acord inicial amb la propietat, així que l’escenari de tornar a la mateixa adreça es dissipa aviat. Durant anys, el solar es mantindrà buit i canviarà de titularitat diverses vegades. 

Iceberg emocional

Iceberg emocionalSota les dades resumides als paràgrafs anteriors hi ha un iceberg emocional i temporal. Els afectats no només afronten el trauma del que han viscut, sinó que, a més, han d’organitzar-se per ser compensats per la companyia de gas. Si, d’una banda, les informacions als mitjans ajuden a fer que la seva situació no caigui en l’oblit, l’atenció mediàtica també causa desassossec. Es donen xifres inflades d’indemnitzacions i culpes sobre l’origen de la fuga que tiren sal sobre la ferida. 

Són moltes pèrdues concentrades, la casa, les pertinences impregnades de records i futurs projectats. «El meu marit era un aficionat a la fotografia, tenia més de 3.000 diapositives i no en va recuperar ni una. ¿Això com es paga? Et quedes sense passat. No es pot compensar», afirma Lourdes Tebé.

«El meu marit tenia més de 3.000 diapositives i no les va recuperar. Et quedes sense passat», diu Tebé

Marta Fàbregas, que llavors tenia 13 anys, recorda molt bé el dia perquè havia quedat amb uns companys de l’escola per mostrar-los la Bimba, una gosseta de 23 dies que encara alimentaven amb biberó. Els bombers la van treure d’entre la runa, però al perdre la casa no van poder quedar-se amb ella. 

I, tot i així, la Marta assegura que la seva pèrdua més gran té forma de llibreta escrita per la seva mare des que es va quedar embarassada d’ella: «Hi era tot: pensaments, dibuixos, un floc de la primera tallada de cabells, una llista de malalties, les primeres rialles, els primers passos, les primeres paraules...».

Aspecte actual del número 111 del carrer de Borrell. / RICARD CUGAT

Amb l’ensorrament, desapareixen diapositives, tesis de carrera que eren en un ordinador, quadros que algú ha pintat... Per això, un gest dels bombers durant el rescat desencadena un aplaudiment, desgrana Lourdes Tebé: «Van sentir que uns veïns nostres [del 109] ploraven perquè l’únic que els havia quedat de la seva vivenda era una prestatgeria amb discos, llibres i una mandolina a la paret i van pujar a buscar-la». 

En aquesta situació, reconèixer alguna de les teves pertinences a la venda hi afegeix dolor. «Ens van robar i van aparèixer objectes nostres a Els Encants», rememora la Luisa, nom fictici d’una afectada que no vol revelar la seva identitat.

El procés del dol

El procés del dolCada persona té un projecte de vida que queda truncat abruptament. «La pèrdua és l’experiència més estressant en la vida mental i emocional de les persones» –explica Mireia Cabero, psicòloga i directora de Cultura Emocional Pública–, però no ens han ensenyat a processar el dol, i per tant, aquí cadascú ho fa com pot». 

Així ho van fer els veïns de Borrell. En aquell moment, no van tenir assistència psicològica que els ajudés a gestionar l’impacte emocional. Lourdes Tebé recorda l’estada a l’hotel trufada de moments difícils, als quals es van afegir més pèrdues, i d’enorme desorientació: «Un dia em vaig veure al mercat de Sant Antoni anant a comprar... No sé ni com hi vaig arribar i, a més, vaig pensar: ‘Què fas aquí si no tens cuina, si no tens res’; doncs no vaig ser l’única». 

Rescat de veïns per la part posterior dels blocs afectats. / JULIO CARBÓ

Destaca, per sobre de tot, el recolzament mutu entre els veïns de la seva finca, amb una relació prèvia de convivència que anava molt més enllà de la salutació al replà. «Moltes coses que ens passaven les comentàvem amb humor perquè els més grans estaven fets pols i els més joves procuràvem cuidar-los». Atresora especialment el record de l’advocat, Josep Ricart, «una magnífica persona», i dels bombers: «Els vam preparar un homenatge amb un pastís especial. Des d’aquell dia els admiro profundament». 

Aquest sentiment de comunitat ha permès a Lourdes Tebé salvaguardar el millor d’aquella experiència traumàtica: «En la vida, al final has de treure el positiu i en aquell moment hi va haver una generositat, un companyerisme... Vam ser una pinya, era molt bonic, malgrat que en molts aspectes era com ser en una presó». 

«Ens hauria anat molt bé el recolzament psicològic, però llavors s’associava a estar boig», admet la Luisa

Els gestos del veïns de Sant Antoni també els van acompanyar. L’arrelament al barri va continuar per a algunes famílies després de l’estada a l’hotel, quan els van assignar uns pisos del patronat a la Gran Via. Anaven i venien gairebé diàriament, al mercat, a l’escola dels nens. Tornar al barri set anys després va ser una ajuda emocional per a algunes famílies.

«Ens hauria anat molt bé a tots el recolzament psicològic», reconeix la Luisa, «però en aquella època ni se t’acudia perquè estava associat que estaves boig. Avui ni se t’acut no demanar recolzament psicològic o ‘coaching’, ‘mindfulness’ o el que faci falta.

La vida segueix a la via del barri de Sant Antoni de Barcelona. / RICARD CUGAT

Reparar el dolor és necessari per recuperar l’alegria de viure. «És literalment impossible que el cervell repari si no torna a mirar el que ha passat i a comprendre quin sentit ha tingut en la vida d’un el que va passar, què ha tret i què ha aportat, quant dolor ha generat, com ha condicionat les decisions... i aquí és quan es comença el procés», insisteix la directora de Cultura Emocional Pública.

Canvi de vida radical

Canvi de vida radicalLa Lourdes ha transformat aquesta vivència en base de la seva resiliència: «A mi m’ha canviat la vida completament. Evidentment, m’ha servit per adonar-me de moltíssimes coses. A donar a les coses el seu just valor perquè aprens que tot és molt fràgil». El seu canvi va ser radical. A més de la vivenda, ella i el seu marit van perdre la feina, una empresa incipient de la qual tenien el despatx a casa. Se’n van anar a viure fora. Ara resideixen en un petit poble entre Vic i Ripoll.

«Allò em va ensenyar a anteposar les relacions a acumular coses», confessa Marta Fàbregas, que el 1990 tenia 13 anys  

Per a la Marta, que avui té 43 anys, la vivència li va ensenyar a «donar més importància a les relacions que a acumular coses, a encarar adversitats per dures que semblin i a mirar la vida amb altres ulls, molt més alegres i compassius».

Fa 30 anys, els veïns de Borrell, com els de dues explosions més de gas que van tenir lloc aquell mateix mes, es van veure immersos en una pèrdua per a la qual ningú està preparat. La ciutat també va recolzar de la manera que millor va saber. 

Reparar el dolor

Reparar el dolorLa psicòloga afirma que és fonamental que en processos col·lectius els dols es puguin fer alhora, i per a això s’ha d’oferir el recolzament per acompanyar-los: «Vull pensar que la ciutat de Barcelona avui tindria algun recurs més del que va tenir llavors».

«Vull pensar que avui Barcelona tindria algun recurs més que aleshores», afirma la psicòloga Mireia Cabero

La sensibilitat social i institucional per reconèixer que hi ha un enorme impacte psicòleg ha augmentat. «La mirada de la ciutat està molt més preparada per acompanyar», reconeix Cabero. «Ara bé, que estigui més preparada per reconèixer i identificar la necessitat d’oferir espais per reparar el dolor no significa que no continuem vivint en una ciutat d’incultura emocional».

Temes:

Explosions

Ja ets usuari registrat? Inicia sessió

Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors d’El Periódico.

Per disfrutar d’aquests continguts gratis has de navegar registrat.