30 nov 2020

Anar al contingut
La xarxa: la cambra fosca de la violència masclista

La xarxa: la cambra fosca de la violència masclista

Núria Marrón | 22 de novembre 2020

Internet s'ha convertit un espai d'impunitat per a l'assetjament i el discurs de l'odi. En el marc del 25-N, Dia Contra les Violències Masclistes, prenem el pols a un fenomen en escalada que ha augmentat des del confinament. ¿Com es podria revertir?

L’espiral de terror per a Encarna Iglesias, avui presidenta de l’associació Stop Violencia de Génere Digital, va començar amb les insistents trucades de control del seu exmarit. ¿On ets? ¿Amb qui? ¿Per què no agafes el telèfon? Però el pitjor, explica, va arribar després de l’anunci de separació. Podia trucar-li «80 vegades en una hora» entre insults i amenaces, contra ella i el seu fill, i després convertir les seves xarxes socials en un fabulós aspersor d’injúries i retrets amplificat a tot el seu entorn. No obstant, quan l’Encarna es va decidir a anar a comissaria, la recomanació que li va fer l’agent de guàrdia va ser que es canviés de número de telèfon i, si podia, que es donés de baixa de les xarxes socials.

Aquesta sensació de desemparament i indefensió davant l’insult, l’amenaça i el control insomnes la coneixen bé els milers de dones que han patit ciberviolències masclistes, un forat negre global i encara inquantificable que les administracions no avaluen rigorosament i que continua sent molt «ignorat tant pels governs i les institucions com per les plataformes digitals», qüestiona la sociòloga i professora de la UB Núria Vergés, investigadora en Gènere i Tecnologies i membre de Donestech, que treballa perquè internet deixi de ser un territori hostil i tòxic per a les dones. 

Una continuïtat del món físic

En la investigació acadèmica se sol dir que a internet no hi ha cossos, però sí que hi ha gènere. I, amb ell, múltiples formes de fustigació. Per exemple, el control del mòbil, l’espionatge i l’assetjament. I també el xantatge amb imatges sexuals, l’enviament no consentit de pornografia, la suplantació de la identitat o les amenaces de mort. Així, tant quan l’assetjament parteix de l’entorn (parella, família, amistats o companys laborals o d’estudis) com quan deriva de tenir projecció pública, les violències ‘online’ presenten el mateix pols de «dominació i erosió» que les seves parentes analògiques, amb les quals es retroalimenten, però també alguns fets diferencials.

«Els més importants són el el fàcil accés a la víctima, la viralitat, la dificultat d’esborrar el contingut i la virulència que encoratja aquesta mena de clandestinitat que aporta la xarxa i que es basa en la possibilitat de l’anonimat i en les dificultats de la traçabilitat i la prova», apunta la jurista Noelia Igareda, membre del centre d’investigació de la UAB Antígona i coautora de ‘Les ciberviolències masclistes’ (2020), un dels comptats estudis, impulsat per l’Institut Català de les Dones, sobre l’assumpte.

Les ciberviolències són ignorades tant pels governs com per les plataformes digitals

Així, el diagnòstic compartit per juristes, entitats i investigadores és que ni es coneix realment l’abast del fenomen, ni sovint aquests casos s’identifiquen com a violències masclistes, ni existeix un marc jurídic –com tampoc una formació adequada en comissaries, bufets d’advocats i jutjats– que permeti brindar respostes efectives. La normativa és molt dispersa i triar el camí legal per denunciar aquestes violències no és fàcil.

¿QUÈ ÉS EL SÈXTING? ¿I EL ‘SEXPREADING’?

Les ciberviolències tenen el seu propi argot. Aquí expliquem els termes més usuals:

‘Doxing’: apropiar-se d’informació d’una persona i publicar-la
amb l’objectiu d’incitar a l’assetjament tant digital com físic.


 

Sèxting: compartir material sexual de manera lliure
com a part del joc eròtic.


 

‘Sexpreading’: fer-ho sense consentiment i per causar mal.


 

‘Stalking’: assetjament reiterat fins al punt de provocar por.

«El ciberassetjament laboral, per exemple, pot ser sancionat en la via laboral o penal i també hi ha conductes que es poden denunciar perquè infringeixen la protecció de dades o per la via civil si es vol protegir la reputació, la privacitat o la pròpia imatge. El Codi Penal acaba sent l’eina més utilitzada, tot i que no cobreix totes les formes de violència digital», assegura l’advocada Laia Serra, que ha participat en la nova redacció de la llei catalana de violències masclistes i que inclourà les derivades de les noves tecnologies.   

        

L’assetjament en l’entorn de confiança 

De fet, l’absència de figura jurídica s’uneix a l’obsolescència de la llei de violència de gènere estatal, que continua contemplant com a tal només la infligida per parelles o exparelles i no la rebuda pel fet de ser dones, tal com recull des del 2014 el Conveni d’Istanbul. Per tant, sense gairebé indicadors, endinsar-se en les agressions digitals, un fenomen en augment des del confinament a causa de l’increment del temps que dediquem al món digital –«a la nostra associació s’han incrementat en un 50% les trucades d’auxili», assegura Encarna Iglesias–, implica fer-ho en part a les palpentes.

EL MÓN DIGITAL, SOTA EL FOCUS

Les violències masclistes en l’entorn digital centren precisament la campanya de l’Ajuntament de Barcelona del pròxim  25 de novembre, en la qual, a través de les xarxes socials, es proposen eines perquè la comunitat cibernauta més jove es «doni suport mutu» davant aquesta mena d’agressions.

En la mateixa línia, la Diputació de Barcelona el 3 de desembre celebrarà la jornada Violències masclistes digitals: el món virtual com a arma de guerra.

Vegem-les. El 2014, un estudi europeu va començar a fer els primers passos en aquest espès boscatge que va més enllà del preocupant impacte en l’adolescència i va apuntar que el 23% de les dones havia rebut assetjament ‘online’ per part de parelles o exparelles. De fet, es considera que el 90% dels casos de violències en l’àmbit sexoafectiu ja inclouen una part virtual.

El 80% dels agressors són homes i amb prou feines es denuncien el 10% dels casos

En aquest sentit, el recent informe d’Antígona a partir de l’estudi de dones afectades aporta una mica més d’informació. ¿Les vulneracions més comunes? 1) Els insults («puta», «guarra», «bollera», «sudaca»), 2) l’accés a comptes i dispositius sense consentiment i la manipulació de dades privades i 3) les amenaces per canals digitals. I al seu costat, el control continu, l’espionatge i l’amenaça de difondre material íntim o sexual.

«Em deia que penjaria fotos meves despullada o íntimes», explica una de les entrevistades. Dos apunts significatius: en el 80% dels casos els agressors són homes (desconeguts el 55% de les vegades; entre els coneguts prevalen les exparelles) i 9 de cada 10 enquestades van afirmar que no havien denunciat, ja fos per desconfiança en el procés, falta de proves o motius econòmics.

És comú que rebin diverses formes de ciberviolència alhora i que siguin simultànies amb agressions físiques o sexuals ‘off line’

«Es tracta de violències psicològiques molt greus (causa de por, ansietat i depressió en el 76% dels casos) que es pateixen a través d’internet i les xarxes socials –afegeix l’informe. A més, és comú que es donin diverses formes de ciberviolència alhora i que també siguin simultànies amb altres formes d’agressions físiques o sexuals ‘off line’».

Fustigació pública

I després hi ha la fustigació a dones amb perfil públic. Un assetjament que bascula entre els episodis puntuals i les reiterades tempestes d’odi organitzades des de la clandestinitat que brinden els fòrums i els grups d’afinitat, alguns d’ells musculats també a l’empara de les organitzacions d’ultradreta, que han convertit l’antifeminisme en apetitosa munició. «No són només quatre al·lucinats de Forocoches –afirma Igareda, que forma part d’una investigació europea sobre el discurs de l’odi antigènere a les xarxes socials i partits polítics. Darrere hi ha objectius i estratègies».

«L’assetjament no el perpetren només quatre flipats del Forocoches: al darrere hi ha objectius i estratègies

¿I els disparadors més comuns? «Les qüestions racials, el gènere i les violacions són temes que funcionen com un xiulet d’agressors», apunta l’escriptora britànica Danielle Dash a l’informe ‘Toxictwitter’ que va elaborar Amnistia Internacional el 2018 i que va revelar que el 62,35% de les dones entrevistades havia patit algun abús i que el 41% havia sentit que, en algun moment, la seva integritat física perillava.

 

Exemples de ciberassetjament sexista n’hi ha a cops de pala. Fa uns dies, per exemple, l’alcaldessa de Sant Feliu de Llobregat,Lídia Muñoz, va denunciar els missatges insultants –per descomptat amb connotació sexual– que havia rebut i que va fer públics, assegura, precisament per posar el focus en les violències digitals. Aquí hi ha també el cas de la periodista i activista feminista Irantzu Varela, que suma amenaces ‘online’ i ‘offline’, suplantacions d’identitat i fins i tot recepcions de pornografia infantil. O el relat de l’actriu Itziar Castro, que, autoproclamada «grassa, lesbiana i feminista», dona compte de com la virulència s’intensifica quan interseccionen alhora diferents eixos d’opressió (orientació sexual, identitat o expressió de gènere, raça, origen, classe, capacitats...)

O l’artista peruana Daniela Ortiz, que a l’agost va marxar precipitadament d’Espanya després d’haver viscut 13 anys a Barcelona. FERRAN NADEU

Un cas paradigmàtic va ser, a l’estiu, la precipitada sortida d’Espanya de l’artista peruana establerta a Barcelona Daniela Ortiz, després d’haver denunciat a ‘Espejo público’ «la simbologia racista i colonial» de monuments com el de Colom i haver rebut amenaces molt greus a través de les xarxes i de forma privada. 

El 62% de les dones amb projecció pública que han patit assetjament s’ha autocensurat o rebaixat el seu perfil públic

La convivència amb l’odi, està clar, deixa empremta. A l’informe d’Antígona, per exemple, es recull que fins a un 62% de les enquestades, a més de suportar l’impacte emocional, s’ha autocensurat o rebaixat el seu perfil públic. És indubtable que a les xarxes es modula el discurs públic i aquesta fustigació sovint es converteix en «una forma de silenciació i disciplinament –diu Noelia Igareda. L’apagada digital és un preu altíssim a pagar per aquesta classe d’assetjament que no afecta físicament però que pot convertir la teva vida en un infern i que sens dubte té un efecte exemplaritzant sobre les altres dones al deixar un missatge clar de ‘mira a què t’exposes’».

La ‘machosfera’ d’internet

El fet que internet, que ha permès tantes revolucions, s’hagi convertit també en una mena de «territori comanxe» té a veure amb moltes factors, afirma aquesta investigadora. Per exemple, amb els mecanismes «difusos» d’autoregulació de les plataformes, però sobretot, afirma, amb l’abast global de la xarxa, que desborda les costures dels estats. «Com a societat, crec que tenim pendent una discussió complexa sobre els límits de la llibertat d’expressió a les xarxes, si és que considerem que els ha de tenir», afegeix.

Com a societat, tenim pendent una discussió complexa sobre els límits de la llibertat d’expressió a les xarxes

Tampoc és, per descomptat, un fenomen local. De fet, d’un temps ençà, en el món anglosaxó s’utilitza el terme ‘manosfera’ (o machosfera) per il·lustrar la propagació infecciosa del neomasclisme i com l’odi antigènere, unit també a l’augment de la ultradreta i el seu implacable ús de les xarxes socials, ha passat a campar amb impunitat per internet i a contrarestar –ja veiem que sovint amb ferocitat i amb gran impacte entre els més joves– els avenços en els drets de les dones.

A aquesta espècie de contrareforma digital també contribueix, afirma Núria Vergés, des del masclisme estructural i la masculinització dels càrrecs directius de les tecnològiques fins al disseny dels algoritmes, que premien la polèmica per suculenta i prioritzen els filtres bombolla, que dificulten que als usuaris els arribin notificacions més enllà dels interessos mostrats. El resultat: augmenten l’aïllament i els prejudicis.

Ja hi ha massa morts digitals i no podem deixar de contribuir al discurs públic ni abandonar la tecnologia, que està definint el món del futur

«Ja hi ha massa morts digitals i no ens podem permetre ni deixar de contribuir al discurs públic ni abandonar la tecnologia, que està definint el món del futur», assegura Vergés, que, com a eina de tallafocs, comparteix algunes estratègies de resistència.

Al costat de tàctiques d’autodefensa –com fer anàlisi dels riscoscuidar la seguretat i el material sensible o utilitzar identitats col·lectives–, la professora de la UB també apressa a fer un pas endavant. «Per exemple, reportar i documentar els incidentsreclamar més compromís de les plataformesidentificar els agressors reincidents, fer xarxa i teixir espais amigables, impulsar la formació i fins i tot utilitzar l’humor i els mems ‘antitroll’». «Més que mai –afegeix– és necessari que continuem construint la internet que ens agradaria tenir». 

Ja ets usuari registrat? Inicia sessió

Estàs llegint un contingut elaborat per la redacció d'El Periódico en el seu afany per proporcionar informació de qualitat i estar a prop dels seus lectors en aquesta crisi sense precedents al nostre país.

A partir d'aquest moment per seguir llegint les notícies de +Periódico has de navegar registrat, no té cap cost, però et permet accedir a la informació de qualitat i a altres serveis que t'anirem explicant.