Quan els llavis vermells són un acte polític

Quan els llavis vermells són un acte polític

Núria Marrón | 10 d’octubre 2020

La congressista Alexandria Ocasio-Cortez reivindica la dimensió política del pintallavis vermell. ¿Quins desafiaments implica aquest símbol dels mandats de bellesa? Obrim debat.

«Serveix-te un glop, posa’t una mica de pintallavis i recupera la calma», deia Liz Taylor, que sens dubte sabia de dies malgirbats. I la reina mare del ‘quilombo’ vital, Coco Chanel, recomanava a les seves coetànies que, si estaven tristes, es pintessin més els llavis ‘i ataquessin’». Dècades més tard, en un nou gir de guió –ja veurem que un més en l’agitada història del pintallavis–, joves de l’esquerra feminista com Alexandria Ocasio-Cortez (AOC) han incorporat el vermell sang labial a la seva indumentària política perquè, l’explicació és de la congressista, aporta un pessic de «confiança» i cuidar l’autoestima pot considerar-se un acte «radical» en una societat que sempre et diu que «no tens ni el pes ni el color de pell adequats». 

Un desafiament contra els codis del poder masculí

Un desafiament contra els codis del poder masculíNo deixin anar encara cap esbufec, que aquí no farem sociologia cuqui sobre les suposades qualitats apoderants del carmí o els talons d’agulla. No obstant, sembla que hi ha consens en què reivindicar, des del Capitoli, el labial vermell –aquest gran parallamps en el qual descarreguen significats de signe oposat: és el color fetitxe de la sexualització i els mandats de bellesa, sí, però el ‘rouge’ també és patrimoni de les dissidències sexuals i de gènere– envia un grapat de missatges interessants. El primer, i potser més obvi, és una mena de profanació dels codis del poder, encara summament masculinitzats.

«El pintallavis pot desafiar aquella noció que les dones han hagut de masculinitzar la seva imatge per ser competitives en política –afirma Verónica Fumanal, presidenta de de l’Associació de Comunicació Política–. Sempre s’havia dit que les que arribaven a càrrecs de responsabilitat, per guanyar-se l’autoritat i resultar creïbles, havien d’utilitzar patrons estètics més propis dels homes».

Ja coneixen l’antològica i problemàtica relació de les dones amb l’autoritat, des que, 3.000 anys enrere, un mocós Telèmac va fer callar la seva mare, Penèlope (llegeixin, llegeixin ‘La veu i el poder de les dones’, de Mary Beard). Així que els maquillatges neutres i els vestits jaqueta –contestats cada vegada més per pintallavis vermells, vambes i arracades de cèrcol– no han sigut més que un antídot contra la desvaloració i el descrèdit.

La també congressista demòcrata Ayanna Pressley. 

No obstant, apartar-se de l’estil auster de, per exemple, Angela Merkel –que sol rebre tractament d’«home honorífic» als mitjans, com recull un article acadèmic recent– encara posa en marxa la piconadora correctiva. Així, quan les dones surten del ‘dress code’ burocràtic «s’entén com si estiguessin acceptant entrar en el joc de la sexualització i assumissin ser valorades pel físic quan simplement van com volen», apunta la investigadora en gènere Marta Roqueta.

És interessant que una dona llatina doni la volta als clixés sexualitzadors i classistes que pesen sobre el col·lectiu

En el pintallavis d’AOC, l’especialista encara veu un element més desestabilitzador. «Als EUA, la raça està molt vinculada a l’estètica i és interessant que una dona llatina doni la volta als estereotips racistes que pesen sobre el col·lectiu i que, com en el cas de les afrodescendents, basculen entre la sexualització i l’estigma de la ‘welfare queen’ –aquest ominós clixé que al·ludeix a les mares de les barriades que suposadament reparteixen el seu temps entre l’assistència social i els biberons de coca-cola. I encara és més significatiu que ho faci en un espai de poder blanc i masculí com el Capitoli».

La demanda de pintallavis augmenta després de la desescalada

Tot i que mai s’ha acceptat com a indicador econòmic homologable, l’‘efecte pintallavis’ s’ha convertit en un clàssic de l’argot de les crisis econòmiques dels últims 20 anys. El terme, encunyat per Leonard Lauder després de l’11-S, fa al·lusió al suposat augment de vendes de pintallavis en els escenaris de recessió, per allò que és un luxe assequible amb capacitat per aixecar l’ànim. I tot i que ‘The Economist’ va examinar el fenomen i va concloure que l’indicador es basa en casos anecdòtics i aïllats atesa l’absència de xifres històriques de vendes, l’‘efecte pintallavis’ ha tornat a fer-se un lloc en les converses econòmiques de la Covid. Després d’uns mesos en què la mascareta s’havia convertit en el sudari del cosmètic per raons evidents (la caiguda va ser del 76% durant el confinament), l’últim informe del comparador de preus idealo.es apunta que la demanda a Espanya va començar a remuntar a partir del juliol fins a situar-se en un augment del 234% respecte a les xifres anteriors a la pandèmia. 

Precisament aquest efecte dissolvent de clixés és el que també reivindica, des del Parlament de Catalunya, la diputada i escriptora Jenn Díaz: «Jo me’ls pinto fins i tot ara, amb la mascareta, això vol dir que va més enllà de l’estètica i que som moltes les que apoderem amb actes quotidians, petits però polítics, que parteixen d’una premissa:  el que ens ha volgut esclaves –en aquest cas la feminitat–, ens ho acabem apropiant, com les paraules, per reivindicar-nos. Quan he de fer una intervenció important me’ls pinto i fins i tot uns minuts abans em retoco amb un mirallet des de l’escó».

Una història de submissió i rebel·lia

A peu de vorera, l’anomenada ‘guerrilla del pintallavis’ també ha sigut especialment activa en els últims temps: s’han empastifat fotos de Putin denunciant la seva homofòbia, als EUA es va posar en marxa una campanya per contestar amb llavis roses a la misogínia de Trump i en les revoltes de Nicaragua del 2018 l’antiga sandinista Marlene Chow, detinguda en un centre de tortura, va fer una crida per pintar-se els llavis (#picorojo es va dir la protesta) contra Daniel Ortega, que té els col·lectius feministes entre els seus enemics públics.

La imatge de la campanya F*ck Trump, que convidava a contestar amb llavis roses la misogínia del president. 

La història del pintallavis, que es remunta als sumeris, és rica en desafiaments i també en batzegades. Explica la llegenda que a l’antic Egipte, on l’utilitzaven homes i dones com a marca de classe, Cleòpatra va trobar la seva pròpia fórmula triturant formigues i escarabats. Amb el pas dels segles, quan la revolució burgesa va desposseir els senyors dels seus maquillatges i perrucots i va circumscriure tot ornament a les dones, els llavis vermells es van acabar convertint en símbol exclusiu de la sexualitat femenina. De la domesticada, però també de la perillosa.

«Quan una dona porta els llavis massa vermells i va lleugera de roba és senyal inequívoc que està desesperada», va dir Oscar Wilde, que no era gaire amic de les senyores. Així que no és estrany que, arribat el seu torn, les sufragistes incorporessin el carmí al seu repertori de protestes. ¿Hi podia haver res més desconcertant que aquelles senyores lletges i histèriques, en paraules de la premsa de l’època, anessin a favor del vot femení empastifades com si fossin vedets?

Durant la segona guerra mundial, en un nou gir menys emancipador, pintallavis es va integrar en la maquinària de propaganda bèl·lica: Hitler havia proscrit el carmí en les seves audiències i Churchill, que sempre es va creure molt audaç, va decidir excloure’l del ‘pack’ de productes racionats perquè així fastiguejava el líder nazi mentre mantenia ben alta la moral nacional, per allò de l’empenta reconstituent de què parlaven Coco Chanel i Liz Taylor. «Ara més que mai la bellesa és el teu deure», va proclamar l’edició britànica de ‘Vogue’.

Propaganda de la segona guerra mundial. 

I llavors van arribar els 70 i el pintallavis, com el carrer, es va convertir en un element de disputa. «Portar el ‘rouge’ era un signe de rebel·lió social en l’escena disco i també de sexe i violència entre els homes i dones punkys», apunta la investigadora Patrícia Soley-Beltran, autora de l’assaig premi Anagrama ‘¡Divines! Models, poder i mentides’.

I mentre moviments dissidents com el ‘glam’ o la incipient cultura LGTBI sacsejaven i «treien de polleguera» la seva connotació sexual,  «les feministes –afegeix– es van rebel·lar contra els mandats de bellesa que simbolitzava el llapis vermell». La gran bíblia contestatària, no obstant, va arribar anys després, ja el 1990, quan Naomi Wolf va denunciar en ‘El mito de la belleza’ la dimensió alienadora del maquillatge i va acusar la indústria cosmètica d’alimentar la inseguretat femenina –i per tant les seves vendes– amb aquell mantra que mai ets prou jove, prima, ni per descomptat sexi. Per cert, que en aquella dècada les ‘riot grrrls’, que denunciaven el sexisme i el classisme de l’escena musical, també van convertir el ‘rouge’ en part del seu uniforme de guerrilla.

¿I els homes què?

Endevinaran que la melé dels homes amb el pintallavis és una altra. Tot i que la indústria de la bellesa aplaudiria d’alegria si el 50% de la població engrossís en la seva clientela, el sociòleg Paco Abril entén que el pintallavis vermell, «tan vinculat a la sensualitat femenina», encara és un complement altament problemàtic i «l’última frontera» de la masculinitat tradicional, una bastida construïda per oposició al que faci olor de dona o d’homosexual.

Quan David Bowie i el ‘glam’ van electrocutar la masculinitat tradicional. 

I tot i que és evident que els llavis vermells actuen com una potent descàrrega elèctrica, l’investigador recalca que la transgressió queda en res si només és cosmètica. Allà rau la diferència, per exemple, entre aquell mite mercadotècnic anomenat home metrosexual que es feia metxes i es depilava les celles i la cultura ‘queer’ –que al·ludeix a identitats i sexualitats no normatives–, que «sí que desestabilitza i qüestiona» el binarisme de gènere i les relacions de poder. «També significatiu –afegeix abril– va ser el cas del ‘glam’, que va transcendir l’escena musical» i, fent provisió de carmí i purpurina, se les va apanyar per començar a dinamitar el que suposadament significava (o no) ser home o dona i va crear nous espais de llibertat dels quals avui beuen les noves generacions. 

¿Què fem llavors amb el pintallavis?

Així, convindran que l’embolic de mandats i rebel·lies del pintallavis arriba fins als nostres dies intacte i explosiu. L’actriu Imma Sust, per exemple, considera que el vermell, en el dia d’avui, és el color «de les valentes», «de la sensualitat, l’atreviment i el desvergonyiment», mentre que la directora Isabel Coixet intervé que «com menys ens fixem en la boca de les dones i més en el seu discurs anirem tots molt millor». 

Xifres

234,5% ha augmentat la demanda de pintallavis a Espanya des de juliol, després de desplomar-se el 76% durant el confinament, segons idealo.com.

2,5 dòlars és el cost mitjà d’un pintallavis.

62.000 dòlars val el més car del món. El Guerlain KissKiss Gold & Diamonds pot personalitzar-se amb robins i maragdes.

6.600 milions de dòlars va suposar el mercat global del pintallavis el 2019. Amb un creixement anual del 8,4%, s’estima que arribarà als 10.700 milions el 2024, segons un informe de ‘360 Research Reports.’

90.000 cotxinilles es requereixen per produir 1 quilo de pols de carmí, que proporciona el color vermell al llapis labial.

Però si, per exemple, tirem del fil racial, resulta que, per a les afrodescendents, recórrer al pintallavis encara equival a entrar en terreny vedat. «Apropiar-se’l, doncs, pot tenir un significat polític, ja que sempre se’ns ha dit que les nostres boques són massa grans per ser pintades de vermell, i fins i tot se’ns ha criticat la conducta amb menyspreu quan ho hem fet», afirma Desirée Bela-Lobedde, activista i autora de ‘Ser dona negra a Espanya’, que denuncia que l’empremta colonial encara dona barra lliure per vexar i sexualitzar. 

Rosalía, conjugant els llavis vermells amb el ‘pack’ de tendències preconfinament: celles poblades, ‘grillz’ i manicura ‘horror vacui’.

La qüestió rau, doncs, en el context. Segurament no hi ha res de ressenyable que una hostessa blanca de congressos es maquilli però sí, potser, que l’ús del ‘rouge’ entre les més joves –un dels colors del 8-M– pugui ser símptoma de l’exploració de noves maneres de definir la seva imatge i sexualitat. «La reapropiació de símbols com els llavis vermells, l’escot i els talons més enllà del paper d’objecte de desig heterosexual ens pot fer sentir poderoses», diu l’escriptora Bel Olid, que, tot i així, entén que seria «interessant plantejar com podem apoderar més enllà de l’obligació d’estar guapes fins i tot per nosaltres».

«Amb el vermell dirigeixes l’atenció dels altres. Sens dubte, reclamar l’espai i el control pot ser un acte polític, que sigui alliberador ja és una altra cosa»

I després hi ha, és clar, la capacitat d’atracció d’un cosmètic que, més enllà de la mirada masculina, continua actuant com a poderosos llums de ‘warning’. «Diria que el pintallavis vermell és una manera de dirigir l’atenció dels altres, per la seva connotació històrica de perill», afirma l’escriptora i performer trans Elizabeth Duval, que l’utilitza, diu, quan vol ser centre d’atenció. «Sens dubte, reclamar l’espai, el control (i, amb això, l’atenció) pot ser un acte polític, però que sigui alliberador ja és una altra cosa». Potser, com apunta Roqueta, la qüestió està, mitjançant la paradoxa, en la politització i després en la despolitització d’aquests símbols tan connotats. «Sabem les implicacions que té un pintallavis, sí, però potser també tenim el poder de dir que ja ni ens classifiquen ni ens importen».

Ja ets usuari registrat? Inicia sessió

Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors d’El Periódico.

Per disfrutar d’aquests continguts gratis has de navegar registrat.