Així serà el món post-Covid

SALT DIGITAL: Telesocietat, sí, però amb condicionsPer Michele Catanzaro

Reunions de feina virtuals, festes per videotrucada, classes a distància, consultes mèdiques pel mòbil... El confinament ha llançat Espanya de ple a la telesocietat. Aquest experiment, improvisat i sovint precipitat, ha accelerat etapes que haurien durat anys. El teletreball, l’educació a distància, la cultura per internet o la compra electrònica han vingut per quedar-se.

Els avantatges estan a la vista: menys escalfar la cadira i més temps per a la família; menys contaminació pels desplaçaments; xats que trenquen la solitud de la gent gran; els beneficis de la intel·ligència artificial, etcètera. Però els riscos ja es deixen veure. La telesocietat només existeix en llars amb prou dispositius i cobertura. Les desigualtats no desapareixen amb un clic.

El teletreball es pot convertir en treball a preu fet si no s’estableixen normes clares. A més, la xerrada davant de la màquina del cafè és important. El treball proporciona identitat, relacions, autoestima. 

Un model mixt combinaria els millors aspectes de la virtualitat i la presencialitat. No es tracta de reemplaçar el metge per una ‘app’, sinó que passi més temps escoltant i menys teclejant. En educació, cal passar de la improvisació a la planificació. El comerç electrònic triomfa, però deixa enrere botigues tancades i conflictes laborals. Hi ha models ‘online’ alternatius: Amazon no s’ho menja tot. 

Privacitat, seguretat i despesa energètica dels servidors són assignatures pendents. Telesocietat sí, però no a qualsevol preu.   

PROHIBIT FER PETONS: Emocions a dos metres de distància 

PROHIBIT FER PETONS: Emocions a dos metres de distància 

Per Juan Fernández

La pupa emocional de la pandèmia no es limita al dol dels que han perdut els seus éssers estimats sense poder-se’n acomiadar ni a l’impacte causat per tants dies tancats a casa, molts sols o en condicions penoses, sense poder veure ningú que no visqués sota el mateix sostre ni tenir cap més contacte. Aquesta malaltia ara s’allarga en la nova normalitat, regida sota l’imperi del distanciament social i les mascaretes, en què no podrem fer-nos les abraçades i els petons que ens devem des de fa setmanes, i ni tan sols ens podrem tocar ni encaixar les mans quan ens saludem. 

Segons els estudiosos de les emocions, aquell hivern afectiu el pagarem amb més irritabilitat, quadros d’ansietat i un mal humor creixent entre la població. Perquè no és el mateix fer-nos un petó i abraçar-nos que no fer-ho, igual que somriure, que no és el mateix amb mascareta. Els psicòlegs recorden que som éssers emocionals per naturalesa i que sentir-les és tan important com expressar-les. No només necessitem aigua per viure, també tenim ‘set de pell’. «Sense contacte no hi ha societat», adverteixen els sociòlegs.

La Covid-19 ens està obligant a suplir aquesta mordassa emocional amb solucions imaginatives, algunes de ja gairebé homologades, com xocar els colzes en comptes de les mans, però més enllà del que és conjuntural, els experts assenyalen que aquesta pandèmia pot acabar canviant alguns costums ben estesos. Com el ritu habitual en les cultures llatines de xocar les galtes al saludar.  

VIDA PÚBLICA: La vigilància, una temptació totalitària  

VIDA PÚBLICA: La vigilància, una temptació totalitària  Per Nuria Navarro 

El coronavirus ha formatat la vida pública a base d’estat d’alarma, controls de la temperatura i aplicacions de rastreig. La Xina, el primer viver de la Covid, va controlar el brot original utilitzant el ‘big data’ i amb un sistema de crèdit sobre la conducta social dels ciutadans (com menys punts, més lluny la futura feina o bitllet d’avió). Aquest model disciplinari asiàtic, aclamat per Europa quan ja tenia un peu en l’horror, ha fet que politòlegs i filòsofs aventurin dos escenaris post-Covid –una miqueta portats a l’extrem–: 1/ el totalitarisme digital amb excusa sanitària, i 2/ l’esmena al capitalisme accelerat que ha portat aquesta i altres calamitats i que, com recorda l’arqueòleg Eudald Carbonell, posa en perill l’espècie i el planeta.

Per a l’eslovè Slavoj Zizek –autor de ‘¡Pandèmia! La Covid-19 trasbalsa el món’–, aquesta tragèdia sanitària li ha clavat «un cop a l’estil ‘Kill Bill’» al sistema capitalista i obre la possibilitat de fundar «un nou comunisme avalat en la solidaritat i la ciència»; mentre que l’italià Giorgio Agamben tem que, ara que la por del terrorisme islamista ha perdut força, al poder li vingui bé la idea del «ciutadà com a terrorista en potència [el contagiador]», un sospitós a qui cal monitoritzar amb càmeres i drons les 24 hores. Això no només donaria l’estocada definitiva a la privacitat, sinó que, mentre que les mercaderies circularien lliurement, es podrien esgrimir criteris etnonacionalistes per tancar encara més les fronteres. «Si el virus muta, haurà de mutar», anima a plantar cara Paul B. Preciado. 

CULTURA: Més enllà dels concerts als balcons 

CULTURA: Més enllà dels concerts als balcons Per Gemma Tramullas

A la pregunta de si la Covid ha suposat un revulsiu en el sistema cultural la resposta és que, de moment, no. S’han produït fenòmens interessants, com la iniciativa Llibreries obertes, que va permetre vendre 51.200 llibres per Sant Jordi malgrat el confinament; els concerts als terrats, amb l’aparició de grups com Stay Homas, o el consum d’arts escèniques en línia, que té el potencial de crear nous públics.

Gran part d’aquestes iniciatives han sorgit de persones o entitats particulars que han posat la seva creativitat al servei de la societat confinada de manera gratuïta. No obstant, sense una política de recolzament públic –no només injeccions puntuals de diners, sinó una aposta real per la cultura com un bé bàsic–, la comunitat artística es queda sense ni cinc per convertir el que s’ha après durant la pandèmia en nous projectes.

És una gran notícia que reobrin la majoria de museus, però seria molt millor posar en marxa polítiques per millorar a llarg termini la raquítica xifra del 14% de ciutadans que visiten centres culturals, concretament a Barcelona. És una alegria llegir (tot i que no per als que van patir el col·lapse del sistema) que 16.000 persones es barallaven alhora per les entrades a 15 euros del Festival Grec, però potser hauria sigut el moment de convidar les persones més vulnerables a la funció inaugural de la companyia Baró d’Evel. Les sales petites, de música i de teatre, no són rendibles amb un terç de l’aforament i s’hauran d’espavilar. ¿Revolució cultural? No fa la pinta. 

TERCERA EDAT: Una altra manera de viure la vellesa

TERCERA EDAT: Una altra manera de viure la vellesaPer Gemma Tramullas 

Just després de la pandèmia de la grip de 1918, el govern espanyol va dissenyar un complet pla de reforma sanitària. No obstant, aquelles mesures ambicioses –que incloïen les assegurances socials com a part de la profilaxi contra les malalties infeccioses– es van executar parcialment i molt lentament. Si no hagués sigut per la mobilització social en els anys següents, la majoria de millores s’haurien quedat en paper mullat.

Un segle després, correm el risc de repetir la història. El 17 de juny, el balanç de morts a les residències és de 19.506 a Espanya, dels quals 4.026 a Catalunya. La fiscalia ha obert 224 investigacions per la via penal i 194 per la civil relacionades amb centres residencials, sociosanitaris i hospitalaris de l’Estat. Desenes de plataformes de familiars pressionen el govern central i els autonòmics perquè es facin canvis profunds en el sistema.

A la pràctica, els serveis socials continuen col·lapsats i mentre els turistes alemanys ja poden aterrar a Mallorca, moltes famílies encara no poden visitar els seus éssers estimats a les residències. Sembla que el model de gran centre residencial gestionat per una empresa amb ànim de lucre té els dies comptats, però encara no s’han fet passos ferms cap a un model d’atenció de qualitat al domicili o en petites unitats de convivència. Un estudi de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) conclou que si s’haguessin concentrat els recursos a protegir la població més vulnerable es podrien haver salvat el doble de vides. 

JOVES: Les crisis de la generació Covid 

JOVES: Les crisis de la generació Covid Per Juan Fernández

En el futur, els quatre milions d’espanyols que avui tenen entre 15 i 25 anys explicaran que el coronavirus els va agafar en el seu punt àlgid d’expansió personal i que es van haver de mantenir allunyats dels amics just quan més necessitaven el seu recolzament i contacte. La crisi econòmica i social que deixarà en herència la pandèmia es presenta inquietant per als qui triaven perfil professional o es disposaven a saltar al mercat laboral. No obstant, sembla que afronten el futur amb optimisme.

És el que transmeten els nois i les noies de la generació Z –també coneguts com a centennistes o postmil·lennistes– quan els conviden a reflexionar sobre el panorama es presenta davant els seus ulls. En general, no els espanten els canvis que accelerarà la Covid-19, sobretot si tenen a veure amb més preocupació pel medi ambient, més relacions interpersonals de tipus virtual i un reforçament dels llaços familiars. Tampoc els fa por la paraula crisi: porten sentint-ne parlar des que tenen consciència.

Els professionals dedicats a l’estudi dels joves troben lògica aquesta sensació de confiança. Al cap i a la fi, el món que s’entreveu en l’horitzó coincideix amb moltes de les seves demandes. Però també comporta perills: l’atur s’acarnissarà amb un grup de població que arrossega alts índexs d’atur des de la crisi del 2008 i es veuran obligats a exercitar-se en un esperit de sacrifici en què no estan entrenats. 

CIÈNCIA: L’hora de les bates blanques

CIÈNCIA: L’hora de les bates blanquesPer Juan Fernández

La rellevància aconseguida per la investigació científica des que es va desencadenar la pandèmia convida a pensar que els homes i les dones de les bates blanques haurien de tenir més protagonisme en la governança del món post Covid-19. Almenys, això és el que reclamen els que van advertir del perill del coronavirus abans que fos massa tard i després, quan es va desencadenar el contagi, van haver d’embotir-se en vestits de plàstic per curar els malalts als hospitals i tancar-se als laboratoris per buscar la vacuna que ens deslliuri d’aquest malson.

La comunitat científica adverteix: probablement aquesta no serà l’última pandèmia que viurem, així que ens hem de dotar d’un sistema de biodefensa que faci d’exèrcit en aquesta guerra invisible. Aquest batalló no el formaran soldats, sinó epidemiòlegs, genetistes i professionals del camp sanitari i la investigació mèdica, que fins ara no han tingut el reconeixement ni els pressupostos que mereixien. 

Els investigadors estan convençuts que la Covid-19 accelerarà multitud de canvis que ja s’anunciaven en els últims temps, com tots els relatius a la cura del medi ambient i l’ús de la tecnologia, en els quals la ciència tindrà molt a dir, però la nova relació de la societat amb el saber cientificotècnic que plantegen no està exempta de dubtes. ¿És possible un govern de savis? «No som polítics, ni volem ser als despatxos del poder. Només aspirem que els que manen escoltin més els nostres criteris», reclamen. 

 TURISME: Ni ‘low cost’ ni paradisos llunyans 

 TURISME: Ni ‘low cost’ ni paradisos llunyans Per Noelia Sastre

«Adeu a la hipermobilitat, al ‘low cost’, als rècords de viatgers. Aprofitem per proposar iniciatives més respectuoses amb el clima i la comunitat». La reflexió des del Centre Espanyol de Turisme Responsable resumeix l’objectiu dels qui fa anys que adverteixen que la locomotora nacional (aporta un 12,3% del PIB i 2,6 milions de llocs de treball) està al límit. «La Covid-19 passarà, però el turisme ha de canviar. S’ha de frenar el consum devorador dels recursos». 

La pandèmia, que ens obliga a passar l’estiu com als anys 70, també hauria de servir per posar el focus en l’Espanya buidada o en iniciatives com la ‘Ruta del clima’, nascuda a Màlaga per explicar com «el 10% de les emissions globals provenen del turisme». «És l’impacte de les vacances en un paradís llunyà. La solució passa per posar límit als avions, barcos i hotels depenent de la capacitat de cada territori». 

I en aquesta aposta per repensar el model turístic també hi són els grans. Hotels, agències i línies aèries busquen millorar la seva imatge i plantejar nous indicadors. «Ja no serveix exaltar el nombre d’arribades. S’ha de dissenyar una oferta per interessos i destinacions». Mentre arriba el model que acabi amb l’estacionalitat, amb conceptes com l’‘estivern’, el sector aplica mesures de seguretat sanitària i prova de recuperar la confiança del client. «A l’índex de desenvolupament sostenible de l’ONU liderat pels nòrdics, Espanya ocupa el lloc 21è de 162 països. El moviment ja està en marxa i aquesta crisi l’accelerarà».  

ÈXODE RURAL: I si ens en anem a viure al camp?

ÈXODE RURAL: I si ens en anem a viure al camp?Per Nacho Herrero 

Quan la corba dels contagis del virus continuava despuntant, els morts s’acumulaven a les grans ciutats i el confinament ja feia efecte en molta gent, una altra estadística va començar a créixer: la de les trucades a les immobiliàries (o fins i tot als ajuntaments) per interessar-se per cases de poble. 

Els possibles rebrots animen a buscar una residència allunyada de l’epicentre de la crisi sanitària, en municipis on les condicions del tancament fossin més fàcils. L’expansió del teletreball fa real una opció fins ara molt limitada per la falta d’ocupació al món rural, però només per a qui pugui accedir a aquest tipus d’ocupació.

Dolores Sánchez, professora del Departament de Geografia Física i Anàlisi Regional de la Universitat de Barcelona, dona per segur que una crisi com aquesta provocarà «un retorn al món rural», però «no serà massiu» i es produirà en municipis relativament grans, amb dinamisme econòmic i ben comunicats. «Les àrees remotes continuaran buidant-se, és una utopia pensar que tornen a florir», assegura. En èpoques complicades econòmicament és difícil embarcar-se en aventures, afirma.

Des dels pobles veuen amb bons ulls aquest possible transvasament, però defensen que les polítiques han d’estar orientades a qui ja hi viu. «El primer és treballar perquè els joves que són d’aquí i vulguin quedar-se ho puguin fer. Després, si vol venir gent de fora, doncs perfecte perquè aquesta situació els pot animar», explica Lucía Martí, alcaldessa de Palenques (Castelló).

 RELACIONS INTERPERSONALS: Cooperació o campi qui pugui

 RELACIONS INTERPERSONALS: Cooperació o campi qui puguiPer Núria Marrón

Amb la Covid, l’àmbit personal s’ha tornat perillós. Respirar el mateix aire. Abraçar-se. Tocar les mateixes coses. No obstant, encara cal veure quin abast tindrà l’impacte de la distància física i l’emergència en les relacions interpersonals i comunitàries, més enllà que la mascareta ja forma part del ‘dress code’ del carrer i que l’àmbit físic ja no té prioritat davant l’‘online’.  ¿Quedaran descavalcats els avis de la família nuclear? ¿Quins senyals deixarà la crisi en les relacions sexuals? ¿I quina força sortirà guanyadora de la tensió viscuda entre llibertat i control, solidaritat i salvi’s qui pugui?

Per a una part important d’investigadors, haver coreografiat la gestió de la pandèmia com si fos una guerra i no com una crisi sanitària i de cures ha abonat el microcontrol i les desconfiances, i que la vida digna s’hagi sacrificat sense cap pregunta en nom de l’emergència:  els malalts i els avis han estat sols i els morts s’han enterrat sense acomiadar-los. «En la guerra tot s’hi val, però en les cures, no», diu el psicòleg social Miquel Domènech.

Precisament el xoc entre capital i vida, el treball de les cures i els que el sostenen, així com la dependència –amb l’escàndol dels geriàtrics–, han entrat amb força en la conversa, tot i que de moment no s’entreveuen transformacions de pes. També s’ha de veure l’abast que tindrà la consciència més destacada adquirida sobre la nostra vulnerabilitat i interdependència respecte a un planeta en emergència. «La nostra relació amb els altres i la naturalesa no és una opció ètica, sinó pura supervivència», afirma l’antropòloga Yayo Herrero. 

MODA: Obrin pas a l’‘slow fashion’

MODA: Obrin pas a l’‘slow fashion’Per Noelia Sastre

El debat no és nou, però el cor de veus que demana parar sona cada vegada més alt en la moda, una de les indústries més contaminants. Si Chanel, Inditex o Mango van firmar el ‘fashion pact’ el 2019 per assumir la seva responsabilitat en la crisi climàtica (un simple rentat d’imatge per als ecologistes), els independents han aprofitat el confinament per demanar una moda més lenta en el món post-Covid. Des de la carta oberta en què Dries van Noten i 300 creadors més reclamen dues desfilades a l’any i processos més sostenibles, fins a la iniciativa #rewiringfashion, amb què 1.600 firmes, com Missoni o Isabel Marant, proposen reordenar el calendari de presentacions per acostar l’arribada a la botiga, i evitar així les còpies i la pèrdua d’interès dels clients, desfilades mixtes en què es pugui comprar en el moment o cancel·lar les rebaixes a la meitat de la temporada. 

A Espanya, els dissenyadors d’ACME, com Modesto Lomba, Juan Duyos, Juanjo Oliva, Andrés Sardá, Teresa Helbig o Adolfo Domínguez, demanen recuperar la indústria perduda i unir-la al talent, recolzar la creació espanyola, reflexionar sobre l’hiperconsum, comprar peces que durin i s’heretin. Els petits continuaran posant de relleu el disseny, l’artesania local, la diferenciació. Els gegants acostaran la producció, reforçaran el negoci digital i l’experiència omnicanal. Sostenibilitat, reducció de l’estoc, aplicació de realitat virtual en filtres i miralls o dissolució de fronteres entre la botiga física i l’‘online’ són els reptes de les grans cadenes. 

REPTE AMBIENTAL: A la recerca de la vacuna climàtica  

REPTE AMBIENTAL: A la recerca de la vacuna climàtica  Per Michele Catanzaro 

L’emergència pandèmica ha ofuscat la climàtica, que no obstant continua amenaçant. Una part del món es va parar del tot, però ni això va ser suficient per aconseguir la caiguda anual d’emissions establerta en els acords de París. 

La pròxima cimera del clima s’ha ajornat. Alguns països pretenen reanimar l’economia obrint noves centrals de carbó i rescatant indústries contaminants. No obstant, de la crisi de la Covid-19 se’n pot sortir sense carregar-se el clima. Els fons de recuperació anunciats per Europa tenen vincles ambientals. Poden ser l’impuls que faltava per a la transició verda. Els impostos sobre les emissions dirigirien l’economia cap a sectors de futur i proporcionarien a l’Estat fons per superar la crisi. 

La Covid-19 i el canvi climàtic comporten una tercera crisi: la social. Qualsevol estratègia hauria d’incorporar mesures socials potents, segons la filosofia del Green New Deal.

La renda universal o reduir l’horari de treball a canvi de més ocupació suavitzarien les pitjors conseqüències de la crisi. Alhora, permetrien emprendre canvis radicals en l’economia, necessaris per reduir les emissions sense temor de conseqüències socials insostenibles. 

Alguns experts creuen que l’insostenible és tornar a créixer. Només un decreixement controlat de l’economia és compatible amb els límits del planeta. Segons d’altres, ja és tard: ens enfrontem a un col·lapse inevitable de l’economia i del clima.