EL PERIÓDICO, de la mà de diversos experts, fa balanç dels principals eixos sobre els quals s'ha construït el catalanisme i planteja propostes per refer els consensos amb vista al nou cicle polític. Després de parlar d'indústria, infraestructures i educació, la reflexió segueix amb tres articles dedicats a l'autogovern: el primer el signava Jaume Claret, el segon, Enriqueta Expósito, i aquest darrer l'escriu César Colino.

A Catalunya, el catalanisme tradicional, de Cambó a Pujol, havia mantingut aquest equilibri entre autogovern i cogovern fent política simultàniament a Barcelona i Madrid. El processisme va trencar dràsticament aquest equilibri durant uns anys, renunciant a tota influència estatal amb resultats devastadors: l’abandonament del cogovern i de la gestió ordinària de polítiques públiques no va enfortir l’autogovern, el va debilitar.

Després de l’empatx d’èpica independentista, governs i ciutadans a Catalunya semblen disposats a recuperar l’equilibri i han tornat a la idea que l’autogovern efectiu requereix també capacitat d’influència en les decisions estatals. Després d’anys de conflicte i després de normalització, Catalunya està intentant aquest reequilibri des del que sembla un nou model de federalisme cooperatiu amb certa asimetria amb suport del sobiranisme pragmàtic.

L’inèdit context actual fa que, per primera vegada, un partit no nacionalista (PSC) lideri l’intent de restaurar l’equilibri entre autogovern i cogovern amb el suport, entre altres, d’independentistes pragmàtics d’ERC i companys de partit al govern central, invertint la dinàmica tradicional de processos previs en altres països. Aquesta situació ofereix avantatges evidents, però també alguns riscos. Salvador Illa no afronta el dilema de René Lévesque o d’altres líders nacionalistes (acusats de "traïció" pel seu pragmatisme) i té suficient credibilitat per maximitzar la participació de Catalunya a Espanya sense ser acusat de renunciar a l’autogovern.

La seva experiència ministerial a Madrid, que li dona una perspectiva única i una certa visió d’Estat, la seva lleialtat al projecte constitucional espanyol i les seves credencials autonomistes i federalistes també li permeten negociar més autogovern sense sospites, mentre ERC absorbeix part del cost polític, cosa que explicaria l’afany d’Illa de complir els pactes d’investidura amb ERC. Encara que en una negociació Illa no podria amenaçar amb una ruptura o una tornada al unilateralisme, la dependència de Sánchez d’ERC/Junts a Madrid crea una capacitat de pressió indirecta. Aquesta complexa geometria -on els socis d’Illa a Barcelona sostenen Sánchez a Madrid- és una situació temporal i extremadament feble.

El Govern d’Illa en el seu primer any sembla estar tractant de reconstruir un equilibri pragmàtic en les seves polítiques institucionals, que aspiren al màxim autogovern compatible amb la participació constructiva en la governança compartida d’Espanya. Encara que els principis del seu nou model institucional per a Catalunya a Espanya no estan explícitament continguts encara en el pla de govern, els documents administratius o els programes electorals, es poden observar clarament en els comportaments quotidians del seu govern i les seves declaracions esporàdiques i disperses, que revelen pautes clares: s’han reactivat les comissions bilaterals, es participa intensament en conferències sectorials i òrgans multilaterals a Espanya i Brussel·les, Illa viatja constantment a altres autonomies. Els seus programes econòmics de prosperitat compartida i les campanyes que els anuncien proclamen la idea que "Catalunya lidera" -i no que "resisteix" o és una víctima. La presència de la bandera espanyola al costat de l catalana simbolitza també aquesta nova orientació. La fórmula implícita -"allò que és bo per a Catalunya ha de ser-ho per a Espanya"- revela el nou equilibri buscat.

És veritat que, per a molts, caldria articular aquests elements com a projecte i dotar‑los d’un relat coherent. Com advertia un editorial recent d’EL PERIÓDICO: "governar és més que pacificar i gestionar... cal un relat per al segle XXI". Encara que probablement hi hagi altres prioritats polítiques més urgents que la sistematització i teorizació del model, i sens dubte ha d’haver documents en el partit d’Illa i l’Administració catalana sobre el model institucional que es busca, és cert que existeix un risc que, sense una clara visió de futur, si no s’explica com es vol combinar i maximitzar autogovern i cogovern i centrar‑se en les polítiques públiques més que en la política identitària, hi ha un risc que el canvi de model institucional es percebi com a mera gestió i no acabi d’aconseguir el suport ciutadà necessari.

En suma, després del fracàs del maximalisme unilateral i l’esgotament independentista, Catalunya pot restaurar l’equilibri perdut. Un partit federalista liderant amb suport independentista pragmàtic, amb la simpatia ideològica del govern central i l’alineació d’interessos existencials entre Govern central i català, acompanyats per la pressió efectiva a través de l’aritmètica parlamentària a Madrid, haurien de permetre les necessàries millores de l’autogovern i l’augment del cogovern consubstancials al model autonòmic sense confrontació ni xantatges. Però aprofitar la finestra d’oportunitat i consolidar el nou model de Catalunya a Espanya requereix una visió de llarg termini dels dos grans partits estatals i la complicitat de la resta d’Espanya, que reconegui aquesta aposta del nou govern de Catalunya i els independentistes pragmàtics -el seu beau risque federal-. Al mateix temps, el govern necessita amb certa urgència mostrar resultats visibles de l’autogovern en acció, en serveis públics, traspasos i finançament i articular un relat federal convincent més enllà de la "prosperitat compartida" -que inclogui la dimensió de cogovern- i evitar alhora les temptacions del victimisme i el conformisme. I tot això abans que la finestra d’oportunitat política es tanqui.

Estem probablement davant la millor oportunitat en anys per generar un equilibri constructiu d’integració de Catalunya, però també la més fràgil, per dependre de geometries polítiques transitòries i de factors externs a la pròpia Catalunya. Si el nou model fracassa, el pèndol oscil·larà cap als extrems -nou processisme o recentralització radical i nacionalisme espanyol ferit- posant en risc no només el nou model català, sinó la pròpia viabilitat d’un Estat autonòmic robust com l’únic sistema capaç de gestionar la diversitat territorial i mantenir el projecte constitucional espanyol.