EL FUTUR DEL CATALANISME

Catalanisme i
autogovern

46 anys d'autogovern a Catalunya

Por Enriqueta Expósito

EL PERIÓDICO, de la mà de diversos experts, fa balanç dels principals eixos sobre els quals s'ha construït el catalanisme i planteja propostes per refer els consensos amb vista al nou cicle polític. Després de parlar d'indústria, infraestructures i educació, la reflexió segueix amb tres articles dedicats a l'autogovern, el primer dels quals el signava Jaume Claret i aquest segon l'escriu Enriqueta Expósito.

Aquest passat desembre es van acomplir 46 anys d'autogovern a Catalunya, el més estable de la nostra història constitucional. El seu reconeixement, a la Constitució de 1978, ho va fer possible malgrat tots els esculls que calgué superar, com posa de manifest la indefinició que envolta el disseny constitucional de l'Estat de les Autonomies. No va ser una tasca fàcil. D'entre moltes altres qüestions que havien de resoldre els constituents, la territorial era una de les essencials.

I és que el procés de transició que s'obrí amb la mort de Franco no tenia com a únic repte l'establiment dels fonaments per a una democràcia en una norma constitucional. Un altre dels seus desafiaments era descentralitzar territorialment el poder en un Estat que s'havia conformat, des de l'inici del segle XIX, sota el paradigma de la unitat i amb una forta vocació centralista i centralitzadora, en què la ciutadania de tots els territoris es regia per unes mateixes institucions i se sotmetia a un únic ordenament. Els antecedents històrics no hi ajudaven gaire.

Del frustrat experiment federal que acollia el projecte de Constitució de 1873 durant la I República, es va passar a la breu experiència regional de la II República de 1931. Dos intents diferents i fallits de reconèixer políticament la plurinacionalitat cultural del país mitjançant la distribució territorial del poder.

Inauguració de l'Escola del Treball auspiciada per la Mancomunitat, el 29 de maig de 1914.

Inauguració de l'Escola del Treball auspiciada per la Mancomunitat, el 29 de maig de 1914.

Les aspiracions d'autogovern de Catalunya ja van quedar plasmades, a finals del segle XIX, en les Bases per a la Constitució Regional Catalana (Bases de Manresa, 1892). Anys més tard es materialitzarien. Primer, amb la Mancomunitat, l’any 1914, la creació de la qual, amb finalitats exclusivament administratives i de competència de les províncies, respongué als propòsits regionalitzadors de la Restauració. I segon, durant el segon període republicà.

Els intents de Francesc Macià per constituir una República Catalana dotant-se d’una Constitució pròpia, van ser reconduïts i finalment se li dotà d’un Estatut, l’any 1932, en què s’instaurà la Generalitat de Catalunya. Malgrat la seva curta vigència (el 1938 un decret franquista la suprimia formalment), l’autogovern català tingué ocasió de funcionar, de ser suspès (d’octubre de 1934 a febrer de 1936) i restablert per sentència de la Corte de Garantías Constitucionales (març de 1936). La involució que suposà el règim franquista fou superada pel pacte constitucional que possibilità, el setembre de 1977, el restabliment de la Generalitat, i s’inicià així l’anomenat règim preautonòmic.

Desenes de ciutadans comproven si ha estat inclosos a les llistes per votar en el referèndum constitucional, el 6 de desembre de 1978.

Cartell cridant a la participació en el referèndum constitucional de 1978.

Manifestació a la plaça de Sant Jaume reclamant l'Estatut, el 23 de abril de 1977.

Aquest bagatge històric va permetre, des d’un primer moment, la certesa constitucional de l’autogovern català, així com també del basc i del gallec. L’adopció de l’Estatut un any després de l’aprovació de la Constitució i la celebració d’eleccions el març de 1980 van possibilitar un sistema polític dotat d’un Parlament d’elecció popular, amb capacitat per decidir al més alt nivell normatiu sobre un gran nombre de competències. Quatre dècades i mitja després, podem afirmar que s’ha construït un edifici ferm.

El Parlament, en obres, el 3 de maig de 1980, poc després de les eleccions a la Cambra catalana.

El Parlament, en obres, el 3 de maig de 1980, poc després de les eleccions a la Cambra catalana.

Les bases constitucionals van ser desenvolupades i completades per dues normes estatutàries. La primera, de 1979, de molt curta extensió, i la segona, el 2006, molt més prolixa en la seva regulació i amb una estructura similar a la d’un text constitucional.

Sota aquest paraigua normatiu s’ha consolidat un sistema polític dotat d’una carta pròpia de drets per a la seva ciutadania que no només completa i actualitza la declaració constitucional, sinó que activa límits a l’exercici de l’autogovern. S’ha afermat un sistema institucional sòlid, amb un funcionament plenament democràtic, que ha estat capaç de superar els embats secessionistes d’algunes forces polítiques. I s’ha assolit, al llarg d’aquest temps, un sostre competencial sobre el qual adoptar decisions que poc o gens té a envejar a altres estats descentralitzats de naturalesa federal (segons l’Índex de Descentralització que utilitza el Comitè de les Regions de la UE, Espanya és, en l’àmbit regional, el segon país més descentralitzat dels vint-i-set, per darrere d’Alemanya).

Josep Tarradellas, el 23 d'octubre de 1977, quan va pronunciar el seu històric discurs davant milers de ciutadans a la plaça de Sant Jaume de Barcelona en què va dir la frase "Ja sóc aquí".

Pasqual Maragall compareix davant la premsa per anunciar la victòria del 'sí' en el referèndum de l'Estatut, el 18 de juny de 2006. Foto: Julio Carbó

Aquesta radiografia no amaga alguns dèficits i disfuncions o distorsions que es detecten a l’interior de l’edifici construït i que, tanmateix, no afecten els seus fonaments. Sota el lema ‘Més i millor autogovern’ hem avançat prioritzant la quantitat en detriment de la qualitat. L’autogovern no és una fi en si mateix; ha de respondre a les necessitats de la ciutadania. De què serveix intentar acumular més, si no va acompanyat d’una millor execució?

Cal una millor gestió del molt que ja es té, que permeti decidir sobre qüestions més enllà de les identitàries i oferir solucions eficaces als problemes reals de la ciutadania catalana (habitatge, sanitat, educació, dependència...). No debades, segons el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) del passat mes de juliol, un 47 % dels catalans creu que la prioritat del Govern hauria de ser ‘reduir la pobresa i les desigualtats socials’. Altrament, correm el risc de ‘diogenitzar’ l’autogovern, convertint-lo en un mer procés d’acumulació de competències. Des d’aquesta lògica, sembla urgent millorar el funcionament de les institucions. Cal restituir al Parlament la centralitat que li correspon com a únic òrgan que representa la ciutadania i actua en nom seu.

Només per aportar una dada, centrant-nos en la funció més important que confereix l’autogovern i que justifica la importància de l’òrgan que representa la ciutadania, la de fer lleis: davant de les més de 500 lleis adoptades pel Parlament durant les primeres vuit legislatures (de l’abril de 1980 al novembre de 2006) —amb la vigència de l’Estatut de 1979—, en les últimes set (de la vuitena fins a l’actual) el nombre de lleis ha caigut a la meitat (una mica més de 250). I si bé és cert que des del 2006, amb el nou Estatut, es reconeix al Govern la potestat d’adoptar decrets llei, aquests han anat progressivament fagocitant l’exercici de la funció legislativa pròpia de l’òrgan parlamentari, passant de vuit, a la vuitena i novena legislatures, als 45 de la passada.

En els dos anys que portem des que es formà l’actual Govern, després de les eleccions del maig de 2024, només s’han aprovat vuit lleis (totes elles el 2025) i 20 decrets llei (14 dels quals en els darrers vuit mesos). I és igualment necessari racionalitzar una administració catalana que, construïda a imatge i semblança de l’Administració General de l’Estat, ha desbordat les seves dimensions, no només des de la perspectiva territorial, sinó també orgànica, amb la proliferació de múltiples òrgans i agències. Malgrat aquests mals, l’autogovern continua gaudint de bona salut.

Estàtua de Sant Jordi ubicada al Palau de la Generalitat.

Estàtua de Sant Jordi ubicada al Palau de la Generalitat.

Tanmateix, si mirem més enllà de Catalunya, ens podem preguntar si, en el futur, és sostenible el model territorial. No sembla que la inestabilitat a què el sotmet el grau de polarització assolit en els darrers temps l’hagi esgotat. I el seu devenir tampoc no depèn d’una reforma constitucional, per més que dur-la a terme seria aconsellable per acabar de definir-lo; i tampoc no sembla el moment propici per emprendre-la, ja que no comptem amb una classe política amb vocació d’assolir el consens necessari per dur-la a bon terme.

L’obertura amb què es dissenyà constitucionalment el model territorial s’ha convertit en el seu principal avantatge, permetent el seu dinamisme i la capacitat d’adaptació als temps, evolucionant, de facto, cap a un Estat federal. Els plantejaments esgrimits per algunes forces polítiques de recentralització o de secessió constitueixen quimeres que en res no ajuden a la convivència. El federalisme és l’alternativa més coherent: la millor opció. Però cal tenir present, com recordava el professor Xavier Arbós en un treball de 2006, que el federalisme és quelcom més que la forma que adopta un govern descentralitzat: constitueix la voluntat sostinguda d’unió de diferents territoris per construir una unitat política comuna. I, per aquesta raó, avançar per la via federal requereix enfortir el sentiment de lleialtat i de pertinença a un tot que permeti a Catalunya implicar-se en el seu bon funcionament, abjurant de la més que notòria propensió d’algunes forces polítiques catalanes dels darrers temps d’actuar en interès i benefici exclusivament particular.