EL PERIÓDICO, de la mà de diversos experts, fa balanç dels principals eixos sobre els quals s'ha construït el catalanisme i planteja propostes per refer els consensos amb vista al nou cicle polític. Després de parlar d'indústria, infraestructures i educació, la reflexió segueix amb tres articles dedicats a l'autogovern, el primer dels quals el signa Jaume Claret.

El relleu el prendria la 'tunejada' Generalitat republicana (1931-1939) sota domini, novament no hegemònic, d'ERC. La complicitat amb les esquerres espanyoles va facilitar una compartició de competències més fluides (amb tensions a ensenyament, llengua i ordre públic) i el vincle entre les reivindicacions nacionals i les socials. Ara bé, en produir-se l'alternança a Madrid, l’entesa va desaparèixer fins el conflicte obert d’octubre de 1934, sense que la victòria del Front Popular al febrer de 1936 pogués recuperar la comprensió mútua, ja completament trencada per les urgències de la guerra civil.

Reclamació unitària de l'antifranquisme i prova del cotó de la qualitat democràtica de la Transició, la recuperació de l’autogovern -gràcies a la baula Tarradellas- va integrar-se en el mosaic autonòmic amb una excessiva identificació entre Generalitat i Jordi Pujol. Així, es va bandejar el projecte d’una administració reduïda i altament professionalitzada, en favor d’un múscul burocràtic massiu. I, això explica en part la hipertrofia, es va prioritzar la transferència de competències amb una de calenta –assumint les presons- i una de freda -sense parar atenció a la complexitat o a l’infrafinançament-.

Aquests defectes estructurals van quedar camuflats pel xut energètic de la incorporació de nous professionals democràtics i per un llindar dictatorial de partida ben deficient. Durant aquests primers anys, el catalanisme polític –tant el representat per CiU a la Generalitat com el PSC i el PSUC als municipis-, era percebut com a exemple de gestió eficient dins i fora de Catalunya. També hi ha una intervenció activa en els afers generals espanyols: des de la redacció de la Carta Magna a la participació del socialisme català als governs de Felipe González i el suport extern a Executius de tots els colors per part dels homes de Pujol.

En diferents etapes, l’autogovern defensat pel divers ventall del catalanisme polític havia pogut fer bandera de la capacitat per assumir les competències directament vinculades a la seva ciutadania, per gestionar-les de forma eficaç i, fins i tot, exemplar i per establir una fluïdesa institucional amb el poder central, ja fos en format de participació directa, complicitat entre projectes o influència a partir d’esferes segregades. Quan, malgrat el correcte diagnòstic de Pasqual Maragall, aquests tres elements col·lapsen (per manca de finançament, per ineficiència burocràtica, per xoc institucional, per insuficiència competencial i/o per l’impacte de crisis superiors), no és només l’autogovern que és posat en dubte, sinó la mateixa vigència pel futur immediat del catalanisme polític.