Veritats i mentides sobre la Segona República

Veritats i mentides sobre la Segona República

14 d’abril 2021

La dècada dels anys 30 del segle passat és l’etapa de la història d’Espanya sobre la qual s’han llançat més notícies falses i mitges veritats per justificar l’injustificable. Mirem d’aclarir què hi ha de veritat i que de mentida darrere la bandera tricolor.

¿Van guanyar els republicans les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931?

¿Van guanyar els republicans les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931?Les eleccions es guanyen i es perden i això no només depèn del resultat aritmètic, sinó del seu objectiu. Les del 12 d’abril no pretenien, simplement, renovar els ajuntaments. L’objectiu del Govern de l’almirall Aznar, que les va convocar, va ser frenar la deriva cap a un procés constituent, en què la Monarquia pogués ser rebutjada, mitjançant una successió de convocatòries electorals de la qual aquelles eren les primeres. Després haurien de produir-se eleccions provincials (el 5 de maig) i, finalment, comicis legislatius (el 7 i 14 de juny). Davant el risc que la celebració d’unes eleccions generals d’entrada es convertissin en constituents de fet –que era el que exigia la mobilització republicana– el Govern va idear una peculiar solució a terminis, amb l’esperança de dividir i diluir l’oposició a la Monarquia.

Manifestacions d’alegria a Madrid per la proclamació de la República, el 14 d’abril del 1931

/ FOTOTECA SOL

Com que eren eleccions municipals, els monàrquics van poder adduir que les havien guanyat perquè havien obtingut més regidors, però en realitat havien perdut en 45 de les 52 capitals de província, i les candidatures republicanes havien guanyat en aquestes i en el vot popular. Sobretot havia fracassat el pla de la continuïtat del règim per terminis. Bona part dels monàrquics van abandonar el rei Alfons XIII davant l’evidència que una majoria en regidors no era cap base per continuar defensant-lo i, davant el buit de poder que es va obrir, els republicans van imposar la seva solució de ruptura: Govern provisional i eleccions constituents, que es van celebrar al juny.

¿El sistema polític republicà va complir els estàndards d’una democràcia?

Sense cap gènere de dubtes. Amb eleccions (1931, 1933 i 1936) desenvolupades dins d’uns paràmetres notables d’exercici lliure del vot; sense el recurs constant a la suspensió de garanties constitucionals que havia caracteritzat el règim monàrquic de la Restauració. Hi va haver conflicte polític, com en tota democràcia, sense que es resolgués de manera il·legítima, violant la constitució des del poder. Pot ser que hi hagués exercici d’abús d’autoritat en circumstàncies concretes i revoltes socials, però res d’això va arribar a trencar el sistema democràtic en els seus estàndards bàsics.

El primer Govern provisional de la República, el 1931

/ ARXIU EFE

¿La República va ser una etapa d’avenços en drets socials i polítics o un projecte fallit que no va arribar a aplicar reformes efectives?

Per començar, cal recordar que la República només va existir durant nou anys, tres dels quals van ser de Guerra Civil. És a dir, que només va viure sis anys de normalitat institucional, en què, a més, es van produir dos canvis polítics generals (el del 1933, a favor de les dretes, i el del 1936, a favor de les esquerres), amb les consegüents aturades i rectificacions legislatives. Tot i així es va produir aquest avenç, interromput per l’excepcionalitat de la guerra provocada per la sublevació.

La llista és llarga, n’assenyalo alguns exemples: reconeixement d’igualtat de drets dels treballadors del camp amb els de la ciutat; accés a l’explotació de la terra mitjançant els decrets d’intensificació de cultius; pla de reforma agrària –moderada– que no va donar temps a desenvolupar; ple reconeixement del matrimoni civil; reorganització de l’Estat mitjançant la introducció del sistema autonòmic; concessió real del sufragi universal a l’ampliar el vot a la dona, en condició d’igualtat amb l’home.

A tot això cal afegir-hi el pla professional de formació de mestres, vital per al desenvolupament de l’educació pública i el foment d’una activitat cultural sense el pes de les censures viscudes en el passat monàrquic. Progrés educatiu i cultural que eren bases fonamentals del desenvolupament democràtic.

¿Hi va haver persecució als catòlics i a l’Església? ¿De qui i a partir de quin moment?

No hi va haver aquesta persecució per part institucional. El que hi va haver va ser la instauració d’un sistema de separació de l’Estat, que és de tots, i l’Església catòlica, que és de molts, però, en definitiva, d’una part. La jerarquia catòlica espanyola s’ho va prendre com una persecució, però això va ser fals. El fet va ser que les relacions entre el Vaticà i la República es van mantenir fins a la sublevació de juliol del 1936. Una altra cosa era que en la societat hi havia un conflicte cultural i de poder, centenari, entre catòlics i no catòlics. Aquest conflicte es va manifestar, en ocasions, amb esclats puntuals de violència, com els assalts d’esglésies, mai encoratjats des de les institucions i el Govern republicà.

¿Va ser la violència una característica d’aquest període? ¿Per part de l’esquerra, de la dreta o de totes dues?

Tot el període que va des del 1914 fins el 1945 es va caracteritzar a Europa per la incidència de la violència política i social, exercida des de gairebé totes parts i més gran en els moments de crisi o de canvi polític. Ni Espanya ni la República van ser diferents. Hi va haver violència episòdica i espontània, sobretot al camp, amb enfrontaments entre propietaris i jornalers i pagesos pobres, en ocasions agreujats per intervencions inadequades de la guàrdia civil local i reacció contra aquestes. També hi va haver els esmentats incidents de violència anticlerical.

Francesc Macià es dirigeix a la multitud des del Palau de la Generalitat, el 24 d’abril del 1931

/ ARXIU

I hi va haver violència organitzada. La de les esquerres: els conats insurreccionals anarquistes del 1932 i 1933 i la rebel·lió de l’octubre del 1934. La de les dretes: el cop fracassat del general Sanjurjo l’agost del 1932; la repressió del moviment de l’octubre del 1934, amb execucions sumàries i tortures, en particular a Astúries; els desnonaments massius de rabassaires a Catalunya el 1935; l’estratègia de la tensió, amb atemptats, desenvolupada per la Falange el 1936.

No obstant, en el període en què va quedar com més conflictiu –per la propaganda antirepublicana–, el que va anar del febrer al juliol del 1936, la màxima responsabilitat , de bon tros, de l’exercici de la violència, va correspondre a la dreta i a elements d’ordre públic que van actuar per compte propi com a comandaments locals, com ha demostrat amb rigor Eduardo González Calleja.

Després de la victòria de les dretes el 1933, ¿l’esquerra es va radicalitzar i va qüestionar el sistema democràtic?

És innegable que es va radicalitzar, en particular el socialisme. No obstant, seria inexacte dir que es va qüestionar de manera generalitzada el sistema democràtic, tot i que alguns poguessin arribar a fer-ho. El que es va qüestionar va ser la capacitat de la dreta republicana, el Partit Radical, per garantir la supervivència de la República democràtica, sobretot si en el seu compromís amb la CEDA arribava a concedir-li l’accés al Govern.

¿Què va provocar la revolució de l’octubre de 1934? ¿Va ser la llavor de la Guerra Civil?

La rebel·lió de l’octubre de 1934 va ser la resposta a aquest accés. Santos Juliá va explicar com Francisco Largo Caballero, recolzat en aquesta ocasió per Prieto, va concebre la proposta de vaga general insurreccional com una maniobra preventiva per impedir l’entrada de la CEDA al Govern; va ser l’oxímoron d’una rebel·lió defensiva, a la qual Largo Caballero no hauria volgut arribar, que no va tenir ni programa alternatiu ni preparació insurreccional real. El PCE discrepava de tirar endavant la insurrecció, però es va sotmetre llavors al pla de Largo Caballero. Va ser, en resum, una flamarada sense futur.

El 1935, l’esquerra espanyola, amb l’impuls del sector centrista del PSOE, liderat per Prieto, el republicanisme d’esquerra d’Azaña i el PCE, va tornar a un programa de defensa de la República democràtica i restauració del reformisme social de 1931-1933. L’octubre del 1934 va ser un episodi, un greu error de l’esquerra, enclosa en si mateixa. No va ser cap llavor de la guerra; l’única llavor de la guerra va ser l’opció de cop contra la democràcia que va prendre una part de l’Exèrcit avalat, i instigat, per la dreta antirepublicana.

¿Va ser legal la victòria del Front Popular a les eleccions del febrer de 1936?

Per complet. L’historiador Javier Tusell ja va establir fa més de 40 anys la legalitat d’aquesta victòria, que no va tenir prou incidents significatius per posar-la en entredit. Es van produir, però, fins i tot descomptant l’hipotètic benefici que haurien pogut produir al Front Popular –també n’hi va haver a favor de les candidatures contràries–, la victòria política i la majoria parlamentària hauria continuat corresponent a la coalició d’esquerres.

Sessió inaugural de les Corts constituents el 14 de juliol del 1936

/ ANTHONY BEEVOR

Amb una participació del 72%, el Front Popular va guanyar ja en la primera volta, del 16 de febrer, en 33 de les 60 circumscripcions, i va aconseguir 259 diputats del total de 473 (22 per sobre de la majoria absoluta). Només ell va quedar en condicions de formar el nou Govern de la República. La propaganda de la sublevació del juliol de 1936 va pretendre que aquest resultat no havia sigut legal, i alguns historiadors han volgut ressuscitar aquesta falsedat, però, més enllà de constatar que hi va haver incidents, fins i tot aquests últims van haver de reconèixer que el resultat de la majoria absoluta del Front Popular va ser indiscutible.

¿L’objectiu del Front Popular era implantar un règim comunista a Espanya?

Una altra falsedat. Això no era al programa electoral del febrer del 1936, ni en l’acció del Govern, integrat exclusivament per republicans, entre el febrer i el juliol del 1936. I tot i que la idea de respondre a la sublevació amb una revolució social va ser present en els primers mesos de la Guerra Civil, per part anarquista, no va ser compartida pel bloc frontpopulista, que va mantenir fins al final de la guerra la República en el camp de les democràcies occidentals, malgrat el nul recolzament del Regne Unit i el molt escàs de França.

 Proclamació de la República a la Puerta del Sol de Madrid, el 14 d’abril del 1931

/ ARXIU

¿Esdeveniments com la mort de Calvo Sotelo expliquen el cop del 18 de juliol del 1936?

¿Esdeveniments com la mort de Calvo Sotelo expliquen el cop del 18 de juliol del 1936?No. Aquesta falsedat és també simple propaganda de la sublevació. La conspiració militar va arrencar el febrer del 1936, amb els seus plans inicials, i va quedar decidida de manera concreta durant les maniobres militars al Llano Amarillo, al nord de l’Àfrica, darrere de les quals Yagüe va comunicar el 12 de juliol a Emilio Mola que tot estava preparat per a l’aixecament «el 17 a les 17 h», a la tarda perquè l’aviació republicana no pogués entorpir-la. José Calvo Sotelo va ser assassinat el 13 de juliol.

Els treballs d’Ángel Viñas han demostrat el que tota la historiografia seriosa ja establia. El cop s’explica per la decisió de la dreta antirepublicana, després de fracassar la seva coalició amb el Partit Radical el 1935 i la seva derrota electoral al febrer, d’aconseguir el poder per la via de les armes i acabar per la força amb la República democràtica.

Ja ets usuari registrat? Inicia sessió

Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors d’El Periódico.

Per disfrutar d’aquests continguts gratis has de navegar registrat.