zentauroepp55428776 icult201015160215

20 cançons per a un Halloween confinat

Rafael Tapounet | 26 d’octubre 2020

Una llista d'aterridores propostes musicals que us ajudarà a muntar aquest any una festa de por sense sortir de casa ni importunar els veïns exigint-los caramels

La presència de l’abominable virus SARS-CoV-2 ens privarà aquest any de celebrar acompanyats la festa de Halloween, la tradició importada que tant terroritza els puristes del folklore autòcton. Tampoc serà possible enviar els nens disfressats de monstres a fer xantatge als veïns al crit de «¡broma o regal!». Tocarà, doncs, recórrer a la clàssica modalitat de sofà, manta i pel·lícula de por o muntar una festa en família. Si aquesta última és l’opció triada, els proposem enriquir l’habitual menú musical a base de ‘Thriller’, ‘Ghostbusters’ i ‘Monster Mash’ amb una llista alternativa de tonades terrorífiques capaces de ressuscitar un mort i, fins i tot, fer-lo ballar. 20 cançons per no dormir.


HALLOWEEN THEME (John Carpenter, 1978)

HALLOWEEN THEME Simple, dissonant, reconeixible a l’instant i terriblement pertorbador, el tema principal de la pel·lícula ‘Halloween’ és la porta d’entrada ideal a una nit de malson. Carpenter el va compondre en una hora, en un inusual compàs de 5/4, recreant les primeres lliçons de piano que va rebre del seu pare. El resultat és un clàssic absolut del gènere davant la força icònica del qual només hi ha dues opcions: amagar-se sota el llit o posar-se la màscara d’hoquei.


I PUT A SPELL ON YOU (Screamin Jay Hawkins, 1956)

I PUT A SPELL ON YOUDiu la llegenda que el discret pianista i cantant de Cleveland Jalacy Hawkins va entrar un dia de 1956 en un estudi de Nova York amb la intenció de gravar una balada blues, va agafar una trompa de campionat i va sortir d’allà convertit en Screamin’ Jay Hawkins i amb aquesta animalada sota el braç. Un tiberi d’udols, gemecs i màgia negra que moltes emissores es van negar a radiar perquè creien estar sentint un autèntic caníbal devorant un pobre desgraciat.


GOO GOO MUCK (Ronnie Cook & The Gaylads, 1962)

GOO GOO MUCKNingú hauria sentit parlar mai de Ronnie Cook més enllà del circuit de bars de Bakersfield, a Califòrnia, si no arriba a ser per aquesta gemma de rock’n’roll truculent en què un adolescent es transforma a la llum de la lluna en una estranya criatura de nom encara més estrany (¿Fems Viscosos?) i aficionada a menjar caps. Quan els Cramps van gravar la seva pròpia versió, el 1981, amb prou feines van haver de retocar res: tota la càrrega d’horror lasciu ja era a l’original.


I WAS A TEENAGE WEREWOLF (The Cramps, 1980)

I WAS A TEENAGE WEREWOLFParlant dels Cramps... Cap llista de cançons per a Halloween està completa sense almenys un títol dels xamans de Sacramento. En aquest petit clàssic del rock psicotrònic, inspirat en una pel·lícula de 1957, el cantant Lux Interior es posa a la pell d’un home llop adolescent que als conflictes propis de l’edat hi afegeix uns ullals desproporcionadament llargs (¡i amb ortodòncia!) i una nòvia, és clar, plena de cicatrius.


JACK THE RIPPER (Screaming Lord Sutch, 1963)

JACK THE RIPPERAbans dels Cramps hi va haver David Edward Sutch, un excèntric ‘showman’ londinenc amb un pervers sentit de l’humor que va aconseguir certa popularitat amb aquest abracadabrant homenatge a l’assassí en sèrie més cèlebre del país abans d’embarcar-se en una delirant carrera política i acabar penjat per la seva pròpia mà.


RASKA-YÚ (Bonet de San Pedro, 1943)

RASKA-YÚMalgrat haver sigut un dels fundadors de la SGAE, el mallorquí Pedro Bonet Mir no va tenir gaires escrúpols a l’hora de saquejar una antiga cançó de Sam Theard popularitzada per Louis Armstrong (‘You rascal you’), apanyar-li una lletra sospitosament semblant a la de ‘Boda negra’ del cubà Alberto Villalón i firmar com a propi el resultat, un inspiradíssim himne necròfil a ritme de fox-trot en què la censura franquista va creure veure una salada al·lusió al dictador.


THE WITCH (The Sonics, 1965)

THE WITCHPoc després de descobrir les salvatges prestacions com a cantant del seu teclista Gerry Roslie, les bèsties negres de Tacoma van fer el seu debut discogràfic amb aquest memorable retrat d’una noia nova a la ciutat amb una llarga melena negra, a qui li agrada passejar de nit. «¡És una bruixa!», crida Roslie, tot i que, la veritat, el poderós encanteri que «et provocarà picors» té tota la pinta de ser més aviat una malaltia de transmissió sexual.


SCREAMING SKULL (The Fleshtones, 1983)

SCREAMING SKULLLa banda de festa definitiva va robar el títol a una fosca pel·lícula de terror de sèrie B de 1958 per crear aquest invencible mig temps de guitarra trasbalsada, òrgan depravat, saxo udolador i cors amenaçadors amb una lletra que cita Batman i Fu Manxú en un batibull de visions probablement provocades pel consum d’alguna droga d’efectes tan al·lucinògens com euforitzants.

 


I WALKED WITH A ZOMBIE (Rocky Erickson, 1981)

I WALKED WITH A ZOMBIEL’extraviat líder de la llegendària banda psicodèlica 13th Floor Elevators es passa 2 minuts i 46 segons repetint la frase que dona títol a la cançó, extreta d’un clàssic del cine de zombis dirigit per Jacques Torneur el 1943, sobre una base de balada doo-wop. Al final del passeig, l’oient es pregunta amb tota legitimitat qui és veritablement el zombi.


SEASON OF THE WITCH (Donovan, 1966)

SEASON OF THE WITCHLa lletra és un galimaties bastant indesxifrable (¿bruixes que teixeixen?, ¿gats mirant per sobre l’espatlla?, ¿conills corrent per la rasa?), però l’ambient de paranoia creixent que van construint l’àcida guitarra de Jimmy Page (sí, Jimmy Page) i la interpretació vocal de l’habitualment mel·liflu Donovan eleva la cançó a l’estatus de joia indispensable del ‘folk horror’ britànic.


HALLOWEEN (Siouxsie and the Banshees, 1981)

HALLOWEENCom no podia ser de cap altra manera, la summa sacerdotessa del rock sinistre es pren això de Halloween molt seriosament: on d’altres només veuen disfresses, monstres i festa, Siouxsie troba el pretext ideal per meditar sobre la pèrdua de la innocència i el pes dels records convertits en una mortalla. Tot i així, el ritme impetuós i ferm de la cançó la converteix en una bona elecció per animar (potser aquesta no seria la paraula més adequada) qualsevol festa gòtica.


THE KILLING MOON (Echo and The Bunnymen, 1984)

THE KILLING MOONUn títol tan bo ja justificaria per si sol la seva presència en aquesta llista. Però és que la cançó és encara millor. I molt esgarrifós, tot i que ningú hagi entès mai gaire de què va (el destí enfrontat a la voluntat, o una cosa així). ‘The Killing Moon’ sona al principi de la pel·lícula ‘Donnie Darko’ (2001), però, en el muntatge del director, Richard Kelly va preferir situar-la cap al final, durant una festa de Halloween. Una decisió que només es pot aplaudir. 


SCARY MONSTERS (AND SUPERCREEPS) (David Bowie, 1980)

SCARY MONSTERS (AND SUPERCREEPS)Se suposa que els monstres aterridors del títol són els fragments de la ment trasbalsada d’una dona que es torna boja, però l’afectada forma de cantar de Bowie (amb un exageradíssim accent ‘cockney’) i, sobretot, les ganivetades que el guitarrista Robert Fripp li clava al seu instrument fan pensar que el mal que ronda la protagonista potser no és només al seu cap.


SWEET TRANSVESTITE (Tim Curry, 1975)

SWEET TRANSVESTITEA l’hora d’escollir una cançó de ‘The Rocky Horror Picture Show’ per a una festa de Halloween, l’opció més òbvia és ‘Time Warp’, que, al cap i a la fi, porta la coreografia incorporada. Però ni el ball més frenètic pot competir amb el magnetisme animal que desprèn Frank’N’Furter (Tim Curry) en la seva primera aparició en escena. Glam rock d’alta gamma servit amb un insuperable arqueig de celles per un ‘mad doctor’ vampíric amb cosset i portalligacames.


WEREWOLVES OF LONDON (Warren Zevon, 1978)

WEREWOLVES OF LONDONHomes llop que mengen en restaurants xinesos, beuen pinya colada i vesteixen de forma impecable. Una mostra del sorprenent talent de Zevon per construir vinyetes costumistes de càustic significat utilitzant els recursos expressius de l’humor negre. Afegiu-li un ‘riff’ de piano irresistible i una tornada que és tota una invitació a l’udol col·lectiu (»¡ahooooooooooooo!») i el resultat és la cançó més celebrada del seu enyorat autor.


PET SEMATARY (Ramones, 1989)

PET SEMATARYA finals dels 80, la carrera dels Ramones estava sepultada a dos metres sota terra, però aquesta peça escrita a petició expressa de Stephen King per a l’adaptació al cine de la seva novel·la ‘Cementiri d’animals’ va ressuscitar el quartet de Forest Hills per a delit de la generació MTV. El videoclip de la cançó, rodat al cementiri de Sleepy Hollow, el poble del genet sense cap, va suposar l’última aparició de Dee Dee Ramone amb el grup.


HALLOWEEN (The Misfits, 1981)

HALLOWEENDeixar els Misfits fora d’una selecció com aquesta seria com pixar-se sobre la tomba de Jack Skellington. De fet, la llista podria contenir només cançons dels padrins de l’‘horror punk’, perquè si hi ha un grup nascut per posar banda sonora a Halloween, aquests són els Misfits. «¡Pomes de caramel i fulles d’afaitar!», pregona Glenn Danzig amb la seva veu de barraca de fira en aquest himne tan concís com infecciós.


DEAD MAN’S PARTY (Oingo Boingo, 1986)

DEAD MAN’S PARTYAcabem de citar Jack Skellington i aquí arriba el seu pare espiritual. Abans de compondre la música de ‘Malson abans de Nadal’ (Henry Selick-Tim Burton, 1993) i de posar veu al personatge protagonista de la pel·lícula, Danny Elfman va liderar Oingo Boingo, un desacomplexat (i avui una mica oblidat) combo de new wave que va aconseguir un dels seus millors moments amb una cançó sobre una festa de gent morta que balla. ¿Hi ha res més Halloween que això?


SOUL DRACULA (Hot Blood, 1977)

SOUL DRACULAAbans que el ‘Thriller’ de Michael Jackson omplís de zombis les pistes de ball, un equip d’eixerits productors i músics de sessió alemanys ja van entreveure les possibilitats comercials de barrejar el terror i el ritme i van arrasar a Espanya i el Japó amb aquesta improbable rodanxa de música disco en què un Bela Lugosi de nyigui-nyogui declama el títol amb exagerat accent centreeuropeu entre rialles de vell verd. 


HALLOWEEN (Dream Syndicate, 1982)

HALLOWEENKarl Precoda, guitarrista de la banda de Los Angeles, va escriure aquesta peça sota l’impacte que li va produir la pel·lícula de John Carpenter del mateix títol. La lletra, en realitat, no diu gran cosa, però el ritme opressiu, l’electricitat estàtica de les guitarres i la suggerent interpretació vocal de Steve Wynn banyen la cançó en una atmosfera d’amenaça sobrenatural que resulta idònia per apagar els llums, tancar els ulls i esperar l’arribada del nou dia. O d’una cosa molt pitjor.

Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió

Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors d’El Periódico.

Per disfrutar d’aquests continguts gratis has de navegar registrat.