Refugiats a la deriva a l'Egeu

Després que el seu bot s’espatllés, el Benjamin i la gent que anava amb ell a la seva barcassa van haver d’esperar diverses hores en la solitud nocturna del mar abans que la guàrdia costanera grega els rescatés. El Benjamin, de l’Iran, acabava de sortir de Turquia en llanxa amb un objectiu clar: arribar a Europa.

Al principi, tot semblava anar bé: els grecs, després de capturar-los, els van dir que no es preocupessin, que els donessin les seves pertinences i que, al cap d’uns dies, previ pas per Atenes, els enviarien a Itàlia. Tot bé, podran seguir. Però era mentida.

«La policia grega ens va pegar, ens va treure tots els nostres diners i durant dos dies no ens van donar ni menjar ni aigua. Es van emportar tots els nostres objectes de valor: el meu telèfon, el meu collaret d’or i fins i tot les meves ulleres», explica el jove.

Després de treure-li tot i estovar-los a patacades, els grecs van reunir diversos grups de migrants en un mateix barco patrulla i se’ls van emportar al mar de nou, en direcció, això sí, a la costa turca.

I allà enmig de l’Egeu, en el punt on acaben les aigües territorials de Grècia i comencen les de Turquia, els van ficar a tres balses salvavides sense motor i els van deixar abandonats a la seva sort. Eran 42 persones, i un d’ells, que va poder amagar el seu telèfon, va aconseguir trucar després a la guàrdia costanera turca. Van estar una hora a la deriva: «Els policies grecs ens van fer coses inhumanes que mai hauria imaginat. Realment són els policies més pocavergonyes del món», diu el Benjamin.

NO PASSARAN

NO PASSARANDes del 2015 –quan va començar la gran onada migratòria de refugiats de Turquia cap a Grècia– les devolucions en calent, tant per terra com per mar, han sigut constants: Grècia ha sigut acusada una infinitat de vegades d’expulsar sense contemplacions ni vies legals persones que ja havien entrat a territori hel·lè. Però els casos, documentats també per les Nacions Unides, eren molt esporàdics.

Tot va canviar, no obstant, aquest febrer. El dia 28 d’aquell mes, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, va anunciar que la seva policia deixaria de frenar els refugiats i migrants que volguessin anar a Europa. Desenes de milers van anar a la frontera i ho van intentar, i allà van topar amb un mur de violència, gasos lacrimògens, segrestos i robatoris. El missatge que donava el Govern grec del conservador Kyriakos Mitsotakis era clar: ningú entrarà.

Des d’aleshores, tot i que les autoritats gregues, consultades per aquest diari ho neguen per complet, les devolucions en calent s’han convertit en la norma. Tant que diversos informes fins i tot vinculen Frontex, l’agència europea de control fronterer, amb les expulsions sumàries de refugiats. «La percepció dominant a Grècia és que els fluxos de migrants s’han convertit en una arma de Turquia contra Grècia i que, per tant, als migrants i refugiats se’ls ha de tractar com tal», explica Yorgos Christidis, professor de la Universitat de Macedònia.

«L’opinió pública ha canviat molt pel que fa a aquest tema i només una petita minoria pensa en termes de dret internacional i de la nostra obligació de donar refugi a gent que fuig de la violència. En aquest sentit, el Govern gaudeix de recolzament públic. Sospito que si es pregunta a la gent, la gran majoria dirà que s’està fent el correcte», afegeix Christidis.

I el correcte, per a ells, és parar el flux per complet, com sigui. Segons les estadístiques de l’ACNUR, l’agència de l’ONUper als refugiats, el gener i el febrer del 2020 van arribar a Grècia 7.552 sol·licitants d’asil. Del març a ara –des que les devolucions en calent s’han convertit en la norma– ho han fet només 1.678. La guàrdia costanera turca, en aquest mateix període, assegura haver rescatat 7.682 persones després de ser tornades al mar des de Grècia. És fàcil reconèixer-les: les barques on els grecs fiquen i abandonen els migrants, de vermell cridaner i amb forma de tenda de campanya, es veuen a quilòmetres.

MISSIÓ DE RESCAT

MISSIÓ DE RESCATDe nit, no obstant, és difícil trobar-les. El sol encara no despunta per l’horitzó i els guàrdies costaners turcs, que patrullen pel sud de l’Egeu, a prop de les illes gregues de Rodes i Simi, acaben de rebre un avís. A prop de la costa de Marmaris, cap al sud, hi ha un grup de refugiats. Però a l’anar allà no troben res.

És llavors quan passa: reben la trucada d’un refugiat –el que va aconseguir que no li traguessin el telèfon–. «És una tàctica dels grecs. Ens donen una falsa alarma perquè buidem la zona on faran la devolució, perquè no els vegem», diu un guardacostes turc.

A tota velocitat cap al nord, amb la primera llum del dia, allà estan: tres tendes vermelles flotants que, plenes de gent, brillen i reflecteixen els llamps del sol ja tímid de tardor. »¡Escolteu! ¿Algú parla turc? ¿Tu? Bé, agafa la corda, i estira, ¿val? Intenta arribar cap a la part del darrere del barco. Allà, a la plataforma. Ara us pujarem un a un. Les motxilles les agafarem nosaltres. Sobretot, tranquil·litat», diuen els turcs.

I mentre els migrants pugen al barco, a la llunyania, a la costa grega, es divisen dues embarcacions. Són els guardacostes grecs. «Després d’una devolució sempre se’ns queden vigilant des de la distància», diu un agent turc.

SENSE LLOC ON ANAR

SENSE LLOC ON ANARQuan l’operació acaba, els 42 rescatats són portats de tornada a Turquia. Alguns estan alleujats de tornar a trepitjar terra ferma; la majoria, desesperats per haver-ho perdut tot pel camí i per tornar al lloc d’on venien. «¿Què faré ara? Els policies grecs em van treure el passaport, el mòbil i els diners. ¿On aniré? Tinc por que em deportin de tornada a l’Afganistan. ¿Què faig ara? ¿Què faig?», diu, desesperat, l’Agafar, un noi de 16 anys que viatja sol. Volia reunir-se amb el seu oncle a Alemanya.

El Benjamin, mentrestant, acompanya i intenta consolar la seva nòvia, que no pot parar de plorar. Ho han perdut gairebé tot, però encara conserven una maleta amb roba. Per a ells, no hi ha cap altra opció: «Ho intentarem de nou. No ens quedarem».

A l’arribar a port, ja a Turquia, la policia els fa baixar del barco i els confina en un lloc a part. Passaran uns dies a la caserna i, després, quedaran lliures de nou. Per a alguns, serà el final del trajecte; ja s’han cansat. Per a la majoria, no obstant, serà un escull més. Molts, fugint de la violència i passant per la violència, ja tenen molt poc a perdre.