Collages per derrotar la violència masclista

«Aquest és el meu preferit», explica l’Ana amb un mig somriure assenyalant una pila de folis, al primer de tots apareix la frase «L’amor no mata». Des de fa un any, aquesta jove estudiant de cinematografia organitza cada setmana una sessió de collage a través de les xarxes socials. «Al principi érem un grup més aviat petit, en els últims mesos el nombre d’activistes s’ha multiplicat i també el nombre de collages per tota la ciutat», afirma orgullosa. Sota el nom Collages contra els feminicidis, centenars de dones es reuneixen en petits grups cada nit per reparar els eslògans que han sigut arrencats dels murs parisencs o per enganxar-ne de nous.

En els últims 12 mesos, tots els barris de París, sense excepció, s’han despertat, un dia o un altre, amb una frase directa i clara a les parets. «Una violació cada set minuts a França», «Puta no és el meu nom», «¿Fa falta que mori perquè m’escoltis?, «No estàs sola, jo et crec», són només alguns dels seus missatges, convertits ara en part de la ciutat. «A molta gent no li agrada el que fem, saben que hi ha un problema, que la violència contra les dones és una realitat, però prefereixen mirar cap a una altra banda [...] Amb els nostres collages ignorar la qüestió és complicat, ensopeguen amb els nostres eslògans diàriament», diu la Caroline mentre observa les seves companyes de batalla en plena feina.

No és l’única persona que observa, veïns i vianants curiosos alenteixen el pas al creuar-se amb les joves, que tenen una destresa amb els raspalls xops de cola que deixen bocabadat més d’un. «Hem de ser ràpides, sobretot en aquest barri... per aquí viuen moltes persones conservadores que no dubten a cridar a la policia», lamenta la noia d’uns vint anys. Els improperis que reben sovint, molt sovint, no són prou motiu per frenar el compromís d’aquestes joves, indignades davant l’augment de la violència contra les dones, cansades de ser l’objecte de comentaris sexistes i sexuals, convençudes que un canvi de paradigma és possible.

UNA EINA CONTRA UN TABÚ

UNA EINA CONTRA UN TABÚ«¿Per què heu triat aquest carrer?», pregunta una vianant amb la veu entretallada. No hi ha cap motiu precís, un mur en bon estat –les esquerdes compliquen i allarguen la missió– és més que suficient. L’Ana explica, com si d’un exercici pedagògic es tractés, la missió del moviment: «Volem visibilitzar la violència contra les dones, volem que sàpiguen que no estan soles, que som aquí per ajudar-les». «Fa 10 dies em van agredir en aquest mateix carrer», diu la jove, una frase que sembla alleujar un pesat farcell que du a sobre. Pren nota del nom del moviment, convertit en un parell de minuts en el seu fòrum d’escolta i suport.

Denunciar les agressions sexuals i visibilitzar la violència de gènere són els principals objectius del col·lectiu

Els collages s’han convertit en una manera de passar a l’acció, en una veritable eina per acabar amb el tabú que plana sobre la violència contra les dones a França. «En el fons, es tracta d’un exercici de pedagogia, els nostres cartells desperten la curiositat, la gent s’hi interessa i el missatge es difon en tots els cercles socials», reivindiquen. «Fins i tot quan ens insulten al carrer, tractem d’entaular una conversa, quan evoquem una hipotètica germana, mare o cosina víctima de qualsevol tipus de violència sexual, el to sol canviar ràpidament».

En el seu primer aniversari, les colleureuses –«enganxadores», com els agrada dir-se entre elles– van retre homenatge a les 122 dones assassinades per les seves parelles des de l’inici del moviment. «Deborah, Audrey, Gracieuse, Anonyme, Anne-Laurie...», 122 noms, en grans lletres negres sobre un fons blanc, van donar forma a un memorial contra l’oblit i també contra la inacció de l’Estat.

«Durant el confinament moltes dones ens van escriure a través de les xarxes socials demanant-nos ajuda, dones maltractades per les seves parelles que prefereixen acudir a nosaltres abans que a la policia... –sospira l’Ana, entre la còlera i la indignació– Es evident que tenim un problema important a França». El nombre de trucades al telèfon gratuït d’urgència contra les violències conjugals es va multiplicar durant els dos mesos de confinament: «Entre les trucades rebudes, 5.200 concernien a violències conjugals, dues vegades més respecte a l’any passat», confirma la federació de Solidarité Femmes a l’antena de France Inter.

Davant els múltiples missatges d’auxili, les colleureuses van posar en marxa un sistema d’ajuda integrat per les activistes del moviment. «Vam aconseguir apartaments i residències temporals per a moltes dones que es trobaven en veritable risc [...] Vam proposar solucions que l’Estat no és capaç d’assegurar», diu l’activista.

NIT A COMISSARIA

NIT A COMISSARIAEl futur del moviment, l’absència de polítiques efectives, la ceguesa de la societat, el negacionisme latent de les violències conjugals... La Caroline i l’Ana salten d’un tema a l’altre mentre supervisen el treball de les seves companyes: el tercer collage de la nit ha quedat perfecte. La comesa ara és buscar un quart mur, «sense massa esquerdes», per penjar l’eslògan favorit de l’Ana. Missió avortada: un cotxe de policia espera les joves al final del carrer. El control d’identitat va seguit d’un rocambolesc interrogatori: «¿Què porteu al gibrell?», pregunta un agent; «cola», responen a l’uníson les joves; «¿per fer què? «per a les nostres classes de dibuix». L’estratègia és clara: frases curtes i sense detalls per evitar passar la nit a comissaria. Impossible desfer-se de la policia, sol·licitada per un veí descontent que va enviar fins i tot una foto de les activistes acompanyant la seva queixa.

Davant l’amenaça de passar la nit a comissaria, les colleureuses accedeixen a desenganxar l’últim collage, mentre expliquen als agents que comparteixen un mateix objectiu: «protegir i ajudar les dones, víctimes de violències conjugals o sexuals». Els policies assenteixen, però no aproven, «enganxar qualsevol cartell al carrer és il·legal», insisteixen una vegada i una altra. Encara fresc, l’eslògan «puta no és el meu nom» va desaparèixer en un parell de minuts. «El pitjor és que ens han confiscat la carpeta amb la resta de folis, em vaig passar tota la tarda preparant-los [...]», exclama la Caroline. Però també hi ha bones notícies: «en conservem dos de tres, no està gens malament», somriu. La seva missió ha acabat per avui, però la seva agenda és plena de noves cites. «Deixarem d’enganxar, quan ens deixin de matar», un leitmotiv que apareix una vegada i una altra als carrers de París.

UNA LLUITA A QUÈ FRANÇA ARRIBA TARD

UNA LLUITA A QUÈ FRANÇA ARRIBA TARDAquest moviment feminista va néixer per combatre la xacra de la violència masclista, que a França presenta unes xifres esgarrifoses. El 2019, 146 dones van ser assassinades per les seves parelles (a Espanya van ser 55), cosa que va suposar 28 víctimes mortals més que el 2018. A més, amb l’agreujant que els seus noms no solen apareixen a les televisions, ni a les ràdios, ni als diaris. La violència de gènere sol passar desapercebuda entre la societat francesa. Però ignorar el problema, ni el resol ni el dissipa.

França va amb retard. Fins i tot el Consell d’Europa va mostrar, el novembre passat, la seva preocupació per les llacunes de la legislació francesa, assenyalant les seves «dificultats per reconèixer la naturalesa específica de la violència contra la dona» i la seva tendència «a assimilar-la amb altres qüestions socials».

El Govern d’Emmanuel Macron va decidir llavors intervenir en la qüestió anunciant mesures urgents. «Durant molt temps considerats com a banals successos, la violència conjugal és finalment objecte de la voluntat política al més alt nivell de l’Estat», aplaudia llavors el diari ‘Le Monde’ en una tribuna titulada «Violència conjugal: finalment una presa de consciència». El diari posava el focus en la incomprensible contradicció francesa: «Les estadístiques de les violències contra les dones són intolerables en un país que pretén, després de dècades de lluita, apropiar-se de la igualtat entre els sexes».

La falta de mitjans econòmics alenteix també la lluita contra la violència de gènere

En aquest context, el desembre del 2019, França va aprovar la suspensió automàtica de la pàtria potestat en cas de delicte o del seu enjudiciament en el marc de la violència de gènere i va decretar la implantació de braçalets electrònics per evitar un potencial acostament dels cònjuges violents, sense necessitat d’una sentència ferma.

La llei contra la violència conjugal no va ser promulgada fins al juliol passat. La normativa preveu la suspensió del dret de visites per als pares violents i l’aixecament del secret mèdic si la violència posa en perill immediat la vida d’una víctima, amb la seva voluntat sota el control de l’agressor.

MESURES SENSE MITJANS

MESURES SENSE MITJANSMalgrat els avenços en matèria legislativa, són molts els elements a millorar. El telèfon d’atenció gratuïta per a les dones víctimes de violència va ser inaugurat al març, però funciona únicament a certes hores del dia i només de dilluns a dissabte. La falta de mitjans econòmics alenteix també la lluita contra la violència de gènere.

Segons l’Alt Consell d’Igualtat, entre 500 i 1.000 milions d’euros serien necessaris per combatre eficaçment la violència contra les dones. No obstant, el pressupost del Govern deixa molt a desitjar, ja que els seus anuncis i mesures no van acompanyats d’un increment particular de la partida destinada a frenar la violència de gènere. Mentrestant, el nombre de víctimes continua augmentant a l’altra banda del Pirineu.

En el terreny de la imatge del país veí tampoc ajuda que Macron anomenés, aquest estiu, com a ministre de l’Interior Gérald Darmanin, investigat per una presumpta violació.