Xoc de violències a Barcelona

Xoc de violències a Barcelona

Joan Cañete Bayle | 27 de febrer 2021

Els disturbis després de les manifestacions responen a una suma de lògiques diverses que se solapen entre si

El supermercat de les imatges, per definició reduccionista, disposa de tres grans fotos fixes per explicar les manifestacions i els disturbis posteriors esdevinguts a Barcelona amb motiu de l’empresonament del raper Pablo Hasél. La primera és una pancarta, el més semblant a una capçalera que s’ha vist en les protestes, que deia: «Ens heu ensenyat que ser pacífics és inútil». La segona és la fotografia d’una jove que va perdre l’ull en els disturbis (la Conselleria d’Interior ha obert una investigació per aclarir si va ser a causa d’una bala de foam). La tercera és un vídeo: grups de saquejadors assaltant els comerços del passeig de Gràcia. De fons, la hipnòtica dansa de les flames dels contenidors cremant i el soroll del polaritzat debat públic: l’oportunisme i el tacticisme polític, en plena negociació de la formació d’un Govern després de les eleccions del 14-F; la ira contra els vàndals; la indignació per l’actuació de l’Àrea de Brigada Mòbil (Brimo) dels Mossos d’Esquadra; la incomprensió generacional entre els joves i el món dels adults.

En una societat que acumula anys en crisi, molt polaritzada, tensada econòmicament, socialment i políticament i, a més, colpejada per la pandèmia, un cúmul de violències van xocar als carrers de Barcelona no per primera vegada, i res fa pensar que per última. No només cremen els contenidors a Barcelona; també es cremen els ponts. «I el que fa falta és construir ponts, no destruir-los, perquè refer-los costa una dècada», afirma David Fernàndez, periodista, activista social i exdiputat de la CUP.

LA FRUSTRACIÓ JUVENIL

LA FRUSTRACIÓ JUVENIL«El ‘No future’ era això», afirma la periodista Montse Santolino. Els protagonistes de les protestes per Hasél van ser centenars de joves que van sortir al carrer a protestar per l’empresonament d’un raper que molts d’ells no coneixien fins que els grups de Telegram van començar a bullir d’indignació i van sorgir les convocatòries de les manifestacions. La radiografia generacional, per coneguda, no és menys punyent: un atur juvenil pels núvols, la impossible emancipació, el convenciment que el món que heretaran dels seus pares serà pitjor en tots els sentits. «Són generacions de joves que han sumat massa crisis. Molts dels adolescents d’avui han patit situacions d’empobriment econòmic familiar i ara es troben els efectes de la pandèmia. Els nens que fa 12 anys dèiem que estaven vivint les diferents pobreses que existeixen, ara xoquen amb una nova recessió», diu Jaume Funes, psicòleg i educador especialista en joventut.

«Si ja abans de la pandèmia la joventut no veia un camí clar cap al futur, la Covid els ha acabat d’enfonsar. És evident una bretxa generacional, els models de vida i de societat que valien fa 40 anys, quan va començar el règim democràtic, ara ja no serveixen en un món global en crisi», afirma Gemma Altell, psicòloga social. Passa a Barcelona i a la resta del món occidental: abans de cremar els ponts, va saltar pels aires l’ascensor social generacional. La frustració està servida. I, a sobre, la Covid: aïllament, estigmatització de la joventut, frustració, inquietud, la fatiga pandèmica. «Si a un xaval que abans tenia un temps d’obligació, que era l’escola, i un temps de diversió, que era sortir amb els amics, li dic que això s’ha acabat, que s’ha de quedar a casa ¿com canalitzarà la necessitat de ser feliç en un món que constantment els diu que l’essència de la felicitat és consumir i passar-s’ho bé?», es pregunta Funes.

«Es tracta d’una generació esgotada que no té pista d’aterratge política i que es mobilitza amb motivacions radicalment polítiques, per una frustració que és una esmena total al model: quina merda de país que ens esteu deixant», afirma Fernàndez. Existeixen, doncs, unes causes profundes de malestar juvenil molt difícils de negar. També existeix una àmplia llista de qüestions concretes, econòmiques, polítiques, socials: l’atur, l’accés a la vivenda, la llei mordassa... Amb Hasél es va donar una causa immediata, un catalitzador: el malestar és legítim i genuí per què a Espanya les lletres d’un rap, per desagradables que siguin, comporten penes de presó. Però, ¿com es passa de tenir motius per a la protesta al vandalisme del passeig de Gràcia? ¿Representa un malestar generacional el vídeo còmic del saquejador colpejant-se contra la porta de la botiga de Nike mentre fugia amb el seu botí de productes d’esport de gamma alta? Triar només una foto per força simplifica i devora els grisos. I més quan, com va passar a Barcelona, convergeixen en un mateix lloc i moment diversos tipus de violències.

«Hi ha una barreja explosiva de gent hiperpolitizada i absolutament despolititzada –descriu Santolino–. Els hiperpolitizats han entrat en la política en gran manera amb el procés, que va generar unes expectatives que no es van complir: no hi ha ni república, ni feina, ni res. Dels despolititzats no en sabem res. Fa anys hi havia antenes polítiques als barris, les dels sindicats, les de l’Església vermella. Ara, no. Hi ha casos de pur nihilisme».

HIPERPOLITIZATS I DESPOLITITZATS

HIPERPOLITIZATS I DESPOLITITZATSEls polititzats: que a Barcelona manifestacions de tot tipus i condició acabin en violència, en enfrontaments amb la policia i destrosses de mobiliari urbà no és una novetat. La llista d’escenes de guerrilla urbana entre joves manifestants i els antiavalots és llarga i es remunta a dècades enrere. És el mirall de Barcelona com la Rosa de Foc, al qual molts solen acudir, uns per explicar una tradició de resistència a l’abús del poder, altres per qualificar de violents els moviments socials. Santolino apunta algunes línies de reflexió sobre la repetició de la violència a la ciutat: es tracta d’una realitat metropolitana global amb moltes desigualtats i el moviment associatiu a Barcelona, comparat amb altres llocs, és molt fort i ben organitzat: «No hi ha un gen violent, hi ha una organització i una tradició ideològica d’amplis fronts socials de defensa i mobilització que fa que a la ciutat històricament es denunciïn les profundes desigualtats que es donen i es defensi del que es perceben com agressions i abusos del poder». Funes assenyala que «la falta d’intel·ligència política» i l’opció preferent per un model de «porra pura i dura» com una altra causa de la repetició periòdica de les imatges d’enfrontaments dels joves amb la policia a la ciutat. Fonts policials, d’altra banda, tradicionalment apunten que la violència la protagonitzen grups radicalitzats, en ocasions procedents de l’estranger, molt organitzats i versats en tàctiques de guerrilla urbana.

Les zones de BCN amb més freqüència de disturbis

Existeix una percepció que les manifestacions avui estan menys controlades que fa un temps, i que això comporta més risc. David Fernàndez assenyala que, comparat amb altres temps, els moviments de protesta són més informals, aprofitant els espais organitzatius de les xarxes socials, «un mitjà amb avantatges però també amb costats foscos». «La forma de protesta, l’organització, és emocional. Veiem un crit generacional poc organitzat, més una revolta que una protesta –diu Fernàndez–. Tradicionalment els moviments de protesta tenien un nivell organitzatiu: l’assemblea d’okupes, l’assemblea d’insubmissos, els debats, el treball diari, una certa militància. Però l’octubre del 2017 i la postsentència marquen una generació... Em preocupa que es tanquin totes les vies polítiques, perquè quan passa això és quan s’explica la pancarta de l’altre dia: «Ens heu ensenyat que ser pacífics és inútil».

I els despolititzats. En aquest entorn menys organitzat del que solia ser habitual, se sumen altres tipus de violència a la manifestació: els que creuen que «el món d’adults només escolta si els joves la fan grossa i els que hi van a divertir-se», afirma Funes; els que banalitzen la violència, i la legitimen, «entre altres motius perquè al món dels adults la violència està legitimada», indica Altell. I també, és clar, els que aprofiten per saquejar botigues, ja sigui per delinqüència, ja sigui com a expressió política, ja sigui per alleujament de ràbia i frustració.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"])for(var e in a.data["datawrapper-height"]){var t=document.getElementById("datawrapper-chart-"+e)||document.querySelector("iframe[src*='"+e+"']");t&&(t.style.height=a.data["datawrapper-height"][e]+"px")}}))}();

Jaume Bosch, advocat, exdiputat i autor del llibre ‘La nostra policia’ apunta a una altra causa d’índole política i social de les explosions de violència més recents: «El procés ha fet que un sector de la societat s’hagi desenganxat de mecanismes claus de l’Estat de dret, que hagi desconnectat de consensos bàsics que existien abans, com que no es poden provocar disturbis greus en una ciutat. Ara hi ha un sector important de l’opinió pública que en el seu procés de desconnexió amb l’Estat és més comprensiu amb aquestes actituds violentes. I això acaba col·locant els Mossos d’Esquadra a l’ull de l’huracà».

MOSSOS A L’ULL DE L’HURACÀ

MOSSOS A L’ULL DE L’HURACÀEls Mossos. Com a diputats, Bosch i Fernàndez van participar en la comissió d’estudi dels models de seguretat i ordre públic que el 2013 va recomanar prohibir l’ús de les pilotes de goma a Catalunya. En les seves conclusions, la comissió va establir que el model policial de seguretat pública té com a finalitat «garantir l’equilibri just entre el dret fonamental de manifestació i l’ús pacífic de la via pública per part de tots els ciutadans». Llegir avui les conclusions i les intervencions dels ponents ajuda a entendre la complexitat d’aquest equilibri. Després de l’onada de respecte ciutadà de què van disfrutar els Mossos després dels atemptats d’agost, la Brimo avui és una unitat impopular i hi ha moltes veus que demanen una reforma profunda, i fins i tot la seva dissolució.

Els Mossos treballen amb uns protocols d’actuació en què han de conjugar els principis de congruència, proporcionalitat i oportunitat. Han de ser reactius, no proactius (tirar aigua, no gasolina, al foc), però la línia, en el fragor del disturbi, no és senzilla. Per exemple: un mateix fet, com la crema d’un contenidor, reclama una reacció diferent per part de la policia si passa en meitat del passeig de Gràcia, sense edificis al voltant, que al barri de Gràcia, amb balcons a l’abast de les flames. Durant molt temps, les actuacions dels Mossos han generat controvèrsia. Hi ha massa víctimes i massa imatges de violència policial que no compleixen els principis de congruència, proporcionalitat i oportunitat. També hi ha hagut ofensives polítiques que van minar la confiança ciutadana en la policia i que, per reacció, va accentuar el gremialisme.

«Una part important de la societat té problemes amb l’actitud de la Brimo —diagnostica Bosch–. Entre les conclusions de la comissió i l’octubre del 2017, amb Josep Lluís Trapero al comandament, els mossos es van replantejar la manera d’actuar dels antiavalots. Però des de l’1 d’octubre del 2017 tot es va tornar més difícil». Bosch, igual que molts altres experts en seguretat i organització policial, no veu viable una dissolució de la Brimo i aposta per discutir en el Parlament, lluny del fragor del dia a dia, el model d’ordre públic i de seguretat de la policia catalana: com es conjuga l’equilibri entre el monopoli de l’ús de la força i la mediació; quines eines s’entreguen als antiavalots; els avantatges i inconvenients de tenir agents especialitzats en el control dels disturbis...  

Però amb aquest debat no n’hi ha prou en vista de l’acumulació de violències. Bosch assenyala una altra via de reflexió: «La societat catalana ha de fer una reflexió sobre si el dret a la protesta té algun límit o no, sobre les diferències entre la desobediència civil i la violència». Fernàndez n’indica una altra, amb referència a la xarxa de violències socials i econòmiques que són el substrat del malestar: «Hi ha una hipocresia permanent i estructural que només parla de violència quan es trenca el vidre d’un banc o un aparador».

Massa debats pendents, massa violències per a tan pocs ponts.

Temes:

Pablo Hasél

Ja ets usuari registrat? Inicia sessió

Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors d’El Periódico.

Per disfrutar d’aquests continguts gratis has de navegar registrat.