La Rosa de Foc es rendeix al toc de queda

Qui s’imaginaria que la Rosa de Foc, sobrenom centenari de Barcelona per la seva incendiària insistència en desatendre l’autoritat, compliria tan obedientment el toc de queda. Tres mesos ja és prou temps per fer no només un balanç d’una mesura tan inèdita, salpebrat, si ho volen, amb alguna lúbrica anècdota inesperada, sinó també d’explicar quina impressió causa i quines conclusions es treuen d’un llarg passeig de més de 25 quilòmetres de matinada pels carrers de la ciutat. No cada dia es pot, posem per cas, creuar el sempre insomne Raval a soles, sense creuar-se amb ni una ànima. La barreja de sobreexcitació, esglai i cangueli és difícil de compartir en paraules, però segur que és imaginable.

La ruta, per situar el relat, va començar dimarts passat, poc abans de les 10 de la nit. A aquella hora, tot i que menys de l’habitual, encara que hi ha bastant moviment al carrer. De les boques del metro surten passatgers, però sense carreres fins al portal de casa. Els ‘paquis’ són els últims en abaixar les persianes dels comerços. Està a punt de començar l’hora dels ‘riders’. Només faltaria que sonessin tres timbres que anunciessin l’inici de la funció per concedir la teatralitat definitiva a aquell instant. La primera escena transcorre al carrer de Provença, als peus de la Sagrada Família.

El temple, com se sap, s’ha quedat sense turistes que amb les seves entrades paguen les obres de no se sap quina expiació col·lectiva, però als cinc apòstols del colesterol, Burger King, Kentucky Fried Chicken, McDonalds i Five Guys, no els va tan malament, serveixen sopars a domicili sense pausa. Cada vegada més repartidors pedalen amb l’altaveu a tot volum. En absència d’un altre trànsit rodat, la seva presència és més cridanera i, sobretot, audible. «Arrebata’o dando en la Jeepetaaa...», canta Nio García. Sens dubte, la selecció musical no és per a melòmans. Per sort, passen ràpid.

Que durant una hora encara, fins a les 11, els negocis de restauració puguin entregar menjars i, també, la tolerància policial amb aquest últim passeig del gos, fan que al toc de queda no s’hi arribi amb les campanades del rellotge, sinó a poc a poc. Des del 25 d’octubre passat, Barcelona ‘mor’ cada nit com un peix fora de l’aigua. Es pren el seu temps fins que finalment, això sí, es queda pràcticament immòbil.

D’aquesta quietud immensa dona fe el regidor de qui penja la Guàrdia Urbana, Albert Batlle. Admet que no les tenia totes quan es va decretar el toc de queda, per molt que a la primavera ja s’hagués portat a terme un confinament radical. Aquesta és, recorda Batlle perquè de vegades s’oblida, una ciutat densa com poques, de més de 15.000 habitants per quilòmetre quadrat. Des d’octubre i fins al 21 de gener passat s’han imposat 10.855 multes, xifra, en realitat, petita per a una urbs de més d’1,5 milions d’habitants. No creu que la por de la sanció sigui l’argument de més pes per obeir i quedar-se a casa. Creu que pesen més les ganes majoritàries de posar fi a la pandèmia, vist que el primer desconfinament, per precipitat, no va ser el final d’aquest malson sanitari. Dimarts a la matinada, per resumir-ho, pot ser que hi hagués més persones en les unitats de cures intensives de Barcelona (203, segons l’informe del dia) que gent saltant-se el toc de queda sense causa justificada.

Malgrat tot ¿qui multen les autoritats? Hi ha una mica de tot. Un empleat de la gasolinera de plaça Molina, amb formidables vistes sobre una absoluta quietud, explica que clients que vinguin a proveir-se de matinada n’hi ha molt pocs, un parell durant tot el toc de queda, per exemple. Però una mitjanit recent va arribar un jove a peu. Volia, per no dir que li urgien, preservatius. Semblarà una tonteria sense més recorregut que el riure que causa l’estupefacció de l’empleat de l’estació de servei, però en els 25 quilòmetres recorreguts bicicleta dimecres a la matinada va ser possible comprovar que els ‘meublés’, perquè la seva llicència és hotelera, continuen oberts. Es pot suposar que per a les parelles l’emoció d’arribar fins a la porta sense ser caçat per la Guàrdia Urbana forma part dels anomenats preliminars.

«No es confongui, aquesta nit això està molt tranquil, però els caps de setmana són diferents», afirma Tarsi, xòfer de Cabify, que ha parat en una cantonada a fumar un cigarret. Les matinades del ‘cap de setmana’ diu que són un no parar. Porta clients de pis a pis, no necessàriament per a grans gresques, de vegades només per a sopars que es prolonguen amb unes copes fins ben entrada la matinada. N’hi ha hagut, assegura, que porten alguna peça de roba de la feina per si els paren en un control. Altres, en aquesta picaresca de pa sucat amb oli, donen com a destinació de la reserva del viatge un hospital, però quan són on volen anar li demanen al conductor que pari el cotxe, que baixen. Posar l’accent en aquests incompliments i desdenyar el respecte que la majoria fa del toc de queda seria distorsionar la realitat.

Vet aquí, no obstant, alguns apunts del bloc de notes que val la pena ressenyar. Passades les 12, a la plaça de Catalunya un llauner ofereix cerveses. Déu-n’hi-do. A la Rambla de Catalunya, gairebé cada terrassa serveix de refugi a un ‘sensesostre’. Un d’ells carrega el mòbil a la presa de corrent que hi ha al costat de la barra de la terrassa. Un altre dorm en una tenda de campanya individual. El mateix fa un altre al costat de l’oficina de turisme de la Rambla. És una foto inevitable, per tant que resumeix de la situació actual. Cada nit dormen als carrers de Barcelona unes 1.000 persones. Algunes entitats asseguren que en són més, unes 1.200. La qüestió és que, com que s’arreceren sota els arcs d’alguns carrers i a l’empara de les portes d’hotels tancats, la seva presència també és mig invisible.

Més apunts. La plaça Reial, cadavèrica des de març durant el dia, és fantasmal durant la nit. Una cosa així allà no té precedents. En meitat de la plaça fa guàrdia una furgoneta de la policia municipal. Un dels dos agents explica que aquesta pandèmia no només ha portat el teletreball a molts empleats, sinó que també ha sigut un contratemps per als delinqüents, que han hagut d’adaptar-se, per dir-ho d’alguna manera, laboralment, modificar (com es deia abans en el llenguatge policial) el seu ‘modus operandi’. De matinada no hi ha víctimes potencials. Podrien robar en botigues, però, és clar, tan bon punt surten al carrer res els resulta més difícil que passar desapercebuts.

Les estadístiques de delictes són inversament proporcionals a les de contagis. Les denúncies, segons els Mossos, són un 40% menys que fa un any en aquestes dates, però de nit més encara. L’activitat malfactora literalment s’ha desplomat durant el toc de queda. Té lògica.

Més notes. El carrer Parlament, des de fa uns anys per a molts de l’última copa, de matinada lluia irreal. Els llums de Nadal encara no s’han despenjat. Deserta des de la ronda a Paral·lel, era com si tothom acabés de fugir només unes hores abans. Recórrer el quilòmetre que separa l’hotel Vela del Port Olímpic a soles serà, segur, inoblidable. Però el que hem dit al principi, per a irreconeixible, el Raval. La plaça de Salvador Seguí, un microcosmos socialment volcànic, estava callada com mai dimecres a la matinada. El carrer de Sant Ramon mai l’hauria imaginat així el fotògraf Joan Colom, immaculadament deserta. Quan fa tres mesos es va decretar el toc de queda, res de tot això era fàcil de predir. El repte, com apunta finalment el regidor Batlle, és saber què passarà quan arribi el bon temps. ¿Florirà de nou la Rosa de Foc?