Càncer de pulmó
Parlem amb la doctora Enriqueta Felip de l’Institut Oncològic de Barcelona (Quirónsalud Barcelona) i amb el doctor Santiago Viteri, coordinador mèdic de l’Institut Oncològico Rosell (Hospital Universitari Dexeus)
Els tumors més freqüents. Càncer colorectal
Parlem amb el doctor César Ramírez, cap del servei de Cirurgia de l’Hospital Quirónsalud Màlaga i el doctor Pedro Rosón, cap del servei de Digestiu de l’Hospital Quirónsalud Màlaga
El càncer colorectal (CCR) és el tipus de tumor maligne que més es diagnostica a Espanya, ja que suposa el 15% de neoplàsies per a un total de 35.000 a 37.000 casos nous cada any. Si considerem la incidència per sexes, en el masculí és el segon més freqüent després del de pròstata i en les dones ocupa la mateixa posició després del de mama.
Respecte a la mortalitat, assenyala el doctor Cessar Ramírez, és -després del de pulmó- el segon que més morts genera al nostre país (de 15.000 a 17.000 cada any). L’edat és el principal factor de risc del CCR, de manera que més del 90% es diagnostiquen en persones de més de 50 anys i l’edat mitjana de presentació és, respectivament, de 68 i 72 anys en homes i dones.
La supervivència del CCR depèn del grau d’extensió en el moment del diagnòstic i això s’avalua bàsicament en funció de l’afectació dels ganglis limfàtics de veïnatge i/o de la presència de metàstasi a distància; de forma global, s’estableix en el 63% a 5 anys, sent del 90% per a casos localitzats, un 70% per a aquells amb ganglis afectats i molt més baixa (15-20%) quan existeix malaltia a distància.
Segons afegeix el doctor Pedro Rosón, que confirma l’edat com a factor de risc, són de gran importància les campanyes de detecció precoç d’aquest càncer en la població de persones més grans de 50 anys. A més, la immensa majoria d’aquests casos es donen en persones que no tenen simptomatologia associada que faci sospitar d’aquest tumor.
Destaca que entre els factors que no podem modificar es troben els antecedents familiars de càncer colorectal, amb pòlips intestinals o amb malaltia inflamatòria intestinal són els més importants, i les persones amb aquests antecedents tenen un risc alt, en comparació amb el risc moderat que s’assigna a persones més grans de 50 anys sense aquests antecedents.
Els factors de risc que són modificables i sobre els quals s’ha de treballar amb la població són el sobrepès i obesitat, el tabaquisme, el consum excessiu d’alcohol, la inactivitat física i certs tipus d’aliments com ara carn processada.
Per al doctor Ramirez, els símptomes clau que hem de tenir molt presents a l’hora de sospitar que puguem estar davant el diagnòstic de CCR són essencialment quatre. Els més vistosos són la presència de sang vermella visible ja sigui pura (rectorràgia) o bé mesclada amb els excrements (hematoquècia) en les deposicions i els canvis del ritme i forma de les deposicions. És a dir, si canvia la nostra forma d’anar al lavabo (de sobte comencem a anar restrets o bé observem que hi anem moltes vegades al dia) i a més els excrements són més afilats o tenim sensació d’evacuació incompleta a l’anar al bany, n’hem d’informar el nostre metge de família. Els altres dos símptomes són menys específics i més suggestius ja de CCR més avançat, i són el dolor abdominal còlic intens (que reflecteix la lluita del nostre intestí per vèncer l’obstrucció que un CCR pot estar causant) i la síndrome tòxica (debilitat, pèrdua de pes i de força no explicades per un altre motiu). Quan aquests símptomes es barregen és obligat el contacte amb el metge per promoure la realització d’una colonoscòpia com més aviat millor.
Assenyala que l’avenç més important en el diagnòstic del CCR en els últims anys és sens dubte la realització de programes de “screening” o diagnòstic precoç en la població mitjançant test de sang oculta en excrements per a una detecció el més primerenca possible en persones de més de 50 anys i la realització de colonoscòpies periòdiques en persones amb factors de risc coneguts com són aquells amb EII o antecedents familiars de CCR.
Una vegada que es realitza el diagnòstic, l’abordatge quirúrgic mínimament invasiu (és a dir, la laparoscòpia que permet operar per petites incisions amb molt poca agressió associada) ha sigut el gran canvi del paradigma en els últims 20 anys i s’ha convertit en l’estàndard es tractament en gran quantitat de CCR no avançats. Per als pacients amb casos avançats, la revolució ha vingut de la mà del desenvolupament de nous fàrmacs quimioteràpics cada vegada menys tòxics i més dirigits al CCR en funció de les seves característiques microscòpiques (sobretot basat en les mutacions de determinats gens), cosa que es denomina “quimioteràpia a la carta”. La seva combinació amb la cirurgia abans, durant o després, ha permès augmentar la supervivència del CCR de forma constant i sobretot curar de manera definitiva molts pacients, fins i tot un bon percentatge dels que debuten o desenvolupen malaltia metastàsica a distància.
En aquesta conjuntura, les expectatives són prometedores segons assenyala el doctor Rosón, gràcies a la implementació de campanyes de detecció precoç i de cribratge de tota la població més gran de 50 anys, perquè ja hem esmentat que la detecció precoç és crucial en aquest tumor. El càncer de còlon és un càncer bastant agraït al tractament, sempre que es detecti a temps.
Cada vegada tenim un millor coneixement de la malaltia i han progressat molt les línies de tractament tant oncològiques com quirúrgiques. Des del punt de vista de l’endoscòpia som capaços de tractar cada vegada millor lesions precoces d’una forma no agressiva. Lesions que prèviament requerien un tractament quirúrgic per la seva mida o localització i que avui dia hem avançat molt mitjançant l’aplicació de tècniques de mucosecretomia i dissecció endoscòpica submucosa.
