Dilluns, 26 de març del 2012 Joaquim Costa Llobet - Director de l'Institut Rocagrossa (Lloret de Mar)

El debat públic sobre l'àmbit educatiu als mitjans de comunicació deriva cap a si els directors dels centres públics han d'escollir el professorat o no i si això els pot convertir en uns cacics o no. Manllevo una frase d'una cançó de Lluís Llach: "No és això, companys, no és això". Seria lògic pensar que si hi ha persones que de manera seriosa es plantegen la direcció professional és perquè tenen ganes de fer-ho bé i alberguen una autèntica voluntat de servei. I observo amb preocupació que això, en comptes de ser una primera impressió generalitzada, queda molt en segon terme davant una por que es dispara automàticament: "¿Què deuen voler aquests? Manar arbitràriament, col·locar parents i amics i abusar tant com puguin". Aquesta sospita aplicada sistemàticament a tota aquella persona que vol assumir responsabilitat és un problema cultural molt hispànic, profundament arrelat, que sempre ens ha allunyat de la modernitat europea. No és només un problema del model de direcció dels centres educatius. Els països que han aconseguit estructures de govern mínimament eficaces saben que es poden donar competències i responsabilitat sempre que hi hagi control i rendició de comptes. I funciona. Al nostre país el problema és que el control ha estat molt ineficient i la rendició de comptes una idea gairebé extraterrestre. Ara que està tan de moda parlar de la constitució del 1812, no hem d'oblidar que la implantació de la modernitat va fracassar a Espanya, i així ens ha anat.

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos aquí

Compartir: