Diumenge, 8 de gener del 2012 Ramon Mas Sanglas (Santa Eugènia de Berga)

Passat un mes i mig de les eleccions, per fi hem conegut el programa electoral de Rajoy. El líder del PP va guanyar pel cansament generalitzat d'un Govern sense full de ruta propi i sotmès a les directrius restrictives europees. Conegut el principi del pla que ens espera, ¿en què hem prosperat perquè valgués la pena el "suma't al canvi"? De moment, la resposta lacònica és "en res". Cada dia ens despertarem amb noves incògnites fins que arribi el principi de la fi. S'enduriran les formes pròpies d'un partit de dretes. Ha estat penós el procediment: desgastar el Govern fins a aconseguir el poder. La política és depredadora per naturalesa. ¿No és hora de canviar el model de governança dels pobles amb la selecció dels millors candidats i experts al marge dels partidismes ideològics? Abans d'acabar-se el 2011 va arribar la primera estocada, el primer decret llei que farà història pel seu impacte negatiu en la butxaca dels espanyols. Rajoy va fer el que no havia explicat per guanyar, cosa que constitueix un frau democràtic, mala fe i picaresca política. Pretendre sortir d'una crisi sistèmica sense agafar les estisores seria una ingenuïtat. El problema greu és com i a qui s'apliquen les retallades d'una banda i l'incompliment d'una promesa reiterada de no apujar impostos de l'altra. L'excusa d'haver trobat una desviació pel dèficit autonòmic (fins al 8%) no justifica unes mesures impositives dràstiques a costa dels treballadors. Que cada autonomia --totes del PP menys dues-- carregui amb el que li pertoca. La sortida correcta hauria estat un gravamen exclusiu de les rendes altes i el control del frau fiscal de les grans fortunes. Cada dia tenim coneixement de nòmines escandaloses de directius i banquers i les primes de jubilació que s'adjudiquen; pertanyen a entitats que han rebut fons públics. El silenci judicial sobre aquestes conductes delictives indueix a sospites de corrupció, a més de falta d'exemplaritat en plena crisi. El camí governamental emprès per remuntar la recessió té aires alarmistes, no d'esperança. No hem vist cap mesura per posar en marxa l'economia productiva i per reduir l'atur, tema preferent de la campanya del PP. Només assistim a una exhibició de la contenció mitjançant la recaptació. I no s'ha establert cap pont social per solucionar conflictes entre administracions. Mentrestant, l'economia de Catalunya no té recursos propis per la falta de transferència del deute nacional i la sordesa negociadora amb el Govern central. Malgrat la llei de consultes autonòmiques no vinculants, una majoria aclaparadora a favor del pacte fiscal no ens traurà de l'asfíxia fiscal si Madrid no canvia d'actitud. Amb la doble clatellada, d'aquí i d'allà, l'esperança del 'motor català' s'ha esvaït per anys. El cop de timó necessari del Govern només té un qualificatiu i una via de sortida: coratge per reformar el frau del país centrat en les economies submergides enormes, en les nòmines públiques escandaloses i sobrants i de l'evasió de fortunes que s'escapen del control d'hisenda. Reduir subvencions socials, abaixar o congelar el poder adquisitiu salarial i augmentar les hores de feina no afavoreix el consum ni millora l'atur. L'efecte més pervers és el distanciament entre rics i pobres i la conflictivitat social al carrer. Així no veurem mai la llum del final del túnel, ni cap brot verd

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos aquí

Compartir: