Dilluns, 31 d'agost del 2015 Marta Brau (Sant Quirze del Vallès)

Em desperto al matí i comença un nou dia. Primer de tot, deixar entrar el meu pelut a casa i, després d’unes quantes llepades, comença la rutina de la neteja. Després d’esmorzar, són les vuit i tots dos estem a punt per sortir al carrer a passejar. Anem al parc de sempre. Allà hi ha una gran esplanada de gespa amb prou espai per poder llançar la pilota com més lluny millor, sense perill que ens atropelli cap dels cotxes que passen per la carretera, que és a molts pocs metres i a aquesta hora està molt transitada. De sobte, sento una xiulada, aquella típica que s’acostuma a fer quan es diu una floreta a algú. Una xiulada que em resulta del tot repugnant, ja que no conec el vehicle i em recorda aquell tracte vexatori que molts homes fan servir per dirigir-se a les dones, només perquè es creuen superiors perquè pertanyen al sexe masculí.
Una xiulada que lluny de ser un afalac expressa cosificació, una dona vista només des de la seva aparença física, una xiulada que oculta la part més intel·lectual i emocional de la dona, una xiulada que manifesta la intimidació per la qual moltes dones passem en situacions tan quotidianes com aquesta. Una xiulada que expressa falta d’educació en igualtat, una xiulada que mostra falta de tacte per dirigir-se a les dones, una xiulada que reflecteix les dificultats a què s’enfronten les dones pel simple fet de ser-ho. Una xiulada que és, clarament, aquell petit totxo del gran mur de la violència masclista. I que ningú pregunti com anava vestida: pantalons llargs i samarreta de màniga curta.

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos aquí

Compartir: