Dijous, 22 de novembre del 2012 Merche S. (Barcelona)

Divendres passat vaig anar a urgències d'un hospital de Barcelona. Vaig explicar els símptomes que tenia: febrícula, dificultat al respirar, cansament. Em van preguntar si prenia alguna medicació. Vaig respondre que sí: fluoxetina i risperdal. No em van preguntar quin trastorn pateixo, ho van pressuposar. Al referir que tenia dolor a la zona dels ganglis axil·lars i el tòrax la infermera es va mofar i em va dir somrient que els ganglis no fan mal. Després van seguir el protocol correctament: placa de tòrax, analítica. Resultat: infecció respiratòria. Tractament: antibiòtic 7 dies. Tot correcte. La meva sorpresa va arribar al llegir l'informe mèdic d'urgències i veure que em descrivien com a pacient amb síndrome depressiva i que davant l'exploració física m'havia mostrat col·laboradora. Jo no sóc una malaltia mental, aquesta etiqueta que et posen al fer un diagnòstic. Sóc una persona que va patir un brot psicòtic fa 13 anys i que després de recuperar-me, gràcies als doctors que vaig trobar al CSMA de Collblanc-l'Hospitalet i molt esforç, em vaig poder llicenciar-me en Veterinària. Després vaig poder treballar, trobar parella, independitzar-me, portar una vida normal. Fa 4 anys vaig patir un altre brot i gràcies al treball dels professionals del Servei Prelaboral de les Corts estic treballant de nou i portant una vida normal. Així que el meu consell per a la comunitat mèdica i civil és que mirin la persona i no la malaltia, com també ha fet el meu metge de família del CAP Vallcarca-Sant Gervasi. Gràcies a tots ells.

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos a cartalector@elperiodico.com o al nostre compte de Twitter @EPentretots

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos aquí

Compartir: