Dissabte, 26 d'octubre del 2013 Laura Fernández (Sant Boi de Llobregat)

Fa gairebé quatre anys que vaig finalitzar els meus estudis universitaris d'infermeria a la UB. Des d'aleshores he anat treballant aquí i allà com a suplent, corretorns, substituta de vacances, dies solts… però res d'estable. Aquest últim any ha estat el pitjor. Pràcticament tot l'any aturada i sense feina. Som molts els professionals sanitaris que ens veiem en la necessitat de buscar sortides per altres vies i decidir deixar de banda aquesta bonica professió. Ser infermera és més que una feina. És ajudar els altres a millorar la seva qualitat de vida; és escoltar, és sentir. Per a una verdadera  infermera, la infermeria és la seva vida, perquè treballem per vocació. És molt trist haver-te esforçat a treure profit de les classes, haver-te gastat els estalvis i enfrontar-te ara a la decisió d'abandonar per sempre la professió que realment t'agrada. Prou de retallades. Jo, que ho he viscut des de dins, recomano no posar-se malalt ni haver d'acudir a un hospital: fa por la quantitat de coses que es passen per alt per falta de mitjans i personal.  No és normal que un sol professional sanitari hagi d'atendre en planta d'hospitalització 16 o18 pacients (amb sort) quan abans eren entre vuit i deu. És vergonyós conèixer els pacients pel número d'habitació en lloc de pel seu nom. Tenim un munt d'hospitals i centres amb més de la meitat d'unitats i serveis tancats per les retallades. ¿Quan tornarem a veure'ls al 100% i no al 40% actual? ¿Quan tindrem el mateix sistema sanitari, pioner a Europa, que teníem fa cinc o sis anys? Fa pena pensar en el món en què hem viscut…

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos aquí

Compartir: