Diumenge, 29 de desembre del 2013 Paco Palmer Margalef (Amposta)

En aquests dies de revolta social, de reformes i retallades, d'injustícies legals i drets robats i pagats telemàticament, en aquests dies que els catalans ens replantegem tot el que té a veure amb el que és legítim, de dret, el que ens mereixem o ens afecta, el nostre lloc dins o fora de l'Estat, la nostra manera d'entendre la vida, la nostra identitat o el nostre dret a decidir, jo voldria intentar aclarir un problema que ens afecta a tots els catalans i que ara com ara està lluny de trobar solució.

El problema té a veure amb les ramaderies de toro brau a les Terres de l’Ebre. Aquí, al nostre país, el bou i les festes amb toros van lligats a l'imaginari col·lectiu, a les arrels de tots, tota la gent del Delta ha jugat a toros de petits. És a dir, són un símbol. Un símbol com també ho és l'aigua de l'Ebre, com també ho són els camps d'arròs de la ribera, grocs, verds o lluents d'aigua, o com els Ports de Beseit, amb el Pi Gros o el Pare Faig.

Però resulta evident que no es tracta només dels dies de festes. Aquí la cosa va del següent, de valors, els que es passen d'avis a néts anant a fer vares de lledoner entre el 15 de desembre i el 15 de gener a la serra, com les dels bons pastors, o preparant el carro per a festes donant-li la capa de pintura i substituint el coixí malmès de l'any passat; valors com els que es passen de pares a fills anant a córrer per primera vegada un brau capllaçat a Alcanar al maig i no parar fins al desembre a Camarles.

¿Hi ha algú a totes les Terres de l’Ebre que no percebi que, quan parlem de toros, parlem de sentiment, de símbol del territori, d'arrels, d'una part important del que som la gent aquí ? ¿Quants de nosaltres no trobem a faltar a TV-3, la ‘nostra’, la festa dels toros? El que estem patint els catalans aficionats al món del toro és un atac sistemàtic a la nostra afició, amb la prohibició de fer festes amb bous en llocs on no sigui tradició i mirant amb lupa els llocs on sí que es fan bous per veure per on se'ns pot atacar. ¿És que no tenim un reglament de bones pràctiques que es compleix al peu de la lletra any rere any?

La nostra afició és com una taula, una taula d'on van tallar la primera pota, la Monumental. Per a la segona pota, els aficionats també van prendre la serra i ens van tractar de delinqüents, de maltractadors. Però  per sort l'afició de la gent entén que si parlen així és perquè ho desconeixen i només veuen alguns aspectes negatius de la festa, aspectes no més lletjos que dos aficionats del futbol dient-li de tot a l'àrbitre. La tercera pota i la més forta de totes són els pobles amb tradició taurina, blindada per un reglament. Ara bé, han trobat la quarta pota i l'estan tallant. La quarta pota són les ramaderies de braus catalanes.

Les ramaderies de vaques a Catalunya, igual que a tot Europa, tenim una legislació reglada que, entre altres coses, ens obliga a sanejar animals (mirar que no tinguin cap malaltia no permesa a la Unió Europea) dues vegades a l'any i que ens obliga a tenir els animals identificats, cada comunitat autònoma té el control mitjançant l'administració (DARP).

L'altra part de la legislació, l'especifica de les ramaderies de braus, regulades pel llibre genealògic de la raça bovina de lídia, la té el Ministeri d'Agricultura, i el que diu la llei, entre altres coses, és que estem obligats a marcar a foc els animals per identificar-los i que tenim dret de provar-ho amb un professional taurí amb carnet que ho acrediti per saber si compleixen uns barems de bravura, noblesa, etcètera, per no haver d'alimentar 300 animals si només serveixen 50. Totes aquestes activitats, reglades dins d'un marc legal, solen tenir públic, ja que la gent és curiosa i, a nosaltres no ens ha importat mai, és més, en alguns casos s'ajunten més de 200 persones aficionades i d'algunes comissions taurines dels diferents pobles i es tanquen alguns contractes per a l'any següent. Així s'ha fet des de sempre.

La qüestió és que un jutge ha prohibit, com a mesura cautelar i al·legant que hi ha públic, fer aquestes activitats dins de les finques a dues ramaderies catalanes, centenàries. Els ramaders de brau ens vam asseure amb els diputats de les Terres de l’Ebre de tots els partits amb representació al Parlament, excepte ICV, i vam considerar coherent demanar la tramitació d'un decret llei per blindar les activitats pròpies de les finques ramaderes que, per una altra part, ja tenen un marc legal.

Fa poc ha mort Nelson Mandela, un símbol dels que cuiden les arrels i miren al futur, l'últim gran líder del nostre món. Quan mires com va saber unir un país amb tantes diferències racials entens com és de ridícula la situació que ens està tocant viure en les ramaderies del toro a Catalunya.

El turista que ve a Catalunya i vol conèixer el món del toro ja no va a la Monumental, però segueix demanant conèixer el món del toro. ¿Qui entén que un producte com el nostre, amb una forta demanda turística, no el puguem oferir a casa i que els turistes hagin d'anar a Castelló? En canvi, els nostres germans de la Catalunya Nord aposten tan fermament pel turisme del toro que han passat de 14 a 150 ramaderies en pocs anys.

La riquesa d'un país està en el respecte a les tradicions, a la llibertat i a la diversitat de les minories. En una Catalunya plural hi ha d'haver lloc per a tots. Confiem que qui ens governa posi sentit comú i ajudi els més febles, en aquest cas les ramaderies de braus catalanes, i els doni la possibilitat de seguir sent un motor econòmic de les nostres comarques tan castigades per la crisi, perquè, si no és així, potser ens hauran de preguntar si la frontera la volem al riu Sénia o la volem a l’Hospitalet d'Infant.

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos aquí

Compartir: