Dimarts, 19 de març del 2013 Ramon Mas Sanglas (Santa Eugènia de Berga)

El papa Francesc té el cor entregat als pobres, però l'estructura del Vaticà està molt allunyada de la realitat humil. Ell podrà viure en la intimitat el desig d'atendre la pobresa pròxima i llunyana, l'esperit evangèlic dels necessitats, però no s'hi podrà acostar físicament. La jerarquia secular mana, encara que ell sigui el cap de la cúpula eclesiàstica. Voler i no poder. El Pontífex no podrà desprendre's d'una riquesa mediàtica i material inherent al papat --no a la persona-- des de fa segles. El valor incalculable acumulat al Vaticà és patrimoni històric de la humanitat i aliè a la voluntat individual del Papa. Podrà modificar uns pressupostos anuals sense vendre res de l'immens capital que l'envolta. Podrà imposar ritus i formes externes de senzillesa als seus súbdits més immediats... La gran paradoxa: defensar la pobresa però no poder exercir-la, i encara menys imposar-la. Sorprèn la seva actitud tan altruista en temps de consumisme i de lluites de poder (també religiós). Aquest canvi de mentalitat ¿augura una regeneració eclesial, tan necessària, per tornar als primers segles del cristianisme?. Si l'esperit de renovació va acompanyat d'una reforma estructural de l'Església amb l'entrada de la dona, i el celibat obligatori dels sacerdots deixa de ser condició del seu ministeri, podrem parlar d'un pontificat revolucionari. El temps i els fets enm donaran fe, tot i que ningú és perfecte, i el Papa compta amb un passat qüestionat i les limitacions que li imposa el present.

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos aquí

Compartir: