Dimarts, 2 de setembre del 2014 Josep M. Carbó (Barcelona)

A l’hora de jutjar la confessió de Jordi Pujol, alguns demanen que el seu frau no enteli la seva obra de govern. Però també hauríem de matisar molts capítols d’aquesta obra. Per començar, cal recordar que un dels més importants, la política lingüística, ha estat obra del consens parlamentari i no es poden atribuir tots els mèrits a un sol partit. Posats a matisar, recordem que en les primeres eleccions al Parlament CiU proposava un model escolar amb dues línies separades, per al català i el castellà. El mèrit de Pujol va ser assumir els arguments del PSUC i del PSC a favor del model únic que ara tothom defensa. I aquest consens també hi va ser en la creació del model policial dels Mossos d’Esquadra.

En canvi, Pujol va tenir l’oportunitat de crear una nova Administració pública moderna, però va copiar el model de Madrid. Hi va posar al capdavant Lluís Prenafeta, un nouvingut al seu propi partit, però home de confiança, que en aquells primers anys va col·locar massivament gent de Convergència i Unió a la Generalitat. Pujol va assistir impassible a la desindustrialització de Catalunya i va optar per un model econòmic fàcil: el turisme d’esquí de la Cerdanya i el parc d’atraccions de Port Aventura. En aquesta última empresa va col·laborar amb Javier de la Rosa, a qui va proclamar públicament empresari exemplar. I podríem parlar també de portes giratòries entre la Conselleria d’Economia i empreses propietàries d’autopistes, d’opacs consorcis sanitaris i de molts temes en els quals l’obra de govern ha servit els interessos d’uns quants protegits per una propaganda molt hàbil a desviar la mirada dels ciutadans. Que no ens tornin a enredar.

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos aquí

Compartir: