Dilluns, 10 de març del 2014 Àngels Escorsell (Montcada i Reixac)

La meva filla de 12 anys li va donar una puntada de peu al teu fill petit. Em vaig disculpar i et vaig dir que és autista i se m'havia escapat de la mà. Al principi no vas dir res, però després et vas enfadar i em vas dir que la vigilés més. Si saps com fer-ho sense més medicació (en pren molta i ja té efectes secundaris) i sense portar-la lligada, t'ho agrairé. Al veure que t'enfadaves cada vegada més et vaig dir que no n'hi havia per tant, que al teu fill l'hi passaria en cinc minuts i la meva filla serà discapacitada tota la vida. T'ho vaig dir per experiència; els meus altres dos fills i jo mateixa som els principals patidors de la seva agressivitat quan es frustra per no saber expressar el que vol. No ho vas veure, però vaig passar els 40 minuts fins a casa plorant, sobretot al constatar que encara falta molt perquè la meva filla pugui viure en societat, però també per la teva bronca, encara que en part l'entenia. Dies després ens vam trobar una altra vegada i em vas preguntar si me'n recordava de tu. És clar. Em vas dir si el que volia era que el teu fill acabés com la nena, i això és molt cruel. Els pares de nens discapacitats no ho desitgem ni als nostres pitjors enemics, i encara menys a un altre nen. Em vas dir que no tenies la culpa del que li passa a la nena. T'asseguro que ni ella ni jo tampoc. En això no estàs sol, la majoria de la gent creu que si no l'afecta no és problema seu. Finalment em vas dir que em relaxés. Una altra vegada et demano que si saps com m'ho expliquis; encara que una mica més d'empatia o comprensió ajudaria. Sé que és difícil per la ràbia que causa que li facin mal al teu nen petit, però pot ajudar molt altres que sovint ho passem molt malament.

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos aquí

Compartir: