Dimecres, 1 d'abril del 2015 Joan Vilaplana (Barcelona)

En resposta a la carta 'Els Alberts i els Albertos', de Rosa Bover, publicada el 19 de març passat: resulta curiós que la senyora Bover digui que una hipotètica Catalunya independent no anirà contra ningú parli una persona l’idioma que parli, ja que són notòries i abundants les mostres de discòrdia i cruixir de dents per part d’alguns influents independentistes quan es planteja que el castellà també hauria de ser idioma oficial juntament amb el català en una hipotètica Catalunya independent. L’excusa general per no fer-ho és que s’ha de protegir la llengua que parteix amb menys avantatge. A propòsit d’això, resulta contradictori que la senyora Bover digui que la immersió ha sigut un èxit i després suggereixi que el català ha de gaudir de més protecció. Si la immersió ha sigut un èxit, ¿com és possible que després de 30 anys el català és una llengua que encara està en perill? ¿Es tracta potser de la recerca dissimulada de l’hegemonia lingüística? Admetent la semblança que es fa amb una persona al dir que una llengua ha de ser «protegida» o «recuperar la qualitat de vida que es mereix», m’agradaria apuntar els que, per a mi, són els responsables de l’estat en què es troba, segons ells mateixos, el català: en primer lloc, la Generalitat, que durant anys ha estat subvencionant mala producció literària en aquest idioma amb l’excusa que s’havia d’escriure en català, fos el que fos. En segon lloc, el nacionalisme, que des de sempre s’ha esforçat per barrejar llengua i ideologia, i així ha allunyat irremeiablement del català els catalans que no som nacionalistes.

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos aquí

Compartir: