Dissabte, 10 d'agost del 2013 G. J. (Barcelona)

A mi la fibromiàlgia m'ha costat la meva professió, la meva feina i fins i tot la meva vida familiar. La gent creu que de mi depèn estar bé o malament, com si els que patim aquesta malaltia volguéssim aixecar-nos recargolades i plorant o no poder sortir de compres, ni d'excursió ni de viatge perquè el cos no aguanta. Com si volguéssim que uns metres de passeig signifiquessin no poder sortir en dos o tres dies per així recuperar-nos. Així, dia rere dia, fins que aconseguim adormir-nos després de veure la incomprensió que hi ha fins i tot a casa. La gent compta amb tu per menjar una o dues vegades, però després deixen de fer-ho, és clar, tu no ajudes. El mateix acte de menjar ja suposa un suplici, que et porta que no puguis ni tan sols ensumar el menjar (i la nostra dieta es basa només en una mica de llet, fruita, iogurt i coses que no calgui cuinar). La de vegades que he estat cuinera, netejadora, mare, esposa... i ara ja no sóc res, només algú que està per allà i a qui se sent plorar sense dir res perquè al capdavall sempre està igual. ¿I quin és el tractament? Doncs que no et moguis gaire i afegeixis algun relaxant muscular a la teva vida. Així cada dia, mes a mes, fins que al final decideixes anar-te'n. Hi ha qui ho fa de forma definitiva; altres no som tan valentes i seguim plorant a l'espera que algú sigui capaç de reconèixer la nostra incapacitat per treballar, portar la casa, sortir amb els amics i riure amb la família. Estaria bé comptar amb una mica d'ajuda per part de les institucions públiques. S'hauria de posar en marxa un pla multidisciplinari per atendre'ns i gaudir d'una pensió que permetés determinats tractaments pal·liatius que ens hauria de procurar la sanitat pública.

Si voleu debatre sobre aquest tema, escriviu-nos aquí

Compartir: