Els arxius secrets del NO-DO

A l Centre de conservació i de restauració de la Filmoteca Espanyola, situat a Pozuelo de Alarcón (Madrid), hi ha més de sis mil llaunes que contenen rodatges del NO-DO i que al seu dia mai es van emetre.

¿Per què? Segur que va ser per decisió de no poques persones que van tenir un poder repartit en dos criteris: un de periodístic (que era totalment inexistent) i un altre d’ideològic, la finalitat del qual va consistir a no emetre cap imatge que pogués erosionar o perjudicar la imatge del règim franquista. I punt. Ja sabeu allò que el que no s’emet no existeix. Llavors era el cine, avui és en la resta de maneres de comunicar.

L’objectiu final no solament va ser no emetre, sinó que de vegades es tractava d’eliminar i destruir qualsevol indici de cinta filmada, amb so o sense. De tot plegat no en sabrem mai ni el contingut ni la quantitat.

Aquesta segona temporada de Los archivos secretos del NO-DO, que continua sent una excel·lent proposta de Minoria Absoluta i Televisió Espanyola, juntament amb la col·laboració, és clar, de la Filmoteca espanyola, va molt més enllà de l’arxiconegut gol de Zarra a Anglaterra a Maracaná en el Mundial de 1950, o de la salutació entre Franco i Hitler a l’estació de tren a Hendaia el 1940, foto que, ja que hi som, va ser trucada d’un altre acte anterior i col·locada sobre una altra de la localitat basca francesa amb l’objectiu de realçar més la imatge de tots dos.

Resulta molt atractiva aquesta sensació que es transmet a Los archivos secretos del NO-DO perquè els espectadors veuen una cosa que segur que no han vist mai ni en cines ni a la televisió, i que inclouen aquestes sis mil llaunes.

Notícies relacionades

El concert de l’any

L’adeu d’Oques Grasses

En el primer capítol d’aquesta segona temporada, emès aquest al vespre amb una audiència més que respectable per ser un documental (10,4%), vam veure el torero El Cordobés pilotant un avió, o unes noies que practicaven presumptes fenòmens paranormals en un poble de Santander. ¿Per què no es van emetre en el seu moment? Doncs jo no ho sé. Algú ho va decidir d’aquesta manera.

Durant tota la seva emissió es visualitza un formidable, plausible i minuciós treball de muntatge, saltat amb interessants testimonis actuals en què s’interpreten avui coses llunyanes d’un temps passat que no tornarà, espero, en un programa de televisió tan necessari que redescobreix les merdes i les misèries del règim del dictador Franco.