Clooney i la kakistocràcia

Un espera de la gent extraordinàriament guapa la cortesia de ser una mica banal. George Clooney tampoc compleix aquesta part del contracte. A Venècia, on ha tornat a exercir aquests dies de George Clooney –que ja és gairebé una categoria professional: vestit impecable, somriure impecable i aquesta manera d’envellir–, ha decidit afegir al seu inventari tenir coses interessants per dir.

Enmig del glamur de la Mostra, Clooney ha recuperat una paraula que té ben poca cosa de glamurosa: kakistocràcia. Kakistocracy, en anglès. Se l’ha de veure pronunciar-la enmig d’aquell somriure seu: "Hi ha una paraula fantàstica", va dir, abans d’explicar que serveix per designar un país governat per les persones menys qualificades. Parlava, és clar, dels Estats Units de Donald Trump.

La paraula sembla feta a mida del nostre temps. Una d’aquelles creacions nascudes de la perplexitat contemporània davant la política, les xarxes socials i l’estranya selecció natural que de vegades sembla operar per arribar al poder. Però resulta que el concepte té gairebé quatre-cents anys.

Ve del grec kákistos, ‘el pitjor’, superlatiu de kakós, ‘dolent’, i krátos, ‘poder’ o ‘govern’. És a dir, literalment, el govern dels pitjors. I és difícil no pensar immediatament en el seu revers etimològic: l’aristocràcia. Áristos significa ‘els millors’. L’una s’imagina el poder en mans dels millors; l’altra constata que pot haver passat exactament el contrari.

El terme apareix documentat el 1644, en plena Guerra Civil anglesa. El va utilitzar el clergue Paul Gosnold en un sermó a Oxford per denunciar els que, segons ell, portaven el país al desastre en benefici propi. És una dada extraordinàriament consoladora o extraordinàriament depriment, segons com es miri: fa quasi quatre segles que hi ha algú convençut que no ens havia governat mai gent tan dolenta.

Notícies relacionades

El no-adeu de Paco González

Verdi ‘feat’ politò

Qualitats que no són virtuts

Això no relativitza el diagnòstic de Clooney sobre els nostres dies. Demostra que els mecanismes que haurien de seleccionar els millors de vegades premien unes qualitats que difícilment consideraríem virtuts. Canvien els noms i canvien els temps, però persisteix la mateixa sospita: ¿com pot ser que aquests hagin arribat fins aquí? Clooney, per si en quedava cap dubte, és un áristos.