El paisatge

Tanca els ulls un moment i imagina el teu paisatge preferit. Potser és un paisatge d’infància, un lloc on pot ser que només hagis estat una vegada però les sensacions que hi associes siguin les més importants de la teva vida. Potser és el teu paisatge quotidià i no cal ni que cloguis els ulls.

Us confessaré com és el meu. Hi ha pins a banda i banda, i també a la part baixa del pla surten les copes d’uns pins que creixen. Ho sé perquè a les puntes de les branques les agulles són més tendres; d’un verd jove, d’illa, d’infància. No es belluguen, no fa vent. Al fons, emmarcats per la pineda, hi ha la mar i el cel. A mi m’agrada quan el blau es va enfosquint cap al final, per tallar l’horitzó amb un blau de cel que es baralla amb el gris. Observo la mar des de dins de la pineda, fa olor de resina i se sent piular algun ocell. És un lloc concret que, si mai desapareixia, s’emportaria una part de la meva memòria.

Un paisatge és una cosa estranya. Si el tenim a l’abast, sovint acaba desapareixent. Ens hi acostumem i només l’invoquem quan necessitem asseure’ns a pensar, a contemplar o a plorar. Mentre tot canvia –les persones, nosaltres mateixos, les feines, els fills–, ell hi continua sent. O això ens pensem. Potser aquella pineda també va néixer després d’un incendi que, fa molts anys, va esborrar el paisatge d’una altra persona.

Els japonesos, que sembla que tenen un mot per a cada concepte, anomenen furusato el paisatge d’on procedeixes, tot i que ja no hi visquis. El lloc que t’ha anat fent mentre creixies. Potser per això quan crema un bosc ens sentim tan tristos. Crema la terra, diem. Però també desapareix allà on els records trobaven el seu lloc.

Notícies relacionades

TV3 estrena ‘Licorice pizza’

A3 hi torna amb Santiago Segura

Tornar a créixer

Els boscos tornaran a créixer. Sempre ho fan. Però el temps dels boscos no és el nostre. La pineda que algun dia recuperarà aquell horitzó no serà la que avui recorda qui l’ha vista cremar. Hi haurà una altra olor de resina, una altra ombra, altres ocells. Els paisatges també tenen biografia. I de vegades oblidem que la nostra s’escriu sobre els paisatges. Fins que un dia el foc ens obliga a recordar-ho.