Només voler tornar

Si sou lectors, segur que recordeu aquell llibre que un dia vau deixar i que no us han tornat mai. Potser no era un llibre, sinó un disc, un joc de la Play o un vestit. El que sigui. Els humans estem fets també d’aquestes petites pèrdues, i jo no oblido el dia en què vaig perdre l’exemplar de L’Odissea que havia llegit amb fervor als meus àvids 17 anys.

No ho oblido, i forma part d’una de les anècdotes amb l’amiga que em va convèncer que l’hi deixés, fins i tot sabent que: 1. no el llegiria, 2. el perdria. Van passar totes dues coses i, 20 anys després, encara recordo el llibre de llibres que vaig comprar després per portar un registre dels llibres que deixava a les amigues. Cadascú té les seves coses.

Ara L’Odissea torna en català, amb una nova traducció de Pau Sabaté que paga molt la pena, i tornarà en forma de gran pel·lícula de Hollywood. Ulisses sempre torna, des de fa gairebé tres mil anys, perquè no hem canviat tant. Hem inventat els avions, el GPS, els mòbils i la possibilitat de dir "arribo d’aquí a cinc minuts" quan encara som ben lluny, però continuem perduts de maneres molt antigues.

A L’Odissea hi és tot. Hi ha el desig de tornar i la por de no saber on. Hi ha l’amor, l’espera, la temptació, la violència, l’orgull, la nostàlgia, la intel·ligència, la revenja i el cansament. I una casa que, de tant imaginar-la, potser ja no existeix com abans.

Notícies relacionades

TV3 estrena ‘Licorice pizza’

A3 hi torna amb Santiago Segura

Ulisses vol tornar a Ítaca, però la gran trampa de la tornada és que no torna ningú igual. Tots hem volgut tornar alguna vegada a un lloc, a una idea, que ja no existeix: una casa, una persona, una ciutat, la versió de nosaltres mateixos que deixem enrere sense adonar-nos-en.

Els clàssics sobreviuen perquè ens recorden que molts d’altres, abans que nosaltres, van viure, van estimar i van morir d’una manera que encara reconeixem. I és meravellós sentir-se tan vivament unida a aquells éssers de fa tres mil anys que no sabien el que vindria, com d’aquí a molts anys ens llegirà a nosaltres qui sap quina mena d’Ulisses, que espero que no hagi perdut la capacitat de commoure’s amb les nostres lluites quotidianes per retenir i conservar tot allò que tant estimem, el lloc i l’amor als quals volem tornar.