Els adeus i els marrons

Imaginin que EL PERIÓDICO i Prensa Ibérica decideixen demà dimarts prescindir dels meus serveis. A mi no em faria gens de gràcia llegir comentaris o mirar vídeos realitzats sense cap fonament sobre el tema.

I, ves per on, no opinaré sobre el seu adeu. Seria molt fàcil fer-ho: desgranar el discurs dels últims minuts del programa i establir conclusions. I no ho faré perquè em falta molta informació. No conec els detalls, ignoro el dia a dia i, a més, perquè qualsevol empresa de comunicació pot fer el que li doni la gana. Penso que per a una emissora de ràdio és molt complicat poder suplir la figura d’un programa que fa anys que lidera audiències, com era el cas del d’Àngels Barceló.

Paco González se’n va anar (malament) de la SER i el Carrusel de l’any posterior va ser fosc, amb Javier Hoyos al capdavant. Les comparacions eren evidents i va durar un any. Quan José María García se’n va anar (o van fer que se n’anés) d’Antena3, va ser Javier Ares qui va recollir el testimoni, un enorme professional amb un coneixement supí sobre la cultura i l’esport. Gemma Nierga va estar cinc anys davant l’HxH i la va substituir Toni Garrido. Res a veure. Jordi Basté va liderar les nits de Catalunya Ràdio des del No ho diguis ningú i va ser molt complicat buscar-li un recanvi després del seu adeu de l’emissora pública.

Notícies relacionades

‘Muertos S.L.’ s’acomiada

‘Ordena tu vida’ amb Hernand

En conclusió, el primer substitut d’un programa líder sol tenir un marró: fer un bon programa i oblidar l’anterior. I no és fàcil.

En termes futbolístics sempre s’ha dit que històricament la direcció del Barça no ha sabut acomiadar bé els seus cracs: Schuster, Maradona, Messi, etcètera. I sovint algunes empreses tampoc no han sabut tancar bé les portes als treballadors estrella. Ignoro si el d’Àngels Barceló ha sigut el cas. Tot i que no el conec personalment, desitjo molta sort a Aimar Bretos. Perquè la vida i la ràdio, per sort per a tothom, continuen.