L'editorial de Cristina Villanueva: Quan la corda es trenca

Una corda, estripada i curta, ens remou el cor i les entranyes. Estem acostumats als teatres de Rufián al Congrés. Aquest cop, es pot dir que és teatre? Perquè la corda explica una veritat incòmoda: quan el sistema falla, la gent es queda sola, davant de la por, davant de la mort. La raó és que a la comissió de la DANA es va parlar de protocols, d'alertes, de competències o, més ben dit, d'incompetències. De servidors públics incompetents que deixen els ciutadans sols, aferrats a una corda que es trenca. I als ciutadans ens importa tenir temps per plorar els nostres morts. Acompanyar en la malaltia els qui estimem. Tenir un salari digne per arribar al Nadal sense angoixa. I sentir que, quan tot trontolla, no acabarem aferrats a una corda tots sols.

Notícies relacionades

‘Roscón’ i Samantha

Torna ‘La casa de la pradera’

Governar és més que gestionar emergències polítiques, és garantir allò que la gent necessita.

Benvinguts a 'El segon cafè'.