La tradició singular del pilar caminant a Tarragona, protagonista de les festes de Santa Tecla

Amb gairebé dos segles d'història, aquesta singular tradició continua encenent la passió de castellers, tarragonins i visitants. Quan Santa Tecla arriba a les acaballes, el pilar caminant es converteix en molt més que una exhibició castellera: és un ritual compartit, una cursa contra el temps, els nervis i el cansament. Força, resistència i compenetració són la recepta per portar el pilar a bon port, en un esclat d’emoció difícil d’oblidar, tant si és la primera vegada que el veus com si ja n’has viscut molts.

Un espectacle fàcil d'entendre

"El pilar caminant de la Mercè ens identifica als tarragonins perquè fa anys que és nostre. És un espectacle que atrau a molts visitants perquè emociona molt i arriba a l'esperit de la gent; els que no tenen ni idea de castells, veuen fàcilment l'èxit o el fracàs del pilar, en funció de si arriba al final o no", explica Joan Boronat, autor del llibre 'El pilar caminant. Fet diferencial tarragoní' (Silva Editorial, 2014).

Els quatre pilars caminant de cada 24 de setembre s'inicien a la plaça de les Cols, un per cada colla castellera, i ho fan per estricte ordre d'antiguitat: Xiquets de Tarragona, Colla Jove Xiquets de Tarragona, Xiquets del Serrallo i Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau. Després de les dues cites castelleres de referència dins de les festes majors, la del Primer Diumenge i la de Santa Tecla, la Mercè arriba com una oportunitat d'acabar bé les festes, amb independència dels resultats castellers. Amb dues rondes d'inici, les colles donen pas als pilars caminant.

Els pilars caminant de la Mercè no són pròpiament una cursa entre les quatre colles, perquè l’objectiu principal no és arribar abans que els altres, sinó arribar. La veritable cursa és contra elles mateixes: contra el cansament, la fatiga i els nervis que s’acumulen en el recorregut. I és que, un cop el pilar cau, ja no es pot tornar a aixecar: fer-ho aniria en contra d’una de les normes no escrites d’aquest espectacle.

185 anys d'història

Boronat explica que la primera referència que es té del pilar caminant a Tarragona data del 1841 i que per això és "probablement anterior", ja que el text trobat "no ho explica com un fet extraordinari". 185 anys després, la tradició ha evolucionat molt, així com la quantitat de colles que hi han participat. "No se'n sap l'origen exacte, però com tot en els castells, sembla que apareix com una competició per veure qui pot més: van començar sent pilars estàtics, després van caminar i, finalment, les colles rivalitzaven per qui podia pujar i baixar les escales", explica Boronat.

Amb el temps, els pilars van aconseguir arribar més lluny: primer als 'quatre cantons', l'encreuament del carrer Major amb els carrers de l'Abat i Cuirateries; i després a la baixada Misericòrdia, "que durant molts anys va ser un límit infranquejable". Amb el retorn de la dualitat de les colles tarragonines, als anys 80, alguns dels pilars van arribar a entrar a l'Ajuntament i a enfilar les escales nobles de l'edifici, fins que, per una discussió entre les colles dels Xiquets i la Jove, el consistori ho va prohibir. "Pujar el pilar a l'Ajuntament és un element tradicional i s'hauria de recuperar", defensa Boronat.

"D'anècdotes n'hi ha moltes, com les fotos de 1940 on es veu un enxaneta tan petit que anava a collibè del terç, o amb un xumet a la boca", explica. Des de fa unes dècades, els pilars que arriben a l’Ajuntament culminen el recorregut amb una salutació a la plaça de la Font des del balcó. Des d’allà, els castellers llancen una faixa i, en un dels moments més esperats, hissen l’enxaneta fins al balcó. "Aquells tres segons en què la canalla salta són els més emocionants, ho valen tot", assegura l'autor del llibre, casteller d'una colla tarragonina.

Una tradició més enllà de Tarragona

En realitat, treient la distància i el desnivell de les escales i la baixada, el pilar caminant és una estructura castellera habitual, de relativa facilitat: es tracta d'un pilar de quatre, amb un toc musical propi i una pinya reduïda per facilitar la mobilitat. En moltes diades castelleres és tradicional que les agrupacions accedeixin a la plaça amb el pilar caminant (o pilar 'caminat', com se'n diu a Barcelona) abans d'iniciar l'actuació.

Notícies relacionades

Detingut un home per agredir sexualment una dona en un autobús a Tarragona

Protecció Civil activarà simultàniament les 119 sirenes de risc químic de Catalunya el 19 d’octubre

El de la Mercè de Tarragona és probablement un dels pilars caminant més simbòlics i especials del món casteller però, com recorda Boronat, arreu de Catalunya n'hi ha altres d'igualment singulars. A Altafulla (Tarragonès), important "per tradició i antiguitat", a finals de temporada, es recorren els 100 metres entre la plaça del Pou i l'església, pujant els 41 graons del carrer del Forn. Entre d'altres pilars caminant que pugen escales en destaca el de Sant Narcís, que fan els Marrecs de Salt a l'escalinata de la Catedral de Girona, o el de la Jove de Sitges a les escales de la Punta. Ambdós casos ofereixen estampes gràfiques interessants.

O bé els casos dels Castellers de Sants, que fan el pilar caminant més llarg de tots, amb 615 metres entre la plaça de Bonet i Muixí i el parc de l'Espanya Industrial, a Barcelona; o el dels Castellers de la Vila de Gràcia, que destaca per ser un dels més ràpids del món casteller. Finalment, també cal mencionar el pilar que els Minyons de Terrassa fan per la diada del Patrimoni, quan travessen de punta a punta el pont de Sant Pere, en una imatge que combina altitud i espectacularitat.