Catalunya busca la complicitat d’agricultors i pastors per salvar les últimes aloses becudes

La idea del Govern, a l’hora d’elaborar iniciatives de recuperació de la fauna i la flora, és apostar pels plans multiespècie. No obstant, hi ha alguns casos especials, com el del llop, l’os i l’alosa becuda, que han requerit la redacció d’un document individual per la situació de l’espècie (el llop i l’os tenen un pla específic per la conflictivitat que generen; l’alondra becuda, per l’existència d’un projecte comunitari en marxa i el declivi extrem que pateix).

Espanya concentra uns 3.100 mascles, però la població catalana és la més septentrional i la més fràgil i perifèrica –el nucli més pròxim és a l’Aragó, a uns 40 quilòmetres de distància– de totes. De fet, els autors del pla, al qual ha accedit aquest diari, admeten que l’espècie està sotmesa a «processos estocàstics». Això significa que només un episodi de mala sort o atzar pot acabar amb tota la població d’aloses becudes. Per evitar que això passi, el pla de salvació mira de combinar les polítiques de conservació i la millora de l’hàbitat amb la recerca de complicitat d’agricultors, ramaders i pastors.

Blindar el pasturatge

Un dels principals objectius passa per ampliar les hectàrees disponibles per a aquest animal. El document, en aquesta línia, proposa comprar diversos terrenys adjacents a la Timoneda i també espais que queden a mig camí entre la Timoneda i Mas de Melons, una altra zona estepària protegida, fins a arribar a les 200 hectàrees, el doble de les actuals. Però per mantenir els hàbitats esteparis oberts, imprescindibles per a la cria de l’alosa becuda, la Generalitat atorga un paper destacat a la presència de ramats, que s’han de convertir en una eina de conservació.

El pla de recuperació, en realitat, estableix una relació directa entre l’alosa i la ramaderia extensiva: «El pasturatge manté baixa i oberta la vegetació i impedeix que els matolls es facin massa densos». Els excrements del bestiar, a més, si la càrrega no és excessiva, afavoreixen determinats invertebrats dels quals s’alimenta l’au. És per aquesta raó que l’abandonament dels ramats es cataloga com una amenaça de «rellevància alta».

La proposta és gestionar l’activitat de «comú acord» amb els mateixos pastors. Els plans ramaders hauran de fixar «on poden entrar els animals», quines zones han de quedar temporalment excloses, quins mesos són adequats i amb quina intensitat han de pastar. També es preveu millorar punts d’aigua, closos, corrals i altres infraestructures, i crear mecanismes permanents d’ajuda econòmica per fer viable la presència dels ramats. El pla fins i tot esmenta la importància de les subvencions com a indicador per demostrar que les mesures s’apliquen. La fórmula, que ja s’ha assajat a Mas de Melons, on s’ha arribat a pactes amb pastors, es pretén estendre ara a més territoris.

Vegetació natural

L’altra part de l’estratègia intentarà traçar aliances amb els agricultors. La idea és conservar els petits fragments de vegetació natural que sobreviuen entre cultius i reduir l’impacte d’herbicides i insecticides, ja que la intensificació agrícola redueix la disponibilitat d’aliment i deteriora els ecosistemes ideals per a les aloses i altres aus estepàries.

Notícies relacionades

El declivi de les aus de zones agrícoles s’intensifica i arriba a «nivells crítics»

Els espanyols avancen l’hora de sopar: la meitat de les reserves als restaurants són abans de les nou del vespre

L’èxit dels canvis en les pràctiques agrícoles dependrà dels propietaris, i, en aquest sentit, el pla reconeix per escrit que, sense incentius econòmics i amb massa traves administratives, la col·laboració pot fracassar. D’aquesta manera, es reclama l’existència d’incentius específics per al sector agrícola que s’impliqui en la conservació de la natura, un projecte que el Departament de Territori i el d’Agricultura, com va avançar EL PERIÓDICO, ja tenen entre mans.

L’alternativa, apunta el document, és delicada: «Si no s’amplia l’hàbitat disponible i no es manté el pasturatge, la població aïllada d’Alfés es pot tornar a extingir». Tot i així, cal assenyalar que totes les accions recollides en el pla no són obligatòries, sinó que són recomanacions que la Generalitat haurà de tirar endavant si realment pretén recuperar aquesta espècie. L’execució de la compra de terrenys, per exemple, depèn que la Generalitat tanqui operacions amb els propietaris. El mateix passa amb les limitacions d’accés (a ciclistes, gossos i fins i tot ornitòlegs) als hàbitats més crítics.