Una destinació, però cap lloc on viure: l’habitatge dificulta que professors, metges, funcionaris i guàrdies civils acceptin la plaça

«Amb 40 anys em vaig trobar a Marbella compartint pis amb dos desconeguts; va ser dur», admet Javier, que ha recorregut sovint a pensions «i de miracle, perquè als pobles petits no hi havia manera de trobar res. Gairebé ningú vol llogar-te. No saber quant temps estaràs cobrint la baixa, que és l’habitual, no ajuda. Molts propietaris no lloguen si no garanteixes que t’hi estaràs fins a final de curs», precisa el professor, que reconeix que és una vida sacrificada: cada vegada que va a una nova destinació, deixa enrere la parella, la família i els amics.

«A més, no pots dir que no, perquè si ho rebutges et fan fora de la borsa, i has de fer oposicions una altra vegada. Et poden tocar destinacions fins a tres hores de casa teva», relata Javier, el sindicat del qual, ‘Profesores por la Pública’, advoca per la comarcalització, que et donin destinació en comarques pròximes al teu domicili habitual i no l’assignació de plaça pel sistema de preferència de províncies com es fa fins ara.

Esther Arjol, mestra interina d’audició en educació infantil, va passar les de caín l’any passat quan li va tocar una plaça de vacant voluntària a diversos pobles de Terol. «Com que no sabia el temps que estaria ningú volia llogar-me. El primer mes vaig estar d’hotels i entre això i la gasolina els primers dos mesos em van sortir a pagar. Al final vaig trobar una casa en un poble, Cella, a través d’una coneguda, però al principi no volia», relata.

A Silvia López, també mestra, de Conca, li van donar de destinació Alcolea del Pinar, a Guadalajara. «El poc que hi havia estava en unes condicions pèssimes, amb matalassos esfilagarsats, armaris trencats... Al final ens en vam anar a Sigüenza, que és més gran, però la gent s’aprofita i et posen lloguers altíssims. Estava a mitja jornada, guanyant mil euros, perquè volia sumar punts, i entre el lloguer i la gasolina se me n’anava bona part del sou», assegura.

Juan, professor d’anglès interí, viu a Badajoz i aquest any podia repetir la plaça voluntària que va tenir en un centre públic de Jaraiz de la Vera (Càceres), però es tirarà un any sabàtic, estudiant. «És que les cases són 600-800 euros, molt cares. A més, allà no hi ha vida per a la gent jove», lamenta.

Aquesta és l’odissea que han de viure milers de professionals públics, però no només professors, sinó sanitaris, guàrdia civils, administratius, que de la nit al dia obtenen plaça en destinacions lluny de casa seva i han de mudar-se. «És una problemàtica de fa temps, però que ara està més accentuada. Es deixen de cobrir places a l’Espanya rural perquè el professional vol conciliar i tenir serveis i això és més fàcil en ciutats o pobles grans. No és el mateix tenir plaça a Sòria capital que en algun poble de la província», assenyala EL PERIÓDICO Lucía García, responsable d’àrea d’Acció Sindical Pública i Desenvolupament Professional de la FSS-CCOO, que apunta que la falta d'habitatge és «un factor afegit a una problemàtica molt seriosa, perquè en aquestes zones solen viure ciutadans amb edat més avançada». Aquest problema, assegura, s’està tractant a les taules de negociació de llei del nou estatut marc del personal sanitari.

El 80% de places mèdiques sense cobrir a Màlaga

Segons denuncia el Sindicat Mèdic de Màlaga, el Servei Andalús de Salut no ha aconseguit cobrir el 80% de les places de metges de família i pediatres, de vegades pel preu elevat de l’habitatge, sobretot a la Costa del Sol, i, en altres casos, perquè no resulten atractives les condicions de vida en zones de difícil cobertura –normalment en comarques despoblades–, ja sigui per les despeses d’habitatge o de gasolina. Des dels sindicats fa temps que alerten d’una «desertificació» mèdica perquè moltes places queden sense cobrir-se i demanen incentius. Alguns pobles recorren a enginy, com Utrillas, a Terol, on l’ajuntament ha ofert lloguers de 230 euros al mes per atraure metges i infermeres i ha aconseguit reactivar el centre de salut.

D’acord a l’estudi ‘Perspectiva i Reptes de l’Empleat Públic a Espanya’ elaborat per Supera Oposiciones, del grup educatiu thePower Education, a partir d’entrevistes a 400 empleats públics, només el 48,8% estaria disposat a traslladar-se fora de la seva província per progressar professionalment, i el 31,5% dels enquestats assegura haver rebutjat o ajornat una plaça o un ascens perquè no podia assumir el cost de l’habitatge a la destinació.

El 20% de cases buides

«És una realitat que gairebé ningú no veu: a l’Espanya buidada no hi ha habitatge», subratllen fonts de l’Associació Unificada de la Guàrdia Civil (AUGC), que denuncien que el mercat de lloguer als pobles és «pràcticament inexistent». Segons un estudi del 2025 de la Universitat Oberta de Catalunya, juntament amb Holapueblo, la falta d’habitatge de lloguer és un dels obstacles estructurals per atraure habitants a municipis despoblats. D’acord a aquest estudi, a molts pobles al voltant del 20% de les vivendes són buides, però en alguns casos estan en mal estat, són herències de molts familiars que no es posen d’acord o, com passa moltes vegades, els paisans són reticents a llogar.

«No és una qüestió de preu, és que l’oferta no existeix. I mentrestant a l’agent se li exigeix estar operatiu en aquesta localitat des del primer dia», denuncia un portaveu de l’AUGC, que apunta que l’accés real a vivenda oficial al pavelló «no arriba ni al 35% de la plantilla», ja que «bona part del parc són pavellons de càrrec reservats a caps i oficials». «A prop de dues mil vivendes estan catalogades com a inhabitables i més d’un terç no està en bon estat. Milers de companys segueixen en llista d’espera [a les Illes Balears hi ha agents que esperen fins a 25 anys per tenir plaça en un pavelló]», afegeixen des del sindicat.

A Facebook es compten per desenes els grups de sanitaris i professors que busquen pis per diferents zones d’Espanya. «Tinc habitació lliure entre hospital i sanatori de Juan Beato a Jerez de la Frontera, només per a personal sanitari o professora», diu un anunci en un d’aquests grups, on hi ha molts propietaris especialitzats en el sector públic, sobretot en professors. «És més còmode, perquè no solen donar problemes, se’n van a l’estiu i el pots llogar a turistes», explica un d’ells.

Dormir en un paller

Notícies relacionades

El miracle del poble de Palència que guanya 62 veïns en un any i busca pobladors catalans: «ens diuen que no arriben a final de mes»

Els espanyols avancen l’hora de sopar: la meitat de les reserves als restaurants són abans de les nou del vespre

Els relats d’alguns funcionaris són dramàtics. «Ja no és només la batalla del preu, és la impossibilitat de trobar una cosa digna sent un adult i obligat a viure com un jove de quinze anys. De vegades has de pagar un hotel a 90 euros la nit», relata Lucía. «Vaig estar dormint en hotels i posades fins que un veí em va dir que tenia lloc en un paller antic que havia rehabilitat», explica Diego, professor d’Educació Física de Valladolid quan li va tocar destinació en un poble al nord de Burgos.

«Jo no sé com arribaré a final de mes», relata la Carmen, professora de Formació Professional que s’ha mudat a Màlaga capital des de Jaén després d’obtenir plaça. «He estat mare fa sis mesos i a la majoria de llocs no acceptaven nadons; no sé si és pel soroll o perquè pensen que ocuparé el pis, una cosa que no té cap sentit perquè, al ser funcionària, em descomptarien el lloguer directament de la nòmina». Al final una propietària s’ha apiadat, però m’ha costat molt aconseguir-ho i el lloguer són 900 euros», relata la dona, que al no poder sufragar una guarderia privada ha deixat el seu fill a Jaén amb el seu marit i la seva família. «He hagut de deixar de donar-li el pit; la separació està sent molt dura».