Lluita contra l’obesitat
Un 20% dels pacients no responen als nous fàrmacs per perdre pes
La genètica, el metabolisme, la salut mental o una exposició insuficient al tractament expliquen per què hi ha persones immunes als medicaments que actuen sobre l’hormona GLP-1 com l’Ozempic, Wegoby i Mounjaro
L'altra cara dels fàrmacs per aprimar-se: "Sento la mateixa gana que abans"
Ozempic i la resta de fàrmacs que actuen sobre l’hormona GLP-1 han revolucionat la lluita contra l’obesitat. Faciliten pèrdues de pes, de vegades, espectaculars i milloren les patologies associades a la malaltia. Per això, estan canviant la vida de moltes persones i reforçant la idea que l’obesitat té una base biològica complexa i susceptible al tractament. No obstant, no tots els pacients aconsegueixen perdre més del 5% del pes i, al ser la resposta menys visible i menys coneguda, el fracàs els genera una gran frustració. "Tothom s’aprima menys jo, ja no valc ni per a això", és una de les sensacions generalitzades en aquests pacients, segons expliquen els especialistes.
Els estudis duts a terme tant amb semaglutida (el principi actiu d’Ozempic i Wegoby) i tirzepatida (Mounjaro) indiquen que, de mitjana, fins a un 80% dels pacients aconsegueixen perdre més del 5% del pes. La mitjana, depenent del fàrmac i la dosi, és d’entre un 16% a un 30%, tot i que hi ha persones hiperresponedores, que en perden molt més, cosa que ha suposat una revolució perquè fins a l’arribada de les injeccions, a la pràctica clínica, amb hàbits de vida saludables, amb prou feines s’aconseguia entorn d’un 3%. Per això aquests fàrmacs impliquen un canvi de paradigma i, tot i que requereixen prescripció mèdica, són molt populars.
No obstant, els estudis també adverteixen que entre un 15% i un 18% dels pacients, és a dir, un de cada cinc, en funció del tipus de medicament, la dosi i si tenen o no diabetis, que eleva la mitjana de resistència a aquests medicaments, no aconsegueix perdre ni el 5% del seu pes. Són els anomenats "no responedors" i, en el dia d’avui, suposen un desafiament clínic perquè no està del tot clar per què aquestes persones no aconsegueixen els efectes desitjats.
L’evidència més recent indica que en alguns casos es deu a una exposició insuficient al medicament, per dosi inadequades o interrupcions, però també hi pot influir el metabolisme, la genètica i fins i tot la microbiota.
L’endocrí Cristóbal Morales, membre de la junta directiva de Seedo (Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat), explica que, segons la pràctica clínica, normalment hi ha tres tipus de pacients no responedors. D’una banda, hi ha els que tenen un "metabolisme més estalviador" i tan eficient energèticament que el fàrmac té menys capacitat d’acció. Després hi ha aquells que no acompanyen el tractament amb hàbits saludables, com fer exercici o ingerir els aliments recomanats.
I, finalment, hi ha els que aconsegueixen les injeccions a través d’internet o d’algun conegut i, per tant, no tenen acompanyament professional a l’hora de decidir la dosi, la durada o què fer amb els efectes secundaris.
Frustració
En qualsevol cas, segons la seva experiència, els pacients que perden menys del 5% del pes són "gairebé nuls". Però, per sota del 10% o el 15% de pèrdua se situa un percentatge semblant, entre un 10% i un 15% dels pacients. En aquests casos, explica, "són persones que senten una gran frustració perquè veuen que alguns perden molt pes i ells, tot i que s’hi esforcin, amb prou feines en perden".
L’especialista indica que, una vegada que s’ha descobert el poder d’actuar sobre les molècules que indueixen la sacietat GLP-1 i GIP, s’investiguen altres receptors que podrien ajudar els pacients no responedors. "La ciència continua avançant i jo estic esperançat que en un futur aviat hi haurà tractaments per a ells", indica.
Notícies relacionadesAna Morales, psicòloga especialitzada en nutrició emocional, posa l’accent en la part psicològica, tenint en compte que l’obesitat és una malaltia "multifactorial". Explica que té pacients als quals els nous medicaments els funcionen "extraordinàriament bé" i d’altres en què la resposta és "petita o pràcticament inexistent". Entre aquests últims, molts tenen problemes importants relacionats amb la conducta alimentària. "¿Puc afirmar que aquesta sigui la causa que responguin menys?, no, però tampoc em sembla raonable mirar únicament la genètica o la biologia i no preguntar-nos què està passant", indica.
Morales incideix que hi ha persones que "mengen sense gana, perquè estan ansiosos, tristos o fa anys que fan servir el menjar per calmar-se". I, en aquests casos, el tractament pot "treure la gana", però no ensenya a "gestionar l’ansietat, la tristesa i no canvia, per art de màgia, la relació amb el menjar o el teu cos". El problema, afegeix, és que els nous fàrmacs "s’han presentat com una solució miraculosa" i gairebé tothom coneix casos que "han perdut moltíssim pes" i, per això, la frustració és gran quan es fa l’esforç mental i econòmic i no s’aconsegueix el resultat desitjat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Al minut Guerra Ucraïna-Rússia, última hora en directe
- Al minut Votació dels decrets d’habitatge, en directe | Sánchez decidirà el cap de setmana si convoca eleccions i Feijóo el repta a fer-ho: «Posi la data»
- Investigació Un estudi associa el dol perllongat amb un pitjor rendiment congnitiu en gent gran
- Els consells de Maria José Valiente, psicòloga i col·laboradorada de SanaMent Maria José Valiente, psicòloga: "Perdonar fa més bé a qui perdona que a qui és perdonat"
- PUBLICAT AL ‘BOE’ Aquestes són totes les mesures d’habitatge que entren en vigor amb el nou decret (i no decaurà com l’anterior)
