Cagatió i nadales d’Azuaga

Des de tots dos extrems de la Barcelona metropolitana, a en Tomás i a en Manuel, que separen poc menys de 30 quilòmetres, els uneix un mateix origen: Extremadura, la comunitat on la Generalitat de Catalunya ha decidit celebrar aquest any el seu dia nacional. Serà a Mèrida els dies 16 i 17 de setembre.

En Tomás i en Manuel van arribar de joves a Catalunya, procedents de la Meseta, a la recerca d’una vida millor. Va ser en aquesta terra on van formar les seves famílies: tots dos tenen fills i nets catalans de naixement. Les seves històries familiars, en què les identitats extremenya i catalana s’entrellacen, són, alhora, la història de tota una generació d’immigrants. Són la història de Catalunya.

"Jo vaig néixer a Retamal de Llerena, a Badajoz, el 30 de desembre de 1946", explica en Tomás Cabezas, que, a més, és el president de la Casa Regional Extremeña Santa Coloma Gramenet. És al càrrec des de 1995. "Vull deixar la presidència, però aviam qui la vol agafar...". Les noves generacions semblen desentendre-se’n. En Tomás té dos fills: un de 48 anys i un altre de 46. I, en total, quatre nets d’entre 11 anys i 19 mesos. "Ells, fills i nets, són el nostre orgull", comenta, al costat d’en Tomás, la seva dona, la Flor.

En Tomás i la Flor es van conèixer fa més de 50 anys a la discoteca Olimpo de Santa Coloma de Gramenet, al parc homònim. Ara hi ha una companyia d’administració de propietats. No queda res de la discoteca. Tots dos tenien familiars a Santa Coloma i per això hi van emigrar. Es van casar l’11 de juny de 1976 i fa tres mesos van celebrar els noces d’or. "Jo vaig venir aquí per treballar, a l’acabar la mili, el 1973. Vaig acabar Magisteri i tenia aquí un germà que coneixia un director i propietari d’una escola que em donava feina. Així que vaig venir". Tenia 27 anys.

"A mi, ¿què vols que et digui? M’agrada més allò", reconeix en Tomás, en al·lusió a Extremadura. "Però aquí hi tinc els nets", postil·la amb un somriure.

A l’altre extrem de la gran Barcelona, a Sant Boi de Llobregat, Manuel Guerrero, de 77 anys, explica que va arribar a Catalunya a 14 anys. Va venir amb autobús. És el president de la Federació d’Associacions Extremenyes de Catalunya (FAEC). Fa 30 anys que la FAEC celebra el Dia d’Extremadura –8 de setembre– al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. "Vaig venir perquè els pares buscaven una vida millor", explica des de la plaça Catalunya, aquest lloc on es va celebrar aquella primera Diada de Catalunya el 1976 i el record del qual tant humiteja els ulls del Manuel.

La identitat perviu

A Sant Boi, explica, hi ha molts extremenys d’Azuaga – a Badajoz –, el poble on ell va néixer. "Vaig arribar a Sant Boi i aquí m’hi vaig trobar amics i familiars. No hi ha un sol bloc de pisos on no hi hagi algú d’Azuaga", afirma assenyalant els habitatges del voltant. La seva dona, l’Encarna, és andalusa, de Morón de la Frontera. "Un porta una motxilla a sobre que són la seva cultura i la seva identitat. Això és molt difícil d’oblidar. Jo em sento extremeny i català", reivindica Manuel. Va treballar tota la vida en fàbriques i després a Siemens. Va estar vinculat al sindicat CCOO.

Notícies relacionades

Les «nefastes» condicions laborals deixen alumnes sords sense intèrpret a Girona

Una família denuncia un professor de l’IES Castellet per presumpta discriminació transfòbica a un menor trans

Els seus fills, de 47 i 34 anys, respectivament, i els seus dos nets van néixer a Catalunya. Però tots tenen presents els seus orígens: "Per Nadal, després de fer cagar el tió, cantem nadales extremenyes, concretament, d’Azuaga", diu el Manuel. Continuen anant cada estiu a Azuaga, on tenen una casa. "Els fills no han perdut la relació amb Extremadura. Però se senten catalans, tot i que mantenen records de la seva infantesa. I els nets, se’n senten més encara. És bo", opina.

Segons ell, Catalunya va ser una "terra d’acollida" amb la immigració. "Quan vam arribar ens va passar el mateix que ara als marroquins. Hi havia diverses famílies vivint en pisos de 40 metres. Vivíem amuntegats", rememora aquest veí de Sant Boi, que precisa, això sí, que els qui els van rebre a ells en el seu moment van ser altres familiars, veïns i amics que prèviament havien emigrat. Hi havia molta gent esperant-los amb els braços oberts, per dolorosa que fos la partida.