Alba Roca, psiquiatra: «El moment del part és el moment en què una dona té més risc de desenvolupar un trastorn psicòtic en tota la seva vida»

Les que hem passat per un postpart sabem que la imatge de felicitat immediata conviu sovint amb una realitat força menys idíl·lica: un cos que s’ha de recuperar, nits sense dormir, dificultats amb la lactància, esgotament i la sensació que la vida anterior ha desaparegut de cop. Tot això pot formar part d’un procés normal. El problema és que també pot ocultar un sofriment que necessita atenció professional.

Per entendre on és aquesta frontera parlem amb Alba Roca Lecumberri, psiquiatra i cap de la Unitat de Salut Mental Perinatal de l’ Hospital Clínic de Barcelona; Mar García Puig, editora i autora de ‘La historia de los vertebrados’, en el qual relata la seva pròpia crisi de salut mental després de donar a llum; i Carla Vall, advocada penalista, criminòloga i especialista en drets humans i perspectiva sobre les desigualtats entre dones i homes.

La mare desapareix del mapa

Un dels grans problemes apareix precisament després de tornar a casa. Durant l’embaràs acumulem visites, proves i controls, però, una vegada ha nascut el nadó, el focus es desplaça ràpidament cap a ell. «En el postpart desapareix i passa a ser el focus el nen», explica Roca. «La mare desapareix completament al mapa». El seguiment del postpart, sosté, continua sent insuficient i l’atenció especialitzada en salut mental perinatal no està disponible de la mateixa manera a tots els hospitals.

Això no significa que qualsevol moment de tristesa o penediment sigui una malaltia. Estar exhausta, plorar, sentir-se desbordada o fins i tot preguntar-se «¿què he fet amb la meva vida?», pot entrar dins de l’esperable. La diferència, explica la psiquiatra, està en la intensitat, la durada i fins a quin punt aquest malestar interfereix en la nostra capacitat de funcionar.

Una tristesa que no desapareix, una ansietat molt marcada, dificultats sostingudes per vincular-se amb el nadó o un insomni que no cedeix ni tan sols quan existeix la possibilitat de descansar són alguns dels motius per demanar ajuda. També ho és sentir que determinats pensaments s’instal·len al cap «com un martell» i no podem apartar-los.

Quan la por es converteix en una presó

L’experiència de Mar García Puig ajuda a entendre aquesta diferència. Després d’anys de dificultats per quedar-se embarassada, una fecundació in vitro i un embaràs de risc, va donar a llum prematurament a bessons el mateix dia en què es presentava per primera vegada a unes eleccions. L’endemà, recorda: «Em vaig despertar convertida en mare i en diputada, i convençuda que m’anava a morir».

Una psiquiatra va acudir a veure-la aquell mateix dia. En lloc d’obligar-la a comportar-se com tots esperaven d’una mare acabada d’estrenar, va demanar tranquil·litat a la família, es va quedar amb ella i li va explicar que allò que li estava passant podia passar. El seu diagnòstic no va ser finalment una depressió postpart, sinó un trastorn d’ansietat generalitzada amb deliris hipocondríacs. Durant mesos va portar els seus fills al metge d’amagat i va sacrificar hores de son per comprovar que continuaven respirant.

Els pensaments intrusius són, precisament, un dels assumptes que més por i vergonya poden provocar. Imaginar de sobte que al nadó li passa una cosa terrible –o fins i tot que podríem fer-li mal– no significa desitjar que passi. Roca explica que poden aparèixer també en dones sanes. L’alarma arriba quan aquesta por comença a governar la vida: quan, per exemple, deixem de sortir de casa per evitar un perill que racionalment sabem que és improbable.

La psicosi postpart, una emergència poc coneguda

En l’extrem més greu hi ha la psicosi postpart. Roca la defineix com una emergència psiquiàtrica poc freqüent –es produeix aproximadament en una o dues dones de cada 1.000 parts– però molt greu i d’evolució extremadament ràpida, habitualment durant les primeres setmanes després de donar a llum.

Es pot presentar amb una combinació d’ansietat intensa, confusió, insomni greu i pensaments obsessius fins que comença a desdibuixar-se la frontera entre el que és real i el que no. I hi ha a més un problema afegit: ni tan sols tots els professionals de la salut mental reben formació específica sobre l’etapa perinatal. La mateixa Roca explica que un psiquiatre pot acabar la seva formació sense haver vist mai un cas de psicosi puerperal.

El cas de Lindsay Clancy posa aquest desconeixement al centre d’una discussió especialment incòmoda. Vall insisteix que comprendre què passa en una malaltia mental greu no equival a justificar la mort d’uns nens. Des del punt de vista penal, explica, la qüestió és determinar si una persona podia comprendre i controlar els seus actes. I, des del punt de vista social, preguntar-nos què va fallar abans per intentar evitar que una altra família arribi a una situació semblant.

Cuidar les mares també és cuidar els seus fills

La conversa ens porta inevitablement a les polítiques públiques. Vall reclama inversió en professionals especialitzats i un acompanyament que no acabi quan neix el nadó. També posa sobre la taula factors que poden agreujar la vulnerabilitat, com la violència obstètrica, la violència masclista, la falta de xarxa o una distribució profundament desigual de les cures.

Roca ho resumeix amb una frase especialment clara: la parella «o és de risc o és protectora. No hi ha terme mitjà». En un moment de falta de son, recuperació física i transformació emocional, tenir algú que assumeix realment la seva part de les cures pot marcar una enorme diferència.

Notícies relacionades

Un estudi identifica 30 suïcidis durant el primer any postpart o després d’una pèrdua gestacional

Els Mossos detecten punts de sacrifici il·legal de bestiar on es ven carn sense garanties sanitàries

I potser una de les primeres coses que hem de canviar sigui la nostra expectativa. No totes les mares senten felicitat absoluta a l’instant. No totes s’enamoren del seu nadó quan el veuen. No totes les pors signifiquen que existeixi una malaltia, però tampoc hem de normalitzar un sofriment que està arrasant la vida d’una dona. Parlar-ne sense convertir-la automàticament en una «mala mare» és el primer pas perquè pugui demanar ajuda abans d’arribar al límit.

On es pot veure i escoltar ‘Sobre (viure) a la criança’

Podràs escoltar ‘Sobre (viure) a la criança’ cada diumenge en les principals plataformes de pòdcast: Spotify, Ivoox, Apple Podcast, Podimo, Amazon Music i Youtube.