Montserrat Sacristán celebra el centenari amb la raqueta a la mà: "El tennis taula és una de les meves grans passions"

A la Montserrat Sacristán Balmes la vaig conèixer a la primera edició del torneig popular de tennis taula «El Xillu», que impulsa el CTT CER l’Escala cada estiu. Enguany s’ha celebrat per tercer any consecutiu i ella té un orgull clar: «No he fallat a cap dels tres», subratlla.

Només entrar a la sala de joc, la mirada se’n va anar directe cap a ella: una dona que colpejava la raqueta amb la mateixa il·lusió que quan era petita. «A vegades guanyo, a vegades perdo», diu amb naturalitat. Els membres de l’organització aplaudeixen la participació de la Montserrat perquè, amb la seva presència, queda palès que l’esport no hi entén d’edats. De fet, és l’estrella de la pista: molts dels participants s’hi apropen i li demanen fotografies.

Doncs bé, aquest dimecres 9 de setembre, aquesta dona extraordinària que desprèn una positivitat i una energia envejable fa cent anys. Va néixer el 1926 al barri de Gràcia de Barcelona, tot i que ara està empadronada a Vilassar de Mar.

Em confessa que «el tennis taula és una de les meves grans passions». En el passat, va assistir a algun campionat on li van donar una medalla, tot i que aclareix: «Mai he jugat a cap club ni tampoc he estat federada». Al llarg de la seva vida, la raqueta l’ha acompanyat sovint, ja que també va provar altres esports com el frontó, el tennis i la petanca.

El motiu pel qual s’ha inscrit en fins a tres ocasions al torneig «El Xillu» és familiar: una de les filles, la Rosa, té una casa a l’Escala. Aquest estiu, la Montserrat hi ha passat pràcticament un mes. «Quan em va dir que existia aquest campionat, m’hi vaig voler apuntar. Coneixíem en Francesc Moner «El Xillu», una persona coneguda al municipi per la seva empresa d’anxoves. Ens apreciàvem molt i em va saber molt greu la seva mort».

A més de la raqueta, li encanta anar a la platja de les Barques. «Ara l’ajuntament ha instal·lat una barana d’accés a la zona de bany perquè la gent gran puguem entrar a l’aigua sense dificultats. Fins i tot, veig els peixos!», explica entusiasmada.

El seu secret per arribar amb lucidesa i energia als cent anys ha estat portar una vida activa i una alimentació adequada. «També hi ha tingut a veure la ment, la dieta i la genètica. Em llevo a dos quarts de nou del matí, em prenc la pastilla que m’haig de prendre i em dutxo. Després menjo una mica de fruita i pa amb tomata i embotit».

Per mantenir-se activa, a banda del tennis taula, neda a la piscina i surt a caminar cada dia, «excepte quan plou». Per això, la Montserrat anima la gent de la seva edat a moure’s: «Que facin alguna activitat esportiva i que mengin aliments sense greixos».

La Montserrat ha estat una dona de casa. Fins i tot tenia una noia que l’ajudava: «Vivia com una reina», recorda amb un somriure. El seu marit, en Joan, treballava com a administrador en una empresa.

Notícies relacionades

Les «nefastes» condicions laborals deixen alumnes sords sense intèrpret a Girona

Una família denuncia un professor de l’IES Castellet per presumpta discriminació transfòbica a un menor trans

Quan li pregunto de què se sent més orgullosa de tot el que ha viscut, ho té clar: de la família que té. De les seves filles Rosa i Eulàlia i el seu fill Joan; els nets Mar, Marta i Joan, i els seus besnets, la Martina i en Lucas. «Es porten molt bé amb mi. Estan molt contents perquè veuen que em moc».

I tant que es mou, a ritme de campiona de cent anys.