Dolors Liria, degana del Col·legi de Psicologia de Catalunya: «Per aprofitar-se d’una baixa, és més fàcil anar per la salut mental»

Dolors Liria té entre els seus objectius, com a degana del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, abordar temes espinosos com ara les baixes laborals per salut mental –les quals s’han multiplicat en els últims anys–, així com aconseguir que la ciutadania entengui que no tots els malestars han d’acabar en una consulta, perquè «la vida és dura».

Les baixes laborals han sigut objecte de polèmica. Les relacionades amb la salut mental s’han multiplicat en l’última dècada. Es demana una reincorporació gradual...

El tema de les baixes requereix una revisió, en general. Les baixes per causa de la salut mental depenen de cada cas: hi ha situacions que requereixen una reincorporació gradual. S’ha d’organitzar de manera que no sigui un perjudici per a l’empresa, que necessita cobrir els serveis que ofereix i, al mateix temps, s’ha de tenir la sensibilitat perquè les persones que venen d’una baixa per un tema de salut mental, si està indicat, es puguin incorporar de manera gradual.

¿S’abusa de les baixes per salut mental, com apunten algunes veus?

Aquest és un tema delicat que hem d’abordar amb delicadesa. Moltes vegades els temes de salut mental són intangibles i, per tant, difícils d’entendre en l’entorn laboral i també en la família, on costa donar credibilitat a determinats sofriments psicològics. Hem d’evitar banalitzar el tema, perquè moltes persones pateixen moltíssim. Però a tot arreu hi ha gent que s’aprofita d’alguna cosa, també en el món laboral. Si algú es vol aprofitar d’una baixa, li serà més fàcil anar pel camí de la salut mental: no pots dir que se t’ha trencat una cama si no és veritat; en canvi, sí que pots dir que estàs molt trist...

¿Com discernir, llavors?

La clau no passa tant per buscar la manera d’evitar el frau, sinó per comptar amb un sistema d’atenció a les persones que estan de baixa que permeti ajudar-les i alhora contribuir a reincorporar-les al més aviat possible. A més, per a una persona que té un problema de salut mental, estar molt temps de baixa pot ser contraproduent. Tornar a treballar pot ser d’ajuda.

¿Entre vostès hi ha comentaris sobre si una part de les baixes no està justificada?

Si estàs malament, o no, i vas a l’ambulatori, el metge de capçalera no té eines per valorar-te psicològicament. S’han de buscar mecanismes perquè els professionals vinculats al procés de baixes puguin prendre decisions amb més eines. Tenim la figura dels referents de benestar –psicòlegs en ambulatoris–, que podria estudiar el cas i veure si ha de continuar de baixa o reincorporar-se... El metge de capçalera només pot posar o treure medicació.

¿Estem reduint la tolerància a la frustració, com a societat?

Parlar de salut mental, de la gestió de les emocions, no és bo ni dolent. Depèn de com es faci. Quan parlem de gestió emocional no és només poder validar el que sento i connectar amb les meves emocions, sinó també connectar amb la meva capacitat de sostenir aquestes emocions i de tenir recursos propis, perquè si no, estem patologitzant situacions de la vida quotidiana. La vida és dura i, sí, hem de valorar els sentiments, però també confiar en els nostres propis recursos.

Contràriament, per molt que es dobli la xarxa de psicòlegs a la sanitat pública, tal com reclamen, seria sempre insuficient...

Això té a veure amb els determinants socials de la salut i de les diferents maneres d’abordar els sofriments. No tots els malestars requereixen medicació ni tractaments psicològics. Hi ha coses que tenen a veure amb les polítiques socials de l’Administració i de la manera en la qual estem organitzats. Ens trobem en una societat molt individualitzada i ens ho hem de plantejar. ¿Què fem perquè hi hagi més comunitat, més sentiment de pertinença, perquè les persones se sentin més acompanyades?

Notícies relacionades

Un àtic de luxe a la Costa Brava per mig milió

Catalunya subhasta 22 pisos d’herències

Molts adults consulten la IA en lloc d’anar al psicòleg. ¿Què diu aquest fet de la nostra societat?

Que és molt més fàcil preguntar-li a la IA, que és complaent, que entrar en un procés psicoterapèutic que confronta amb la part de responsabilitat que tens sobre la teva vida. Els humans, quan estem angoixats, ens volem treure l’angoixa al més aviat possible. Les respostes ràpides i fàcils ens semblen de més ajuda. Això no significa que ho siguin, perquè s’ha de passar pel procés, no sempre agradable, de qüestionar-se a un mateix. El gran risc d’aquesta pràctica és que si la IA fa de psicoterapeuta, seria un intrús artificial, seria intrusisme.