Soc de Ceuta i això és el que he viscut després del salt massiu: així canvia una ciutat quan 72.000 persones arriben de cop

Entenc el que denuncien els veïns des de fa 17 dies: inseguretat, desconfiança, frustració, cansament, pessimisme... No obstant, és habitual veure els gestos de complicitat que tenen amb els migrants: des de comprar menjar fins a donar-los roba. La majoria et respon emocionat, portant-se la mà al pit. No parlen castellà, però han après a comunicar-se des del cor. Hi ha excepcions, per descomptat: gent que roba, lluita, trafica, ocupa i insulta, però són una minoria. La convivència és complexa. Sobretot, quan afecta les teves rutines: a ningú li agrada veure nens demanant en un supermercat, negar diners a qui només vol comprar aigua, presenciar baralles per un lloc on dormir, despertar qui està ajagut a les portes del teu negoci... Per això, malgrat la generositat que defineix els caballes, cert rebuig està instaurant-se.

No és la primera vegada que Ceuta s’enfronta a un escenari així: el 2021, 8.000 migrants van entrar de cop per Benzú i El Tarajal. Un incident que es va originar pel deteriorament de les relacions entre Rabat i Madrid després que el Govern espanyol acollís en un hospital de La Rioja Brahim Gali, el principal representant del Front Polisario. La resposta del Marroc va ser immediata, relaxant els mecanismes de control fronterers. Cinc anys més tard, la xifra s’ha multiplicat per nou. La majoria es concentra als barris perifèrics, on hi ha famílies senceres donant-los empara i aliment. La seva tasca és encomiable. S’aixequen a primera hora per preparar entrepans i se’n van al llit a les tantes planxant-los samarretes. És tal el seu compromís que, a poc a poc, han anat incorporant voluntaris a la seva missió. Creu Roja és un altre dels seus aliats. La platja del Trampolín s’ha convertit en el refugi dels adults. Allà, gràcies a l’ajuda d’aquesta organització, han trobat un espai on arreglar-se i menjar. De moment, la seva entrada al centre d’estada temporal d’immigrants (CETI) és poc factible: acull 800 persones quan només disposa de 512 places. I, als seus voltants, hi acampa un altre bon grapat.

Al centre, per la seva banda, poden veure’s petits grups passejant. Uns van a la platja. D’altres es protegeixen en jardins. N’hi ha, fins i tot, que es fan fotografies a la plaça de l’Àfrica, l’epicentre urbà. Aquí hi ha la catedral de l’Assumpció, l’Ajuntament, l’església de l’Àfrica i el parador. És un dels punts de trobada entre els ceutins. El problema és que, davant la falta d’infraestructures, molts utilitzen l’espai públic per a les seves necessitats bàsiques. A escassos metres s’aixequen les Murallas Reales, on solen relaxar-se. «Company, ¿quina hora és?», em criden sota un sol de justícia. Els responc en anglès i, immediatament, sospiren. Les hores passen lentament quan et dediques a sobreviure.

Dues realitats

Just allà, a la fossa de Sant Felip, conflueixen l’Atlàntic i el Mediterrani. I s’hi està fresquet. Era el límit de la ciutat antiga: el pont que l’uneix al Baluard dels Mallorquins s’elevava i, a la tarda, un canó avisava del seu tancament com a sistema de defensa. Una cosa semblant al que passa avui a les 12 del migdia. Ceuta encara conserven la tradició de disparar una canonada a l’aire. Al segle XIX, l’objectiu era marcar el ritme i l’horari de la presó. Avui, en canvi, el de la localitat. Aquest terrabastall, sec i breu, continua sorprenent qui no hi està acostumat. A mi em torna a la infància. Aquests dies, no obstant, costa escoltar-lo de la mateixa manera. Doncs la seva gent torna a viure pendent del que passa a l’altre costat de la tanca. Dels missatges que circulen per les xarxes. De si hi haurà un altre intent d’entrada. De quants arribaran. I, sobretot, de com atendre’ls. Mentre travesso les Puertas del Campo, diversos joves descansen a l’ombra. Un es renta la cara amb una ampolla. I, a pocs metres, una colla es llancen al mar des de les roques. La postal resumeix bé aquestes setmanes: dues realitats compartint 18 quilòmetres quadrats i una ciutat intentant que les dues coexisteixin sense trencar-se.

Ceuta sona malaguenya i sembla gaditana. Només cal veure la seva entrada a port. Minuts abans que el vaixell procedent d’Algesires atraqui, qualsevol pot notar un nus a l’estómac. Els seus acolorits edificis i les seves estirades palmeres s’erigeixen imponents sota la mirada d’Hèrcules. El més fort de tots els homes va arribar als confins del món buscant l’illa d’Eritrea. Durant el seu periple, va topar amb multitud d’obstacles que va remuntar amb la celeritat més gran possible: entre ells, la creació de l’estret de Gibraltar. Així, va separar les dues extensions de terra que formaven Europa i l’Àfrica amb les seves pròpies mans, col·locant als dos costats unes columnes. Va situar la primera a la muntanya Calp (Gibraltar), mentre que va col·locar la segona a la muntanya Hacho (Ceuta). Des d’allà, es pot admirar una de les millors vistes.

Quatre cultures

Notícies relacionades

Cagatió i nadales d’Azuaga

Un nou robatori de cable de coure causa retards a Rodalies

A aquesta hora, les tapes ja comencen a sortir de les cuines i la bullícia comença a concentrar-se a la plaça dels Reis. En molt pocs metres, es concentren el palau de l’Assemblea, els banys àrabs, el mercat central, la basílica tardoromana, el temple hindú i la platja de la Ribera. Tots impregnats per una particular olor de menta i cafè. És la Ceuta que recordo. La de les terrasses plenes i les sobretaules que s’allarguen fins a l’infinit. Fa dècades que la ciutat on quatre cultures comparteixen escoles i comerços amb una naturalitat que des de fora encara sorprèn. No obstant, ara la rutina conviu amb una escena menys comuna. Als bancs apareixen nois esperant notícies. Alguns pregunten com arribar al Lidl. D’altres busquen un endoll per carregar el telèfon i avisar les seves famílies que continuen bé. Els locals passen al seu costat amb una barreja difícil d’explicar: curiositat, temor i compassió. Ho noto en les converses i en els silencis, en aquest costum recent de mirar dues vegades cap enrere. Tot i així, les cafeteries continuen servint te i les botigues aixequen cada matí les seves persianes. Perquè Ceuta, fins i tot quan sembla desbordada, té una estranya capacitat per continuar. Potser és el mar. O tants segles acostumada que tot pugui canviar a la tanca.

El xivarri continua entorn de l’edifici Trujillo, l’església de San Francisco i la casa dels Dracs, punts en què no hi cap una agulla durant Setmana Santa, Carnaval i Nadal. Els seus múltiples bars donen fe: des de La Esquina Ibérica fins a El Mentidero, passant per La Barraca, situat al parc Marítimo del Mediterráneo. Vet aquí l’orgull dels caballas: llacunes d’aigua salada i cascades pronunciades. Per al seu disseny, César Manrique es va inspirar en el llac Martiánez, a Tenerife. Camíno al seu costat mentre cau la tarda i torno a creuar-me amb diversos nens. Un saluda. Un altre somriu. I llavors penso una altra vegada la Wiam, l’Ahmed, l’Amir, el Noor i el Yousef. En tot el que van deixar enrere i en el poc que saben del que ve. Jo tampoc sé què serà d’ells. Ni quant tardarà Ceuta a recuperar per complet la seva rutina. Però, després de tornar a recórrer-la, tinc clar alguna cosa: aquesta ciutat pot estar cansada, espantada i enfadada sense deixar de ser solidària. Potser, allà hi hagi la seva fortalesa més gran.