Atracar una persona gran

La seguretat pública existeix, en gran manera, per servir i protegir el bé comú i la ciutadania. No sempre això, que sembla tan senzill i racional, és així. En països autoritaris o en països on el comú està per sobre de l’individual, l’objectiu és protegir el règim, el govern, les institucions. En estats on es prioritza l’individual i la propietat privada, les forces i cossos de seguretat no tenen gairebé competències en l’àmbit domèstic i es permet a la ciutadania l’autoprotecció i l’ús de força per defensar-se.

Notícies relacionades

'El cas de l’avi pistoler' o la soledat de la gent gran: cada any els Bombers recuperen 150 cadàvers a Barcelona

El 50,8% dels manresans parla de manera habitual en català, més de 18 punts per sobre de la mitjana de Catalunya

Espanya està en un lloc intermedi entre aquestes opcions, juntament amb altres democràcies que van optar pel model de l’anomenat estat del benestar. La seguretat pública protegeix les institucions, el bé comú –no sempre identificat per consens– i també les persones i la societat. Particularment, en aquestes democràcies, la població espera que es posi especial atenció a la cura dels col·lectius més vulnerables i que es persegueixi i castigui els que els posen en risc o els causen mal. Poques coses horroritzen més que veure patir infants, persones grans o persones amb alguna discapacitat. Si aquest mal és intencionat, el greuge no només és profund, sinó que genera indignació. Per això és important que la policia posi atenció a investigar i perseguir els delictes contra les persones grans.

La majoria de cossos policials ja fan formació i pedagogia per prevenir i reduir riscos, però no és possible evitar aquests delictes per complet. Els consells d’autoprotecció ajuden a disminuir les opcions en què cada persona, sense saber-ho, es posa en situació de risc. El problema és que de vegades, les persones més vulnerables són, precisament, vulnerables, i no tenen gaire marge de maniobra. Si van sols o tenen mobilitat lenta, poc podran fer si algú se’ls acosta, els abraça o juga a despistar-los. És important que, sense caure en un excés i amb tota la mesura possible, siguem també els ulls i la boca dels nostres veïns. Si trobem una veïna del barri a qui se li acosta algú desconegut. Si veiem que algú s’ofereix a portar les bosses a una persona gran que no coneix, si detectem una possible situació de risc, preguntem, oferim ajuda, no deixem ningú sol. Qualsevol atac o delicte pot portar que la víctima limiti les seves conductes i rutines: que deixi de sortir al carrer sense companyia, que agafi por d’anar a comprar o que no torni a confiar en desconeguts. De la mateixa manera que quan una dona limita la seva llibertat de moviment per autoprotecció és, en realitat, violència, si els grans redueixen les seves llibertats individuals per por que els robin o assaltin, el seu benestar general empitjorarà i la societat sortirà perjudicada. Atès l’alt nivell de trauma i vulnerabilitat que generen, s’ha de treballar perquè la gent gran sigui col·lectiu d’especial vulnerabilitat i les penes siguin dissuasòries. Tenint en compte que la nostra societat només farà que envellir en els pròxims anys, més ens val agafar les regnes en aquest assumpte de manera urgent.