Entre el mur i l’algoritme

El xilè Antonio Ona, Muralonas, va passar, gairebé per casualitat, de ser un grafiter clandestí a Barcelona a guanyar-se la vida com a artista urbà. "Pintava parets pels carrers de Sant Andreu. Una dona es va adreçar a mi. Pensava que em cridaria l’atenció, però em va dir que li agradava el que feia i em va demanar si podia pintar la persiana del seu comerç".

L’Antonio va dir "sí, ho vull" i el boca a boca va fer la resta. "Altres establiments de la zona em van començar a reclamar. Vaig acabar signant un acord amb una associació de comerciants de Sant Andreu per pintar les seves persianes". D’allà a deixar el seu segell en altres llocs de Barcelona com el Clot o el Carmel, al seu Santiago natal o fins i tot a Nova York. Ara regenta Muralonas, una empresa dedicada a aquesta mena d’intervencions artístiques de carrer.

Sovint, les referències al grafiti estan associades a vandalisme, trens pintats o cossos policials incorporant sistemes de vigilància com drons per evitar que se signin les parets. Però pintar al carrer també ha passat de ser un acte de rebel·lia a convertir-se en una eina transformadora. Dels comerços dels barris, de l’urbanisme de les ciutats i fins i tot de pobles sencers. EL PERIÓDICO parla amb alguns dels protagonistes d’una generació d’artistes, nascuts en la dècada dels 80, que reivindica un paper més gran de l’art de carrer en l’urbanisme.

"A Espanya ja hi havia tradició de pintades i de muralisme als 80. Hi havia molts espais lliures a les ciutats i una legislació prou laxa", explica Fernando Figueroa, doctor en Història de l’Art per la Universitat Complutense de Madrid i potser l’estudiós més gran del grafiti i l’art urbà a Espanya.

Però llavors va arribar l’explosió de la cultura hip-hop dels 90. "Va néixer una nova escola inspirada en el model de Nova York, que va arribar per les pel·lícules i es va establir fins i tot una nova filosofia. Abans s’evitava la confrontació amb les forces de l’ordre si et sorprenien pintant. Fugies o t’entregaves. I si t’agafaven, et posaven una multa o et renyaven. L’arribada del model novaiorquès va fixar altres regles. Va deixar de defugir-se l’enfrontament amb l’autoritat i es va imposar una actitud combativa. El vandal es va convertir en l’aposta".

El vandal. Com el seu propi nom indica, consisteix a actuar en espais públics. Pintar al carrer. I és gairebé sempre l’inici d’una gran part d’artistes urbans que triomfen en l’actualitat. "Jo vaig començar allà i quan era jove em van posar les meves multes, com a tothom", afirma la gallega Lula Goce, una de les espanyoles amb més èxit. La majoria van començar a pintar amb col·legues del barri. No era pas una grafitera com les altres. "Més que el rotllo signatures de Nova York, a mi sempre em va agradar el muralisme, la il·lustració del surf californià". Això, sumat a la seva formació en Belles Arts, la va portar fins als pots de pintura i a les brotxes. D’allà va passar a fer classes d’art a la universitat, a doctorar-se en creació artística i a exercir de comissària en exposicions d’art.

Fronteres difuses

La Lula va iniciar el recorregut a principis del segle XXI, quan el grafiti i l’art urbà començaven a separar els camins. "El boom de l’art urbà va provocar polèmiques –apunta Figueroa–. D’una banda, la pintura urbana va ser absorbida pel món de l’art i va entrar a les galeries. L’artista urbà va acceptar aquesta professionalització, però el grafiter de carrer no aspirava a arribar a les galeries".

Dues dècades després, les fronteres continuen sent més que difuses. De fet, molts artistes actuals combinen una carrera professional amb la pulsió de continuar pintant al carrer.

"El grafiti ha de tenir un component subversiu perquè és antisistema", explica la valenciana Julieta XLF, una de les artistes urbanes més prestigiosa d’Espanya. És artista urbana i muralista, però reconeix que continua sortint al carrer "amb un parell de pots de pintura a la bossa" per si troba cap "lloc interessant". La Julieta assenyala que "el grafiti és més invasor, mentre que l’art urbà dialoga –afirma–. En realitat és un món prou masculí, territorial, deixar la firma, jo he estat aquí". I apunta que "l’art urbà també és subversiu. És el motor pel qual vaig començar a pintar al carrer".

En general, els artistes urbans i muralistes no criminalitzen la pintada pura. Saben que és el planter "i l’única manera possible de començar a pintar. Et poden multar, però... ¿com es comença, si no? Hi hauria d’haver més espais per aprendre’n. Pintar, esborrar, pintar. Seria molt fàcil per als ajuntaments disposar de blocs de formigó per permetre que la gent practiqués", apunta Lula Goce.

La Julieta també defensa les intervencions al carrer "sense permís", la frontera que separa l’art urbà del muralisme, però té altres idees sobre muntar espais perquè es pugui assajar: "L’escola del grafiti el que et permet és aprendre a pintar amb rapidesa". Totes dues, la Lula i la Julieta, coincideixen que l’art urbà s’hauria d’integrar cada vegada més en l’urbanisme. Amb els seus defensors i detractors, aquesta col·laboració entre gent que pinta al carrer i administracions que el fomenten existeix. I ha donat excel·lents resultats en llocs com Penelles (Lleida), un municipi de menys de 500 habitants que enguany ha celebrat l’11a edició del Gargar Festival: un esdeveniment artístic dedicat al muralisme que ha transformat el poble.

El seu alcalde, Eloi Bergós, explica que en aquests 11 anys s’han pintat més de 200 murals i hi ha hagut una transformació total del poble. "El nostre és un municipi petit on el turisme no hi era ni se l’esperava. Ara hem aconseguit que la gent ens vingui a veure. Aquesta experiència va molt més enllà del festival, perquè sobretot els caps de setmana el poble s’omple de gent. Això ha aconseguit que persisteixin els establiments que no podríem tenir al poble pel nombre d’habitants que som. Ja hi ha dos bars, una botiga, una farmàcia, un caixer. Un munt de serveis que ara tenen sentit", conclou.

Xarxes socials

A banda d’aquestes col·laboracions, l’art de carrer es troba en una nova fase: la de l’algoritme. De fet, les xarxes socials poden ser l’element que encobreix un artista i han fet un tomb a l’escena.

Notícies relacionades

El 50,8% dels manresans parla de manera habitual en català, més de 18 punts per sobre de la mitjana de Catalunya

Un professor d’hípica d’Arenys de Munt accepta una condemna de 29 anys de presó per abusar sexualment de set menors

"Ara, de vegades, el grafiti no és més que un mitjà per aconseguir l’objectiu real, que és crear contingut per a les xarxes. Gravar la missió d’arribar a un lloc i pintar, editar el vídeo i pujar-lo a les plataformes. Això, sovint, és més important que l’obra mateixa", apunta Figueroa. Sigui com sigui, les xarxes permeten donar una vida virtual a un acte tan efímer com una pintada i arribar a audiències milionàries, fet que posa preguntes sobre com es preserven els codis, la reputació i l’autenticitat en la cultura urbana.

"Hi ha gent que només està pendent de veure qui té més m’agrada", afirma Antonio Ona. És cert que hi continua havent "els grafiters de la vella escola que imprimeixen la foto del seu treball i la guarden a l’àlbum en lloc de compartir-la a les xarxes", apunta la Julieta. És clar, però, que les xarxes socials han canviat les regles del joc i els artistes urbans post-Banksy sovint es mouen entre la clandestinitat i la notorietat d’Instagram, i entre el carrer i les marques, les institucions i les galeries d’art.