CONTEXT

Asfalt movedís

L’autopista demana més brea; el planeta, accions que deixin d’alimentar la demanda del vehicle privat

Retenciones de hasta 8 km en la AP‑7 entre Martorell y Gelida (Barcelona) por obras en la vía

Retenciones de hasta 8 km en la AP‑7 entre Martorell y Gelida (Barcelona) por obras en la vía / EFE

2
Es llegeix en minuts
Alex Giménez

O peració sortida, operació entrada. La nostra cardiopatia motoritzada es ritualitza cada estiu.. Les retencions a l’AP–7 s’han convertit en mem del col·lapse recurrent. Les autoritats desempolseguen solucions urgents: quatre projectes d’ampliació per valor de 500 milions d’euros. Més carrils, més asfalt, més promeses de fluïdesa.

Lewis Mumford advertia sobre "…l’ingènua noció que el problema pot resoldre’s augmentant la capacitat de les rutes de circulació existents, multiplicant les vies d’accés a la ciutat o facilitant més places d’aparcament per a vehicles que, per començar, mai haurien d’haver sigut atrets al centre urbà. Com el remei del sastre contra l’obesitat –eixamplar les costures dels pantalons i afegir forats al cinturó–, això no contindrà la voracitat que està provocant l’acumulació de greix". 16 d’abril de 1955, The Roaring Traffic’s Boom, The New Yorker.

La política d’infraestructures d’una alineació de governs suposadament ecologistes pot estar sucumbint a un mateix complex; creure que, si afegim més carrils a Sant Celoni o el Penedès, la fluïdesa apareixerà per generació espontània. Desatenen el principi de demanda induïda. L’AP-7 demana més brea, el planeta accions que deixin d’alimentar la demanda del vehicle privat.

Transport col·lectiu.

Notícies relacionades

La discussió política i territorial té fons cultural. Mentre el corredor mediterrani es desdibuixa i els rodalies manifesten els efectes d’una asfíxia pressupostària quincuagenària, insistim a convertir les autopistes en moles pantagruèliques. Hi ha un greuge comparatiu que, a Catalunya, es percep amb nitidesa: mentre aquí debatem entre peatges o vinyetes per sobreviure als embussos, s’observen amb recel rescats en altres latituds. La fiscalitat progressiva podria aplicar-se a la mobilitat: prioritzar el transport col·lectiu sobre el subsidi constant a qui insisteix en el cotxe i el camió. Aplicar els avantatges en capacitat, velocitat, eficiència, impacte ambiental i sinistralitat del tren com a mitjà prioritari per a vacances i mercaderies. No hi haurà platja de Portbou a Algesires. Vegeu una foto satèl·lit d’Espanya de nit. Falta un bon tren. Mercabarna assaja una línia vertical de producte fresc fins a Oslo. Dona-li.

En fi, invertim per apedaçar el moment, però ¿i si destinem una fracció a transformar el model per no perpetuar aquesta apnea? El problema de l’AP–7 no rau tant en l’estretor dels seus carrils com en l’estretor de mires dels que continuen pensant que l’única manera de moure’ns és amb cotxe, de moure coses, amb camió. Aquesta estenosi cognitiva ens ofega en un erm d’asfalt en el qual com més construïm, més ens enfonsem.