¿Si no ho veig no m’ho crec?

Ho era. A vegades, amb la meva filla, fem cinc minuts de scroll de vídeos d’animals. Gatets que s’entenen amb gossos que salven nens d’un atropellament, micos amb expressió humana i cadells de felins perillosos que t’enduries a casa. Hem decidit deixar de fer-ho per la sensació creixent que molts no són reals, sinó fets amb intel·ligència artificial. Veig en ella la desil·lusió quan diu "això és IA", quan ho és, i encara més quan li dic “no, aquest és real”. No sé si la tranquil·litzo o si li complico la mirada.

Als seus ulls hi entreveig un problema profund. La sospita davant d’absolutament tot ens fa deixar de reaccionar davant de tot? La mirada crítica ens ha semblat sempre un atribut de persones intel·ligents. Però si fem un pas més i ens sentim tan desconfiats que ja no creiem res, ens mobilitzarem mai?

Veiem una guerra a Instagram, a X o a TikTok i hi ha algú diu que aquell vídeo està manipulat. Tu no saps veure-ho, però ja dubtes. Veiem un nen brut i ferit caminant pels carrers destrossats a Gaza i, abans de commoure’ns del tot, busquem el truc. Per si de cas, deixem de compartir-ho.

Necessitem esperit crític, però no volem formar part d’un engany. Seria ingenu defensar el retorn a una confiança infantil en tot el que circula per les pantalles. Però també seria perillós confondre la lucidesa amb la incapacitat de creure res.

Notícies relacionades

Incendis forestals a Madrid, Àvila, Toledo i Vall d’Uixó, en directe: última hora de la situació dels focs actius i carreteres tallades

Els Mossos estrenen a Barcelona els detectors portàtils antinavalles

La sospita permanent ens pot fer més inofensius? Si tot pot ser fals, res no ens obliga. Si tot pot ser muntatge, res no ens compromet. Si tota imatge és discutible, tota emoció queda en suspens. I així, mentre intentem no ser enganyats, potser renunciem a una part essencial de la vida col·lectiva com és la capacitat de commoure’ns i d’indignar-nos.

Entre la ingenuïtat i el cinisme hi ha d’haver algun lloc habitable. Potser l’haurà d’inventar la generació dels nostres fills, que ja no podrà anar pel món acreditant que ho ha vist i que s’ho creu. El seu repte serà aprendre a mirar sabent que els ulls ja no certifiquen res, però sense permetre que aquesta sospita els deixi cecs.