Un ou a cada cistella

Març del 1980: Jordi Pujol, vencedor de les primeres eleccions autonòmiques, superant la candidatura socialista encapçalada per Joan Reventós Carner. Mesos després, el president de la patronal Foment del Treball, Alfredo Molinas, no tenia empatx 'en privat, com sempre' a repetir el missatge enviat al successor de Josep Tarradellas al capdavant de la Generalitat: té el nostre suport perquè és el bastió contra els marxistes (en l'època es deia així), però que no intenti des d'allà penetrar en les institucions emblemàtiques com la Cambra de Comerç, Foment, el Barça o la Caixa de Pensions. 

Molinas havia rellevat al càrrec Carlos Ferrer Salat, enviat a Madrid per crear la nova patronal espanyola CEOE, plataforma que li va servir també per influir en les negociacions per a l'ingrés d'Espanya a la CEE (avui Unió Europea) en favor d'una pròrroga més gran del desarmament aranzelari i patents per al sector farmacèutic espanyol, el seu (Laboratorios Ferrer). En la mateixa època, un cosí de Ferrer, Josep Vilarasau Salat, acabava de tornar de Madrid per fer-se càrrec, de la mà de Narcís de Carreras, de la Caja de Pensiones fins a convertir-la en La Caixa. Vilarasau havia ocupat, entre el 1969 i el 1975, alts càrrecs a Telefónica, Campsa (avui Repsol) i la direcció d'assegurances del Ministeri d'Hisenda. No és casual que d'aquella experiència madrilenya quedin rastres de les grans inversions que La Caixa manté a l'Ibex espanyol (Telefónica, Repsol, Gas Natural, Abertis...). 

Per la seva part, Narcís de Carreras, 'El Principal de la Bisbal' i prohom de la històrica Lliga, era oncle i padrí de Narcís Serra (PSC), que va ser conseller del Govern de Tarradellas. En el primer Govern de Pujol, el primer conseller d'Indústria, entesa com a enllaç amb l'empresariat, va ser el llavors president del Cercle d'Economia, Vicenç Oller. L'actual president del Cercle, Josep Piqué, va ser ministre d'Indústria amb Aznar, encara que va començar en política de la mà de Joan Hortalà, quan era secretari general d'ERC. 

Trenta anys després, la qüestió és saber si segueix vigent aquest esquema de cooperació publicoprivada 'a la catalana' o si l'emergència del moviment a favor de la independència es trobarà davant aquest poder dissuasiu, com Molinas amb els marxistes. 

La segona qüestió és si la progressiva obertura econòmica de Catalunya al món, i prioritàriament en el si del mercat europeu, és un argument suficient perquè l'empresariat de més pes estigui disposat a entrar en la discussió pragmàtica de beneficis i perjudicis propis d'un procés d'independència. No respondran ni personalment ni col·lectivament. Però la seva influència serà notable. I és d'escassa utilitat seguir usant conceptes com burgesia o societat civil. De poc serveix la referència d'un llibre al seu dia emblemàtic, 'Las buenas familias de Barcelona', de l'antropòleg G. W. McDonogh, sobre els hereus dels pioners de la indústria; com tampoc és del tot encertat l'anglicisme 'societat civil' com a antinòmia del poder públic. El catedràtic Enric Ucelay proposa el terme 'societat de famílies' barcelonines d'arrelament. Aquestes sí que existeixen i es mouen en qualsevol àmbit. És a dir, un ou a cada cistella. 

Per als que tenen les regnes de l'economia catalana, la independència de Catalunya ¿és desitjable?, ¿és possible?,¿algú ha calculat la relació elemental cost / benefici? Vegem primer l'opinió dels que treballen en ciències socials (història, sociologia, economia), i a continuació els moviments més recents d'opinió econòmica, especialment actius després de la sentència constitucional sobre l'Estatut. 

Francesc Cabana, autor prolix sobre història econòmica i financera de Catalunya i dels seus empresaris protagonistes, recorda que va ser Francesc Cambó qui a principis del segle XX "va canviar la mentalitat de la burgesia catalana", encara que tots els diputats a les Corts de l'època eren empresaris en defensa dels seus interessos. El gran canvi és que avui a Madrid hi ha molt més poder econòmic que a Catalunya. La seva percepció és que "no es poden demanar aventures als empresaris. La gent ho ha d'entendre". 

Mala gestió local 

Per la seva part, el catedràtic emèrit Josep Fontana, autor del monumental 'Por el bien del imperio' i referent de generacions d'historiadors, admet les causes: "És clar que l'Estat no funciona i té costos molt elevats per als catalans", però en aquest procés hi han participat polítics i dirigents econòmics. "Quan es va fer el cafè per a tothom, no era això, eren diners per a tots, descentralitzar recursos". Amb la seva visió sempre crítica, Fontana fixa en el col·lapse financer del 2008 la fallida del model actual, que "ha despullat l'Estat de recursos i ha tret a la vista problemes que ja existien". Sense embuts: la corrupció que ha acompanyat el 'boom' immobiliari té el seu epicentre en la mala gestió de polítics locals. 

 "Els processos d'independència són llargs i difícils políticament, però han de ser curts en el pla econòmic", afirma Cabana, partidari del gradualisme que parteixi del pacte fiscal. Fontana no nega els objectius, però raona: "Si la solució és la independència de Catalunya, fantàstic, però primer que me n'ensenyin el full de ruta". "Una acceptació pacífica de l'altre costat [Espanya] és impossible, i tampoc una acceptació europea, sense més ni més", adverteix. Hi afegeix els grans costos humans ("tanta gent amb llaços familiars a la resta d'Espanya"), encara que la viabilitat no li sembla impossible: "Catalunya, sense recursos naturals, va fer la seva industrialització". Els dos historiadors donen per descomptat que el procés d'independència s'ha de contemplar en el si de la UE. 

"Parlar d'aquestes qüestions amb serietat exigeix rigor i capacitat tècnica. Aquest país les té si s'activa prou la demanda social", explica el catedràtic d'Economia de la UPF Guillem López-Casasnovas, els treballs del qual sobre dèficit fiscal i finançament estan a peu de pàgina de no poques publicacions. "Seny", demana Casasnovas, però "sense frustrar les opcions que emergeixen amb la rauxa pròpia d'aquests processos". El catedràtic d'Economia de la UB, Germà Bel (aquest curs, a la Cornell University), autor dels dos llibres que més consens han suscitat entre la burgesia empresarial ('Aeroports' i 'Poder; Espanya, capital París'), també assumeix com a hipòtesi viable un procés d'independència malgrat que "s'ha de ser massa generós per assumir riscos que beneficiaran les generacions següents però perjudiquen l'actual". Ara bé, "és evident que l'economia catalana funcionaria millor independent, perquè les regles, maneres d'organització i fiscalitat espanyola són un llast per a l'economia catalana". 

¿Compra aquests conceptes la societat de famílies? Depèn de quina generació d'elles. Mentre que els anys 90 aquest col·lectiu, no homogeni però compacte, va lluitar en el front fiscal, fins a aconseguir la pràctica supressió dels impostos de successions i la rebaixa dels de societats fundant l'Institut de l'Empresa Familiar (primer president, Leopoldo Rodés, el 1992; primer director, Alfredo Pastor, després secretari d'Estat d'Economia el 1993), la nova generació, la més visible, s'ha integrat en el 'lobby' empresarial catalanista Fem Cat. Els Joaquim Boixareu (acers), Carles Sumarroca (enginyeria i construcció), Ramon Bagó (turisme), Xavier Pujol (automòbil) han estat actius en qüestions com l'autonomia de l'aeroport o la compra de Spanair, però el seu accés als nuclis de representació (com sempre, Cambra, Foment, Cercle d'Economia) han estat menys exitosos. Això sí, l'anterior i la nova generació de la societat de famílies barcelonina ha estat una activa participant en la creació de la Fundació Príncep de Girona. Pel principi de cistelles i ous. 

¿Pacte fiscal o independència? ¿Gradualisme o ruptura? Ara com ara, l'esforç dels economistes consultats pel Govern --que no significa que siguin de la seva corda-- i les institucions emblemàtiques estan per explorar la via del pacte. Però compte amb els matisos. El Cercle d'Economia, presidit per Josep Piqué, i continuador de la línia dels anys 80, avala la proposta del pacte però amb un matís important, que no sigui bilateral sinó dins de l''statu quo' autonòmic. En canvi, el Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica de Catalunya (CAREC) presidit per l'economista Salvador Alemany --Abertis/La Caixa i expresident del Cercle-- ha apuntat més lluny, com si fes falta una cobertura més àmplia pel que pugui venir: sí al pacte inspirat en el concert econòmic. Un rastreig dels components de la junta del Cercle i dels membres del CAREC (amb un nucli potent d'economistes acadèmics) ajuda a entendre que hi pugui haver dos matisos, el federalista i el confederalista. 

Inventari de fronts 

Pero atenció, que això no és tot. Encara que els perfils estan per conèixer-se, hi ha un altre important col·lectiu científic, unes 30 persones, que tenen com a caps visibles el socioecòleg Ramon Folch i el sociòleg Salvador Cardús, que treballa des de fa un any i mig no ja sobre si és possible la independència, sinó com s'ha d'abordar. Passar pantalla i començar a calibrar el que és probable, entès com a 'comprovar' tots els fronts, no només el politicojurídic o el tributari. "Estem fent inventari de tot", afirma Folch, autor, fa dècades, del 'Llibre Blanc de la Natura'. "No és cap encàrrec, quan acabem entregarem el resultat a qui correspongui". Com a exemple, Folch aborda la hipòtesi de què passaria en el sector energètic. Punt de partida: "Formem part del sistema elèctric europeu; Espanya és el 10% amb un índex d'interconnexió dels més baixos. Tot ell està governat des d'Alcobendas, on es processen 170.000 dades cada quatre segons, ja se sap que l'electricitat és de consum immediat". 

Notícies relacionades

Un àtic de luxe a la Costa Brava per mig milió

Catalunya subhasta 22 pisos d’herències

¿Dissuasori? No, si es mantenen almenys dos principis: qualsevol procés d'independència de Catalunya requereix negociació (lenta i costosa, adverteixen els historiadors) amb la resta d'Espanya; i que la capacitat de generació elèctrica catalana seria d'acord amb els seus nivells de consum. Folch, no obstant, llança l'advertència a actituds simplistes que abunden entre independentistes: "No hi ha incoherència més colossal que veure banderes estelades contra les línies de molt alta tensió (MAT) que enllacen amb França. S'hauria de sortir amb estelades demanant tres MAT més". "Hi ha una indigència general de documentació", es queixa. 

Bernat Metge, el conseller dels reis catalanoaragonesos Joan I i Martí l'Humà que va conèixer la glòria i la presó, ja va deixar, al segle XIV, un avís sobre els plantejaments ambiciosos: "No em sorprèn que no m'ho puguis entendre, perque no hi vols reflexionar detingudament. No hi ha res al món que no es torni difícil, o gairebé impossible, quan no ho volem fer". ('Lo Somni').