Sanament

Sanament

Dia Mundial de conscienciació sobre la mort gestacional, perinatal i neonatal

Laia Olmos, mare del Pau i la Tona, testimoni del dol gestacional: «La societat no t’acompanya una merda»

«És un dol completament desautoritzat»

«Vaig sentir molta solitud i molta incomprensió»

Laia Olmos, maestra de educación especial

Laia Olmos, maestra de educación especial / L.O.

4
Es llegeix en minuts
Fidel Masreal
Fidel Masreal

Periodista

Especialista en política i salut mental

ver +

El 15 d’octubre és el dia mundial de conscienciació sobre la mort perinatal. Un dolor que encara és poc conegut i poc acompanyat i que implica passar per tràngols tan esquinçadors com parir un fill mort. Laia Olmos, mestra d’educació especial, és una de les dones que han passat per aquest tràngol. Demana més consciència social, protocols unificats als hospitals i, sobretot, que no minimitzem aquesta mena de dols.

Tot va començar després d’intentar tornar a ser mare, després d’un primer embaràs del qual va néixer el Pau. Es va quedar embarassada, però el primer trimestre l’embaràs no va tirar endavant. Va ser un moment dur, però el va superar, no sense sentir-se sola. Mesos després, un altre embaràs i una altra pèrdua. Llavors la Laia va demanar ajuda psicològica. I, «per salut mental», ella i la seva parella es van imposar un límit pel que fa a intentar tenir un segon fill.

La gent fa veure que aquí no ha passat res, només un pare de l’escola de Pau va venir i em va abraçar

I es va tornar a quedar embarassada. Era el tercer cop després del Pau. Hi havia batec en la primera ecografia. «Em va costar vincular-me amb l’embaràs perquè tenia aquella ombra... però ho vaig fer i en l’eco de les 12 setmanes les coses van començar a anar malament», recorda.

Incompatible amb la vida

El resultat de les biòpsies va ser que el fetus tenia la síndrome d’Edwards, incompatible amb la vida. Tenia possibilitats de néixer, però l’esperança de vida no anava més enllà d’un any, perquè tindria discapacitats físiques i intel·lectuals greus. «Quan t’ho expliquen entres en un túnel, una bogeria, se’t trenca tot», recorda. Ella i la seva parella van decidir interrompre legalment l’embaràs. «Jo treballo amb nens amb discapacitat i no romantitzo la discapacitat, sé com pateixen aquestes famílies i sé que la societat no dona suport a aquestes famílies», recorda.

Una mort digna

I va arribar el moment de portar a terme la interrupció. «Va ser una decisió fruit de l’amor: donar-li l’oportunitat d’una mort digna i sense patiment dins la seva mare». Van decidir explicar-l’hi al Pau, que tenia cinc anys. El dia abans, «el meu fill cantava cançons a la seva germana, es va poder acomiadar d’ella, va ser un moment de connexió entre tots tres», recorda.

Plors de nadó

El part, quan estava embarassada de gairebé quatre mesos, va tenir lloc en un box de maternitat, amb el que va suposar per a la Laia sentir els crits dels nadons que naixien quan ella era allà per parir la Tona sense vida. Va néixer, la va mirar i va estar amb ella durant hores. La Laia s’emociona al recordar-ho. «Poder-la veure em va donar pau, vaig veure que ho havíem fet bé», recorda. I es va emportar el cordó umbilical a casa seva.

Va ser una decisió fruit de l’amor: donar-li l’oportunitat d’una mort digna i sense patiment dins de la seva mare

Llavors va començar un postpart sense nadó, també molt intens emocionalment. «Era com estar dissociada, perquè a tu se t’atura tot, i la vida continua, era com estar en una cova», recorda. I no va tenir dret a una baixa laboral. El metge l’hi va firmar per ansietat perquè ella era incapaç de sortir de casa seva.

«culpabilitzada i petita»

¿I la resposta de l’entorn, després de sortir d’aquella cova? «És molt dolorós i la societat no t’acompanya una merda». «No em van entendre, vaig sentir molta soledat i molta incomprensió –afegeix–. És un dol completament desautoritzat, la gent fa veure que aquí no ha passat res, només un pare de l’escola del Pau va venir i em va fer una abraçada, que agrairé eternament». «En canvi, els nens ho encaixen molt bé, un company de classe del meu fill em va dir: ‘Em va fer molta pena això del nadó’, mentre que les famílies van ser incapaces de fer-ho», relata.

Un company de classe del meu fill em va dir: ‘Em va fer molta pena això del nadó’, mentre que les famílies van ser incapaces de fer-ho

Notícies relacionades

Els comentaris que van minimitzar l’experiència de la Laia i la seva família la van fer sentir «desautoritzada i culpabilitzada, molt petita, i molt malament per culpa de gent molt pròxima; n’hem d’aprendre». I va passar per una fase de ràbia contra tot, contra la vida i fins i tot contra ella mateixa. No es podia mirar al mirall, sentia rebuig pel seu propi cos. La Laia participa en grups d’ajuda mútua per mirar de dignificar aquestes experiències: «Les famílies són tan poc compreses que se les culpabilitza i se’ls diu que hauríem de passar pàgina».

Millorar els protocols

La Laia reclama un protocol estatal unificat entre els diferents hospitals, amb mesures concretes com separar els espais de maternitat perquè aquests parts es produeixin al marge de la resta. També demana pedagogia i altres mesures com baixes laborals més llargues. I, sobretot, «un canvi de mirada, que ja s’està produint».